Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Superar obstacles pujant als cims

Associacions com Rodamunt, sense ànim de lucre i formades per voluntariat, organitzen activitats de senderisme de muntanya destinades a persones amb mobilitat reduïda

María Feo fa l’ascens al Matagalls sobre una cadira Joëlette / Associació Rodamunt

Hi ha un llibre que explica la història d’Ona, una nena alegre i somiadora a qui li agraden els dies de sol, les pedres màgiques i les papallones,
i que un dia va d’excursió a la muntanya. Fins aquí, podria ser com qualsevol altre llibre de relats infantils. La diferència és que Ona hi va amb una cadira de rodes “especial”: la Joëlette. “Amb aquesta cadira puc passar per camins estrets, per sobre les pedres, per tolls d’aigua, entre els arbres i també podem córrer!”, celebra en aquesta obra literària escrita per Anna Garcia Galceran.

Noemí Font va conèixer les cadires Joëlette gràcies a les pàgines d’aquest llibre, però la seva existència va més enllà del conte L’Ona i la pedra màgica (Stendhal Proyectos Editoriales, 2016). És una cadira tot terreny amb una sola roda que permet a qualsevol persona amb mobilitat reduïda o amb discapacitat practicar el senderisme o participar en curses, amb l’ajuda de com a mínim dos acompanyants.

Font feia temps que buscava llibres per la seva filla, Emma-Joana, de 6 anys, que tinguessin protagonistes amb cadires de rodes. Es va posar en contacte amb l’autora del llibre i amb la seva germana, Cristina. I amb les colònies escolars d’Emma-Joana a la vista, els hi van deixar la cadira. “Moltes vegades no sabem com incloure les persones amb un hàndicap motor a les activitats físiques o esportives. Jo ho visc en el dia a dia de la meva filla i no és fàcil, fan falta mans”, explica Font, que recorda com la seva filla va tornar de les colònies escolars “rebentada i contenta”. De moment, continua reclamant al Consorci d’Educació de Barcelona que es comprin cadires Joëlette pels infants amb mobilitat reduïda. “No pot ser que els nens i nenes amb mobilitat reduïda es quedin sense participar en les activitats a l’aire lliure, és una activitat didàctica i pedagògica”, reclama. Però no s’atura aquí. És una persona molt activa a xarxes socials i fa uns mesos va fer una piulada on explicava que ella i la seva filla volien fer una cursa adaptada a infants amb caminadors. La idea va tenir un gran ressò i es van posar en contacte amb elles Carros de Fuego, una associació sense ànim de lucre de Sevilla que utilitza l’oci i l’esport adaptat com a eina per a la inclusió social. Des d’aleshores, estan intentant organitzar la cursa a Barcelona.


Promoure el senderisme

Juan Carlos Vázquez transmet energia quan parla i amb el que fa. El 2014, ell i dos companys més van crear Rodamunt, una associació sense ànim de lucre per a la promoció i organització d’activitats de senderisme de muntanya destinada a persones amb mobilitat reduïda que utilitza les cadires Joëlette. Tots ells eren guies de muntanya per a persones cegues o amb visió reduïda. “Va sorgir una mica del no-res, cap de nosaltres estava vinculat al món de la discapacitat”, recorda Juan Carlos. “Vam partir d’un principi que és que havia de ser una activitat sense ànim de lucre, perquè tot el que fem ha de ser gratuït. Per què? Perquè podria ser un bon negoci, però no ho ha de ser, és un dret”, reivindica: “Tenen el mateix dret a anar a la muntanya, a un camí de ronda o a la carretera de les Aigües de Barcelona, no hi ha res més a discutir”, conclou.

