Arriben a poc a poc i entren al pavelló Malva-rosa de la ciutat de València cada divendres a la nit. La pista de patinatge el·líptica, marcada per un precinte groc i negre, les espera per a un dels seus tres entrenaments setmanals. Abans, però, a més dels patins, es posen genolleres, colzeres, casc i protector bucal, perquè el roller derby o derbi de patinatge és un esport de contacte. També has de ser prou dura, perquè caus, reps i dones colps. El Rayo Dockers de València es va formar el 2011 i va ser el tercer equip d’aquesta disciplina constituït a l’Estat espanyol, després de les formacions nascudes a Tenerife i Barcelona. El roller derby, un esport majoritàriament femení, va nàixer durant els anys trenta als Estats Units, però va tornar a agafar embranzida a principis dels 2000. Existeixen les categories masculina i femenina, encara que aquest binarisme no està lligat a l’exclusió de cap expressió de gènere. “Una persona que s’identifique com a dona trans, una dona intersexual o de gènere expansiu pot patinar amb el nostre equip. No es demanen explicacions de gènere ni identificació legal amb un gènere. És molt important, perquè amb un tema tan complicat, hui en dia és una forma per sentir-te completament inclosa. No passa sovint en el món fora del roller”, afirma Maz Hunt, àlies Mazochist, del Rayo Dockers.
Una de les peculiaritats d’aquest esport és l’autogestió de tots els aspectes. Les àrbitres, entrenadores, jammers (anotadores), tècniques d’emergències mèdiques, locutores i càmeres són voluntàries i ningú rep diners pel que fa. A més, moltes d’elles passen molt de temps juntes amb els equips fora de la pista, en sopars i trobades, tot creant amistat. Les jugadores tenen totes un àlies que les caracteritza en els partits i en l’entorn del roller derby: Killer Queen, Pepa a Loba, Rata, Polvorilla, Machakaflacas… Són alguns dels alter ego que hi podem trobar. “Quan vivia a Burgos em deien Culebre, nom que ve de la mitologia Cantàbrica. Però quan vaig arribar a València em vaig posar Jarana. Perquè parec dolça, així i tot, m’agrada la lluita bulliciosa”, afirma Celia Robles, qui també forma part del Rayo Dockers de València.
Una de les peculiaritats d’aquest esport és l’autogestió de tots els aspectes, des de l’arbitratge fins a les retransmissions
L’apropament al roller derby pot arribar de diferents formes: per xarxes, per amigues que te’n parlen, perquè ho fa una coneguda o senzillament perquè assisteixes a un partit de casualitat. “Fa sis anys vaig veure un post en les xarxes socials d’una persona coneguda que practicava el roller derby. Escrivia que era un esport feminista, empoderador, brutal i que li havia canviat la vida”, comenta Isa Fernández, àlies Machakaflacas, companya d’equip de Robles i Hunt al Rayo Dockers. “Jo no havia mai fet esport perquè no m’havia cridat l’atenció. Així i tot, la curiositat per provar un joc on no només es competia va ser cabdal. Ara fa sis anys que jugue”, explica Fernández.
Un altre dels valors d’aquest esport és el suport mutu. Si algú no té suficients diners per a fer els desplaçaments, es posa en marxa la solidaritat entre companyes i també entre equips. Per exemple, acollint les jugadores que no poden permetre’s un allotjament o pagant part de les despeses de desplaçament. El suport mutu també es veu en l’amadrinament: quan arriba per primera vegada a un equip, cada jugadora té una madrina, una membre amb més experiència que vetlla per les seues necessitats tant dins com fora de la pista. Des de les normes del joc fins a escoltar-la quan vol parlar de qualsevol problema.
El físic no condiciona
El roller derby és un esport relativament accessible i no requereix cap particularitat ni constitució física determinada. Per a Núria Castillo, àlies Polvorilla, de l’equip Insubmises Roller Derby Reus, “no hi ha un cos adequat o un pes apropiat per practicar el roller derby”. “Trenca molt amb els cànons físics que tenim al cap, ja que són cossos físicament molt diferents, però tothom té una funció en la pista i tothom és necessari”, recalca Castillo. Tanmateix, és un esport que trenca totalment amb els estereotips de dones i esports. És un esport de contacte, amb molta agressivitat i competitivitat. Els equips es gestionen mitjançant l’horitzontalitat. Conseqüentment, totes les jugadores han de formar part de comités que són els que fan funcionar el dia a dia dels clubs. Hi ha comités d’entrenament, de patrocini, de xarxes socials, d’esdeveniments… i formar-ne part té el mateix pes que l’entrenament físic o el partit. Els comités funcionen de manera autònoma i col·lectiva. “Hi ha molta confiança entre nosaltres i ens deleguem moltes decisions. Però si s’han d’acordar qüestions importants sí que es discuteixen entre totes”, afirma Sara Khamrah, àlies Killer Queen, del Rayo Dockers.
