“Un gran nombre de treballadors de la cultura ens estem mobilitzant perquè se’ns reconega pròpiament com a sector. Com que no tenim conveni laboral, no existim, i mai cap govern ens ha tingut en compte. Patim una invisibilització molt gran, però si no posem nosaltres els micros, els polítics no poden parlar”. Txus, tècnic de so i membre de l’Associació de Tècnics del País Valencià (ATPV), explica les precàries condicions del seu treball i la incertesa a la qual es veuen sotmeses després de conéixer que el decret del 5 de maig del 2020, pel qual s’aproven mesures de suport al sector cultural per fer front a l’impacte econòmic de la COVID-19, no recull cap mesura per a ajudar-les.
Les administracions han pres en consideració solament la cara visible del món cultural, allò que el públic veu, és a dir: les artistes. Però, tal com apunta Marta García, també professional del sector i membre de l’Associació de Tècnics de l’Espectacle de Catalunya (ATECAT): “Ens han invisibilitzat de debò i no han tingut en compte que darrere hi ha tota una infraestructura de personal que fem possible la realització d’esdeveniments”. En un sentit més ampli, es tracta de treballs de base com poden ser els serveis de neteja, el personal tècnic i de muntatge, el personal de càtering i tants altres que, com afegeix Marta, part de la seua feina és estar aquí i que el públic no ho note.
En efecte, moltes de les treballadores i treballadors de la indústria cultural se senten menyspreades pel Ministeri de Cultura espanyol davant la manca de prestacions durant l’estat d’alarma. Tal com s’explica en el reial decret, solament rebran ajuts aquelles que cotitzen en el règim general com a artistes, mentre que totes aquelles tècniques i auxiliars que també formen part del món de l’espectacle i que, a més a més, el fan possible, queden excloses d’aquestes mesures. “Aquesta situació ens deixa en uns llimbs que no sabem ni com tirar endavant”, afirma Robert Ballester, tècnic de so i vocal del Sindicat de Tècnics de Catalunya (Tecnicat). Des del moment que deixaren de treballar, entre la primera i la segona setmana de març, han rebut com a treballadores autònomes ajuts molt escassos. Des d’aleshores, moltes contemplen abandonar el seu treball per la falta d’ingressos. La inviabilitat de les seues condicions no els garanteix la subsistència, ni molt menys unes condicions de vida dignes. També David, tècnic de so valencià, ha rebut aquesta notícia amb amargor: “Per a nosaltres ha sigut un pal. Amb família i fills, deixar de treballar i veure que ix un decret en què tu, com a treballador indirecte, no hi apareixes, és molt injust. Ara mateix no podem viure de la nostra feina”.
Des d’aleshores, moltes contemplen abandonar el seu treball per la falta d’ingressos. La inviabilitat de les seues condicions no els garanteix la subsistència, ni molt menys unes condicions de vida dignes
Davant d’aquesta delicada situació, començaren les mobilitzacions a fi de visibilitzar l’abandonament i el menyspreu que han sentit. Amb el lema “Sense tècnics no hi ha cultura” han llançat a les xarxes campanyes per a denunciar la precarietat laboral que pateixen. Moltes artistes que sí que han rebut ajuts s’han solidaritzat amb tècniques i auxiliars, perquè, com comenta Txus: “Anem tots en la mateixa direcció. Sense nosaltres ells no fan res, i nosaltres sense ells tampoc. Som un quid pro quo”. El soroll d’artistes de cert renom les pot ajudar a guanyar una visibilitat que abans no tenien com a sector. Aquest fet resulta esperançador i manté l’ànim de cara a futures reivindicacions. És per això que s’han creat nombroses plataformes i associacions, coordinades per la Plataforma Estatal d’Associacions de Tècnics de l’Espectacle (PEATE), que treballen en comú per sindicar-se i assolir una representativitat corporativa durant el tractament de les seues problemàtiques.
Aquest és un pas clau per a negociar amb els agents socials estatals unes condicions de treball dignes, ja que és necessari per al sector regularitzar-les mitjançant protocols. Tots els testimonis d’aquesta realitat coincideixen a denunciar jornades horàries desorbitades, desatenció per part de moltes productores o una intermitència continua en les contractacions. Condicions que, a més a més, són difícils de compaginar amb la vida personal i familiar de cadascú. En aquest sentit, Roberto Dueñas, tècnic de manteniment i secretari de l’Associació de Professionals Tècnics Audiovisuals de Madrid (Aptamad), recalca que la no formació i la no educació dels treballadors i treballadores també afecta de ple el seu sector. Desconéixer quins són els teus drets i els teus deures t’aboca en molts casos a assumir normes de treball inacceptables.
Treballar molt i cobrar poc
Aquesta realitat ha pres forma de reivindicació. La plataforma PEATE va publicar un comunicat el 6 de maig per denunciar la situació que estan travessant, entre altres raons, per la precarietat del seu sector. I és que les seues condicions laborals no són les idònies: “En finalitzar el concert o l’orquestra ens toca desmuntar, i acabem vora les deu de la matinada. Després, a les quatre de la vesprada, hem de muntar una altra vegada l’escenari a quaranta graus de temperatura. Moltes vegades, si sorgeix algun problema, no podem ni menjar”, manifesta Dueñas.
La complicada realitat que pateix actualment aquest sector obliga les tècniques i auxiliars a pensar en diverses alternatives de treball
Tot aquest exercici de visibilització que estan duent a terme té com a objectiu arribar al poder i que es prenguen les mesures adequades. No obstant això, Garcia assenyala: “Sincerament, no tinc esperances de cobrar cap ajut específic, però sí que crec que aquest cop no ens poden ignorar i hi haurà coses que canviaran a millor, ja siga perquè s’aconsegueix que els ajuts es reparteixin i arribin a totes o perquè ja no serem més invisibles”. Un missatge que està tenint molta acollida en les xarxes socials, però que de moment pareix que encara no haja arribat al destinatari. Així ho diu Ballester: “Estem treballant per a aconseguir eixa visibilització, encara que no repercuteix en el dia a dia. No sortim en les notícies, potser haurem d’aconseguir això”.
La complicada realitat que pateix actualment aquest sector obliga les tècniques i auxiliars a pensar en diverses alternatives de treball. És ara quan tenen més feina per la quantitat d’esdeveniments que tenen lloc: concerts, festivals i festes patronals han sigut, fins ara, els protagonistes de cada estiu. No obstant això, els pròxims mesos seran diferents per a totes elles: “L’estiu és l’època que ens serveix per a treballar molt i fer caixa per després poder sobreviure a l’hivern, i ara ens hem quedat sense”, indica Ballester.
Quan es va produir l’explosió dels concerts i festivals multitudinaris, les tècniques tenien un paper molt important perquè aquests esdeveniments pogueren funcionar. Tot i això, no disposaven de cap reglamentació
És per això que moltes d’elles s’han vist obligades a pensar en una segona opció de treball. Així ho explica David: “Hi ha boques a alimentar. Si no podem treballar d’açò, haurem de buscar una altra cosa”. El secretari d’ASTAVEA, Carlos Ansotegui, expressa que a vegades que li toca treballar d’informàtic, encara que no es veu treballant d’una altra cosa. És el cas també de Dueñas, que afirma que està buscant feina d’electrònic, la seua professió. Tanmateix, recalca: “Conec molts amics tècnics que estan de repartidors, i molts d’ells no tornaran al sector”.
No és la primera vegada que el govern espanyol no les ha tingut en compte. A començaments de la dècada dels noranta, quan es va produir l’explosió dels concerts i festivals multitudinaris, les tècniques tenien un paper molt important perquè aquests esdeveniments pogueren funcionar. Tot i això, no disposaven de cap reglamentació que regulara la seua activitat. Hui dia, les coses no han canviat molt, malgrat haver sigut un dels sectors que més ha crescut en els últims trenta anys. Ho especifica Txus: “Com que som un món que ha sorgit en els últims anys amb l’auge de concerts i macrofestivals, és una cosa per la qual encara hem de lluitar”, i també Ansotegui, que declara que la màxima beneficiària n’ha sigut l’Administració: “Tot un sector ens vam veure abocats a fer-nos autònoms perquè les empreses se’n pogueren beneficiar”.
“Anime tots els tècnics que s’apunten a associacions i sindicats de la seua comunitat per a fer-nos forts i enfrontar-nos al monstre”, conclou Ballester. A la fi, aquestes treballadores tenen el poder de deixar el públic sense concerts i a l’artista sense llums que l’il·luminen. Una pandèmia mundial ha deixat al descobert la precarietat del sector, de la mateixa manera que ha mostrat el paper tan important que juga en la supervivència de la indústria cultural.
