Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Tamara

“Tots els mals de la democràcia poden curar-se amb més democràcia”
Alfred E. Smith

 

La cita, la punyetera cita, era la que presidia cínicament la portada d’El Mundo el dimecres 11 d’abril de 2018. El titular escopia: “Detenida una cabecilla de los CDR por actos terroristas”. Fiscalia ho reblava amb una kafkiana acusació de rebel·lió; aquest delicte arribat per quedar-se i que ha estat impulsat, doctrina del xoc i xarop de canya, des del clavegueram estatal. Devem ser dels pocs estats on al matí et detenen per terrorisme i a la tarda tornes a casa. I més encara. Dos anys i mig després i un any de confinament sencer a Viladecans, la bona nova, ja ho saben, corre des d’ahir al migdia: en tots els termes, absolta de terrorisme, absolta de sedició, absolta de rebel·lió. De fet, ni això: perquè a judici només va arribar un hipotètic delicte d’incitació als desordres públics. És a dir, ni desordres.

El moment necessari per palesar que l’únic aldarull públic acreditat, en aquest cas i ara sí, ha estat –i és encara i opera cada dia– el procediment judicial impulsat pels saberuts tàcits de la Guàrdia Civil, els doctes doctors en tertúlies en calent i algunes editorials que cap hemeroteca pot esborrar. Tota la cadena tròfica de la repressió –policial, judicial, mediàtica, política– criminalitzant els CDR. Les proves? Una careta de Jordi Cuixart. Un xiulet groc. Una papereta de l’1-O. No riguin, plorin: és el que li van confiscar a l’estimada Tamara. O un nas de pallasso, que més dona. O una pancarta, tant se val. O el manifest del 90% del claustre d’una universitat pública, a por ellos. Panoràmica esgotadora: 2.850 persones represaliades des d’aquell primer dia d’octubre del 2017. És a dir: aldarulls públics perpetrats, planificats i organitzats per la força pública des de despatxos oficials, ministeris i comandàncies. Kale borroka d’estat. Incendis del Poder. I dret d’estat i estat de dretes, antònims d’estat de dret. Els més cínics diran que es demostra que l’estat de dret funciona, quan precisament l’únic demostrat és tot el contrari: que mai va funcionar i que s’inventa delictes, s’empesca terrorismes i dibuixa enemics sense proves i sense delictes. D’això se’n diu delinquir.

Els més cínics diran que es demostra que l’estat de dret funciona, quan precisament l’únic demostrat és tot el contrari: que mai va funcionar i que s’inventa delictes, s’empesca terrorismes i dibuixa enemics sense proves i sense delictes

Al capdavall, tenir aquestes forces especials de seguretat només genera inseguretat. Perquè després, al judici, surt el guàrdia civil i té les penques de declarar que no sap d’on va sortir l’àudio presentat com a única prova. La cleca de la sentència és de les antològiques: “Resulta poc seriós que en una investigació policíaca per delictes tan greus com terrorisme, rebel·lió i sedició, no s’indiqui la font a través de la qual es va obtenir un missatge que és la base de tota la investigació i acusació penal”. Avui podran fer l’exercici oftalmològic, prova d’agudesa visual i fallida ètica, de veure com els que van informar a tota portada de la detenció de Tamara informen ara de l’absolució en els seus tribunals i amb les seves lleis. A primera hora, a dos de set, he anat a mirar la portada muda d’El Mundo, per veure quina cita ens servien avui, i té múltiples lectures perquè la mentida d’estat sempre s’ho gasta tot: “Gasta siempre una moneda menos de la que ganas”.

Causalitats celtibèriques i casualitats hispàniques, la notícia de l’absolució de la Tamara s’escolava, timeline frenètic i embogit de notícies, hores després que ahir mateix surés un altre titular esclaridor: “Hemos hecho operaciones que pondrían los pelos de punta. Por el interés de España”. Ho va dir als jutjats l’octubre passat el comissari Eugenio Pino, investigat en la fetor de la guerra bruta de la Kitchen. No és allò tan recorrent de “dues notícies juntes” s’entenen millor, és que s’entén tot plegat si aprenem a mirar pel retrovisor i no ens oblidem de res ni de ningú –d’Egunkaria a Núria Pórtules, dels Tres de Gràcia als titellaires de Madrid, a cent anys de presó per un referèndum. D’avisats n’estàvem. Fa massa temps. El 2005, Juan José Millás ja ho raonava: “Hi ha una solució i és qualificar de terrorista la definició de terrorisme. Todo se andará.” El 2009, l’August Gil Matamala vaticinava: “Primer es van inventar la figura del terrorista desarmat i aviat s’empescaran la figura del terrorista pacífic”.

Avui podran fer l’exercici oftalmològic, prova d’agudesa visual i fallida ètica, de veure com els que van informar a tota portada de la detenció de Tamara informen ara de l’absolució en els seus tribunals i amb les seves lleis

Al capdavall, qui la rescabalarà d’aquestes 900 matinades i nits robades? El que ens rescabala, i ens rescatà cada dia des d’aquella primera matinada, és l’únic que encara tenim: la solidaritat, la resistència i el suport mutu. L’altra història d’aquesta història: la que l’ha capgirada. Queda, però, tot el que encara queda per fer. Perquè mentre fa dos anys Tamara entrava al cotxe policial entre agents encaputxats, ràfegues de flaixos i soroll de mentides, Adri Carrasco fugia a l’exili per una finestra. I encara no ha tornat. Que torni aviat –és a dir, que el fem tornar aviat– és necessitat. Tanta necessitat com que vagin marxant, entre d’altres, tants inquisidors i el seu cap. Cap de les forces armades que visita Barcelona aquest divendres. En el discurs del 3 d’octubre de 2017, el rei sacralitzava aquell funest “a por ellos”. Sis mesos després, seguint les seves ordres, detenien Tamara i, amb ella, tots nosaltres. Però Tamara es queda i nosaltres també. Que marxin ells, que ni els volem ni els necessitem. I quan ens tornin a cridar, en negra toga foscant, “Viva el rey”, responem republicanament i sense embuts: “Visca la Tamara i visca l’Adri, milhomes, i visca la vida”.