Els equips són sempre propietat de les patinadores i gestionats per elles. Normalment, es paguen quotes mensuals i es genera marxandatge o esdeveniments per la recaptació de fons per mantenir-se. Tot això respon a les normes de la Women’s Flat Track Derby Association (WTFDA), una associació d’equips de roller derby femenins, que congrega equips de tot el món. Per formar-ne part, el club ha de ser propietat de les patinadores en un 51 %, com a mínim. Tanmateix, no cal fer grans tràmits burocràtics per entrar-hi, només cinc amigues que vulguen jugar juntes. La WAFDA promou el roller derby femení en pista plana, facilitant el desenvolupament de les habilitats atlètiques, l’esportivitat i el bon tracte entre equips. Així mateix, es regeix per la filosofia d’un esport fet per patinadores i per a patinadores.
Si algú no té suficients diners per a fer els desplaçaments, es posa en marxa la solidaritat entre companyes i entre equips
L’associació fixa el reglament del joc i la classificació de tots els equips. No s’utilitza el sistema directe d’altres esports, on la posició a la taula es determina pels partits guanyats i perduts, ja que els equips no juguen en el format “totes contra totes” perquè les distàncies i la falta de finançament ho impossibiliten. Per això, la WFTDA fa servir un algorisme de classificació, on els equips són ordenats d’acord amb la puntuació obtinguda en els partits que disputen entre si, considerant un factor de pes –l’strength factor o factor de força–, que determina el seu valor relatiu. Una forma de fer que tots els partits siguen interessants i competitius. Actualment, el millor equip de la taula europea és Helsinki Roller Derby, amb un coeficient de 8,69. Això significa que les de Hèlsinki són huit vegades més fortes que l’equip que està en la meitat de la taula.
Sense pistes
A l’Estat espanyol és complicat trobar pistes on entrenar perquè els espais dels poliesportius i dels pavellons estan dominats per disciplines com el bàsquet, el futbol sala o l’handbol. Són esports que atrauen més públic i més practicants i per això tenen més rendibilitat. A més hi ha una por infundada als desperfectes que els patins poden deixar sobre la superfície de les instal·lacions esportives. “Hi ha pistes que reuneixen les mesures adequades, però que no són bones per a nosaltres. Més que res perquè, com que caiem sovint, necessitem que el terra siga adient; altrament, et pots lesionar”, assenyala Irene Jimenez, àlies Rata, de les Bad’n’Rollers Badalona. Ara mateix, tant l’equip de Badalona com el de València s’entrenen en una pista descoberta, on no es pot patinar si plou.
El 21 de novembre de 2020, gràcies a un grup de dones que volien formar un equip a Mallorca va nàixer l’equip Ses Bèsties. Van haver de bregar amb moltes traves, com explica Elena Gonzáles, àlies Pepa a Loba: “El moment més dur va ser quan vam haver d’entrenar en dos grups, això va fer que moltes companyes no ens coneguéssim fins passats uns mesos”. La seua perseverança va permetre que no llançaren la tovallola, perquè ajudar-se l’una amb l’altra en moments de dificultat, tant a la pista com en la vida, és connatural a aquest esport. El roller derby és un espai on l’objectiu és continuar patinant, i demanar ajuda a les altres quan calga. Un espai on el propòsit, individual i col·lectiu, és persistir, col·laborar i lluitar.
Les normes del roller derby
El partit es desenvolupa en una pista de patinatge el·líptic i té una durada de seixanta minuts dividits en dos períodes de trenta minuts. S’utilitzen patins amb rodes en paral·lel. Cadascun dels dos equips situats a la pista està format per cinc patinadores: quatre bloquejadores i una jammer (anotadora). Quan comença el joc, les jammers intenten fer una volta completa per arribar de nou al paquet i tornar-lo a passar per poder puntuar. La tasca de les bloquejadores és ajudar a la seua pròpia jammer i impedir que passe la de l’equip oponent. Guanya qui aconsegueix més punts.