Superar obstacles pujant als cims
Albert Cogul ascendint al Puigmal el juny de 2019 |Associació Rodamunt

L’associació Rodamunt, que es finança gràcies al Patronat de la Muntanya de Montserrat i a la Fundació Cruyff, funciona amb voluntaris i es dona a conèixer sobretot gràcies al boca-orella. Abans de la pandèmia feien unes tres sortides al mes, unes 35 a l’any. Però després d’estar parats pel confinament se’ls hi han acumulat les demandes, i només aquest mes de maig en tenien onze de programades. “Tots som voluntaris i tenim feines, no és fàcil, ens agrada fer-ho bé i que sempre hi hagi garanties de seguretat”, explica el Juan Carlos, que remarca que “els usuaris són persones, pel que fa a la salut, delicades i, per tant, no pots fer el burro”.

“Sempre preguntem què volen fer. Hi ha qui diu a Montserrat, a l’ermita on es van casar o a fer el Puigmal”, matisen des de Rodamunt. En funció del que es vulgui fer, es necessitaran més o menys voluntaris. També dependrà de si és una persona que pesa pocs quilos, o és un infant, o un adult de 80 kg. El que sí que tenen clar és que sempre ha de ser un dia especial per a les persones. Entre d’altres, han pujat tres vegades al Puigmal (2.913 m), cinc al Taga (2.040 m), dotze al pic de Sant Jeroni de Montserrat (1.236 m) i en diverses ocasions a La Mola (1.104 m), Matagalls (1.697 m), Les Agudes (1.706 m), el Turó de l’Home (1.712 m) la Serralada Litoral, Morella, Collserola i un llarg etcètera.

La Xarxa de Parcs Naturals de Catalunya disposa d’itineraris senyalitzats per a persones amb mobilitat o visió reduïdes

Juan Carlos recorda com una vegada van pujar a Sant Jeroni (Montserrat) una dona de 65 anys amb síndrome postpòlio. “En el moment de la pujada, tota l’estona mirava a terra, estava mirant les pedres del camí, aquesta és la dimensió de les coses!”, exclama. Per això lamenta quan la muntanya i la natura són “un pas barrat” per la gent amb mobilitat reduïda. Si bé entén que “no es pot anar a tot arreu”, reivindica “avançar” perquè “passar-s’ho bé és un dret”.

A la Xarxa de Parcs Naturals de Catalunya, alguns parcs disposen d’itineraris senyalitzats accessibles per a persones amb mobilitat reduïda o amb visió reduïda que faciliten la visita autònoma per part de l’usuari. Només n’hi ha sis.


Gaudir dels cims, abans i després de la lesió

“Abans de la lesió era escalador de roca de tota la vida i esquiador de muntanya”. Qui parla és Albert Cogul, de 55 anys. “El 2016, vaig fer un error de pilotatge mentre anava amb parapent i em vaig produir una lesió medul·lar”, explica. Quan va sortir de l’hospital, el primer que va fer és aprendre a esquiar de nou. Aquest any anirà al Campionat d’Espanya “més que res, per passar-m’ho bé”, ens detalla.

Albert Cogul, després d’una lesió medul·lar, ha pujat a Montserrat i al Puigmal, i ha viatjat a 35 països d’arreu del món

Va ser per mitjà de l’alpinista Sergi Mingote –mort recentment al K2–, que tenia un projecte solidari amb Rodamunt, que van pujar al Puigmal (2.913 m) amb una cadira Joëlette. “Els de Rodamunt entenen que jo he sigut alpinista i que la lesió m’ha pres la muntanya. Amb ells hi puc accedir de nou. No del tot, evidentment, però una part sí”, declara l’Albert. Amb la cadira Joëlette, després de la lesió, ha pujat quatre cops a diferents punts de Montserrat, dos a Sant Jeroni i un al Puigmal, a més d’incomptables tombs per arreu. Des de la lesió, ha estat a 35 països d’arreu del món.

