En el cementeri de la ciutat marroquina de Nador (Marroc) continuen obertes una vintena de fosses. Allà està previst que s’enterrin les persones que el divendres 24 de juny van morir a la frontera de Melilla. A pocs metres, descansen els cossos d’altres persones migrants sense identificar que un dia van perdre la vida a la Mediterrània i els corrents els van arrossegar fins a les costes. És el cementeri del somni europeu frustrat pels naufragis o la tanca de més de vuit metres que separa el Marroc i l’Estat espanyol.
A pocs quilòmetres de la ciutat, entre pins i roques, també queden les restes d’un dels campaments en el que les persones migrants esperen, setmanes o anys, una oportunitat per poder deixar enrere el continent africà. Pocs dies després de l’intent de salt, només hi ha llaunes de menjar, raspalls de dents, roba i sabates escampades per terra i les cendres de les fogueres. Ja no queda ningú. Omar, de 22 anys i originari del Txad va viure durant un any en un campament com aquest. Recorda el fred i la pluja, allà malvivia sense aigua ni menjar. Va intentar entrar a Melilla nedant en vuit ocasions i tres botant la tanca.
Va sortir del seu país quan encara era menor d’edat. És orfe i del Txad recorda la guerra i els conflictes sectaris. “Em vaig veure obligat a partir de casa”, explica. Va viure tota una odissea per arribar fins a la ciutat de Nador. Relata que el van fer pres a un camp de treball forçat a Líbia, que a Algèria el van deportar al desert en diverses ocasions i que un cop al Marroc la policia també l’ha detingut quatre vegades.
Les autoritats havien prohibit als comerços a tocar de Melilla vendre menjar o aigua als migrants, segons ha denunciat l’Organització Marroquina pels Drets Humans
Conta que el dia abans de l’intent de salt de Melilla, la policia va fer una batuda a les muntanyes on es refugiaven i va arrestar a molts d’ells. Les darreres setmanes, s’havia tornat cada vegada més difícil escapar de la policia i, fins i tot, les autoritats havien prohibit als comerços més pròxims als campaments vendre menjar o aigua als migrants, segons ha denunciat l’Organització Marroquina pels Drets Humans.
“Si haguéssim esperat un dia més, la policia hauria tornat i ens haurien detingut a tots”, relata aquest jove. L’endemà, un miler de persones migrants van intentar entrar a Melilla pel pas fronterer de Barrio Chino. Diferents testimonis expliquen que la policia ja els esperava a la tanca perquè els havien vist baixar de les muntanyes. La primera reacció de les autoritats va ser llançar gasos lacrimògens i tots van començar a córrer cap a la tanca.
Segons la policia, no és habitual que intentin botar per aquest punt, ja que el pas fronterer feia dos anys que estava completament tancat. Una font policial també relata que no havia viscut una situació igual abans i fins i tot equipara l’intent de salt a la guerra. Omar conta que “mai no atacam a la policia, duim pals i altres objectes per fer por i que ens deixin passar”. La versió oficial també defensa que hi havia màfies darrere, tot i que els migrants ho neguen, “no es vera”, diu Mohamed sense pensar-s’ho dues vegades. Ell també és txadià, té setze anys i va partir del país fa un any escapant del conflicte. Els seus pares van morir.
Tant Mohamed com Omar van aconseguir tocar sòl espanyol, però expliquen que la Guàrdia Civil els va retornar al Marroc: “Els gendarmes marroquins ens esperaven a la porta”
Entre la tanca marroquina i l’espanyola hi ha un passadís d’uns vint metres de llarg i deu d’ample, en paral·lel a la tanca. En aquest espai es van viure els moments de major tensió. Mohamed detalla que “no podíem respirar pels gasos lacrimògens, també ens van colpejar”. Tant Mohamed com Omar van aconseguir tocar sòl espanyol, però expliquen que la Guàrdia Civil els va retornar al Marroc. “Els gendarmes marroquins ens esperaven a la porta”, afirma Mohamed, que relata com “quan van tornar al Marroc ens van colpejar”.
Els dos van quedar estesos damunt l’asfalt, a pocs metres de la tanca espanyola, amuntonats entre altres companys alguns dels quals ja estaven morts. Segons les autoritats marroquines van morir 23 persones, tot i que segons les organitzacions humanitàries, com a mínim 37 van perdre la vida. “Mai arribarem a saber exactament quantes persones van morir”, lamenta un treballador d’una ONG.
Mohamed conta que la policia els va prendre els telèfons i el que duien a sobre, “fins i tot els anells”, declara. Després els van ficar dins un autobús que els va deixar a una població de l’interior del país a uns 600 quilometres. Com ells, centenars de migrants van ser enviats a la força a diferents ciutats marroquines. A Beni Mellal hi van arribar unes 200 persones, la meitat van anar a l’hospital, d’altres dormen al carrer a prop de l’estació d’autobusos. La seva intenció és tornar cap al nord, però es troben sense recursos i que en algunes ocasions els hi demanen els papers per poder agafar un transport, segons denuncien.