Considera que, a poc a poc, hi ha més sensibilitat per l’accessibilitat de la muntanya, “però no es tradueix en accessibilitat”. Per això critica que s’ha trobat amb infraestructures d’obra nova que no són accessibles. “Qualsevol institució que té al seu poder la capacitat d’invertir en projectes d’accessibilitat hauria d’estar assessorada per una persona que es mou amb cadira de rodes, perquè les pífies que es fan són de campionat”, critica. “Si ja hi ha errors quan es pinta un requadre per aparcar el cotxe a la ciutat, imagina’t quan es tracta d’accessibilitat a la muntanya!”, lamenta. Per donar a conèixer rutes accessibles, Albert publica tot el que fa a les seves xarxes socials.


Transmetre l’amor per la muntanya

María Feo té 21 anys, té una discapacitat severa física i intel·lectual. És extravertida, li encanta estar rodejada de gent i anar de colònies amb els seus amics. Ha passat per diverses entitats que promocionen l’activitat física i esportiva del col·lectiu de persones amb discapacitat com Nexe Fundació, Joc Viu i Nadís.

Nexe Fundació, Joc Viu i Nadís han ajudat María, amb una discapacitat severa, a desenvolupar activitats físiques i esportives

“Vam conèixer Rodamunt per mitjà de la directora de l’escola a la qual anava la nostra filla María, els van trobar un dia de portes obertes i havien portat una cadira Joëlette l’escola”, rememora Martín Feo, el pare de María. La seva parella, Ana, i ell, acostumaven a anar a la muntanya i volien integrar María també a fer-ho. Van fer una primera prova per Collserola (Àrea Metropolitana de Barcelona) i a María li va encantar. “Quan va néixer María teníem clar que o et mous o et mors. Altres famílies tenen altres visions”.

Superar obstacles pujant als cims
Emma-Joana passejant amb la seva mare, Noemí Font |Noemi Font

“Li agrada l’esforç, la companyonia, li diverteix que la portin a la cadira, que parlin amb ella, veure les persones… Gaudeix més quan anem per camins més difícils que no pas les fàcils!”, detalla Martín. Tant Ana com Martín fan muntanya des que eren petits, per això van voler transmetre a la seva filla l’amor per la muntanya. Al principi la portaven en una motxilla, però, de mica en mica, amb la cadira, es trobaven que havien d’anar per vies verdes o adaptades, però “no era tan idíl·lic”. Amb Rodamunt han pogut fer rutes per Collserola, però també el Taga, Sant Jeroni, Matagalls i algun camí de ronda. A vegades sols, i a vegades amb altres infants. També els hi han proposat fer el Puigmal, però ho veuen excessiu. “En un món on ens movem constantment, que unes persones decideixin que un cap de setmana el passaran amb nosaltres, de manera gratuïta i voluntària, pujant muntanyes, avui en dia és un plus”, considera Martín, que remarca la tasca dels voluntaris.

“S’ha de saber que aquest col·lectiu té ganes de fer coses. Però per fer-les cal que tot sigui més accessible”, diu el pare de María Feo

“És complicat adaptar la muntanya, no pots fer una pista perquè la mataries”, matisa. “Entenc que no estigui adaptada. Si poguessis arribar en cotxe a tot arreu, mataries l’essència de la muntanya”. Sí que demana que els parcs naturals tinguin les cadires Joëlette. Ara, Martín espera poder fer aviat, si convenç a María i a Ana, el Prat de Cadí (Baixa Cerdanya). De moment, María gaudeix també de la muntanya a l’hivern. Fa dotze anys que fa esquí adaptat a La Molina amb el mateix monitor, Jordi. “Li agraden les emocions fortes, ha sortit a nosaltres”, riu.

“És important visualitzar-nos, que se sàpiga que existeix aquest col·lectiu i que té ganes de fer coses. Però per fer-ho cal que tot sigui més accessible”, reclama el pare de María.

I un últim apunt: “Si no ens feu visibles, és encara més complicat”.

Article publicat al número 527 publicación número 527 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU