La Universitat Internacional per la Pau de Sant Cugat del Vallès va nàixer el 1984 i en els seus orígens hi havia les figures del gran activista i predicador que era Arcadi Oliveres o d’Adolfo Pérez Esquivel, premi Nobel de la Pau el 1980. Ací, en aquest enllaç, teniu més informació.
Per al camerunés Sani Ladan, un dels participants a l’edició de 2026, aquest espai de llibertat es podria definir com un ‘oasi de sensatesa’, de trellat o de seny. Ben allunyat del pistolerisme, el bel·licisme i les males formes que avui semblen imposar-se a l’escena internacional i, per contaminació, també a la nacional i local. Un espai per a l’anàlisi d’una nova era de paradigmes bel·licistes que han de ser deconstruïts i combatuts, així com tot el complex de por i de domini barroer que es cou en l’anomenada ‘il·lustració fosca’ o dark enlightment.
A hores d’ara, no solament governs sinó bona part de l’opinió pública està derivant cap a un augment de la por de ser envaïts i un temor difús per la migració. En definitiva: por a l’altre, a un enemic que ens fabriquen i que molta gent s’empassa amb la cobertura de sentiments hipernacionalistes.
No solament governs sinó bona part de l’opinió pública està derivant cap a un augment de la por de ser envaïts i un temor difús per la migració
S’estan escampant i imposant uns discursos i unes creences que semblen anunciar una nova era i que no van únicament en contra de l’esquerra alternativa, pacifista, ecologista, assembleària i antimilitarista. No van estrictament contra els col·lectius científics o la socialdemocràcia sinó, fins i tot, en contra del liberalisme més humanista, proper al dolç comerç o al pacifisme republicà que arrela en Immanuel Kant. El tecnofeixisme i alguns estats aliats aposten per una veritable revolució per a la dreta que cal contrastar amb alternatives de fons i no amb la genuflexió militarista dels estats europeus. L’extensa i diversa anònima dels ponents que han participat en Unipau ens donen algunes de les claus, tant per al desmuntatge d’aquests plantejaments com per bastir projectes esperançadors.
Cristina Gallach, des de formulacions moderades i com a bona coneixedora de l’ONU, va proposar reinventar i reconstruir el multilateralisme en la nova era actual. Malgrat la desesperança que ens envolta, això mateix ho veia possible en la mida que la història ens demostra que en grans moments de crisi és quan es produeix la renovació.
Plantejava la reforma de la carta de l’ONU i traure a escena nous lideratges (el d’una dona al seu front, per exemple) com també la incorporació de les ciutats a aquest organisme, de la comunitat científica i de les empreses “amb normes”; o la societat civil.
Assenyalava el fet que, precisament quan més calen criteris per governar el bé comú, més mancats ens trobem de dirigents disposats o capaços: així s’esdevé amb el medi ambient, amb l’aigua o amb els reptes sanitaris del nostre planeta compartit.
S’estan escampant i imposant uns discursos i unes creences que semblen anunciar una nova era i que no van únicament en contra de l’esquerra
Moussa Bourekba, investigador del CIBOB, va fer una anàlisi de l’actualitat geopolítica que venia a demostrar la perfecta inutilitat de les guerres. Un exemple palmari d’això mateix és la guerra contra l’Iran, la qual ens retrotrau, després de múltiples agressions, a recular als acords signats el 2015 i abandonats unilateralment per l’administració de Trump el 2018.
Potser siga aquesta una línea argumental important en contra del bel·licisme actual. Per què preparar-nos per a una guerra que ens conduirà a estats pitjors que els previs al seu esclat?
També cal combatre aqueix bel·licisme amb uns continguts ètics que van units, precisament, a les tan rebregades i fal·laces idees de seguretat. És que no augmenta la seguretat col·lectiva la confiança en la gestió dels béns comuns i el benestar emocional entre les nacions?
Per contra, ens endinsem en una era de securitització, maleïda paraula que ve a dir-nos que cal aplicar respostes extraordinàries davant d’assumptes normals. Qualsevol qüestió pot reinterpretar-se en el llenguatge de l’amenaça, definida i amplificada per interessos espuris.
El problema és que a major militarització, major repressió i coacció a la llibertat
Oscar Mateos ens va ajudar a deconstruir discursos simplistes amb contrapoder i historicitat. Explicacions com aquelles que redueixen els conflictes al delta del Níger (nucli petrolífer) a un problema postcolonial o senzillament criminal. En realitat, hi ha una història complexa on convergien unes estructures de tràfic d’esclaus i de negoci amb l’oli de palma. Tot això connectaria després amb el negoci del petroli. Igualment, ens posava en relleu històries de resistència i de rebel·lió pacífica. El problema és que a major militarització, major repressió i coacció a la llibertat. Ara mateix, hi són presents en aqueix delta més de 2000 empreses de seguretat amb 250.000 efectius.
Alejandro Pozo venia del cor d’una guerra endèmica al Sudan. Ens va dir que expliquem malament les guerres. Cal apuntar, primer de tot, que una guerra acaba amb el sentit que té tota una vida. “Tot” es posa de cap per avall pels interessos concrets d’unes empreses o estats africans.
No hem d’oblidar que hi ha gent que viu millor en la guerra i que, en realitat, no hi ha patró en les raons per les quals persones concretes s’uneixen a una lluita. Cap perfectament que una víctima es pose del costat dels botxins de son pare per protegir la seua família. S’hi fan negocis, s’executen venjances, es recupera terra perduda. La realitat destrossa els arguments identitaris.
Això és el que ens trobem per sota de la famosa geopolítica, on hi juguen els Emirats Àrabs, Líbia, Turquia, Rússia o Turquia, els drons de la qual es poden trobar en qualsevol dels dos bàndols.
Ens estan mentalitzant per a una preparació de la guerra, alhora que atorguen a l’exèrcit la funció de restaurador de la intermediació amb l’estat i d’integrador de la comunitat
Steven Forty va donar algunes claus per entendre la nova dreta tecnofeixista. Per a ell, el populisme és un concepte buit que no explica res. El que hi ha és una crisi d’intermediació, de legitimitat, que sí dona compte de l’afebliment de l’estat de benestar i del trencament de l’ascensor social. Això és el que provoca una percepció problemàtica, així com uns sentiments de ressentiment, de ràbia, de desconfiança. Els anomenats forgotten men participen de la hiperpolítica i xafen els carrers alhora que no hi ha camí institucional. D’ací a la polarització afectiva i la sensació d’inseguretat hi ha un pas ben curt. No és casual, així, que Matteo Salvini aparega als mitjans vestit de policia o Donald Trump al costat del mur amb Mèxic. Creixen la nostàlgia de temps millors i les passions tristes.
I encara més: aquesta “nova” dreta ens està furtant a l’esquerra conceptes com batalla cultural, laïcisme (enfront de l’Islam) o fins i tot la mateixa República (com fa Marie Le Pen a França). I “que se jodan los zurdos” al bell mig d’una gran confusió de l’antiga esquerra obrera, portadora dels valors més tradicionals. L’objectiu d’aqueixes polítiques seria la normalització de l’autoritarisme competitiu o l’autocràcia electoral.
Carlos Ángel Ordàs ens recordava que les guerres, paradoxalment, contribueixen a la cohesió social. I que la cultura armamentista també és patrimoni de l’esquerra. Una esquerra sense projecte que no mira el futur.
Cal eixir de l’individualisme que ens compartimenta perquè tenim poder col·lectiu per canviar les coses
Fet i fet, ens estan mentalitzant per a una preparació de la guerra, alhora que atorguen a l’exèrcit la funció de restaurador de la intermediació amb l’estat i d’integrador de la comunitat. Això al bell mig d’una idea “total” de la defensa: de les crisis mediambientals, dels desabastiments i de la manca d’energia; o de l’enemic.
Tot fent propaganda de l’exèrcit com si fos una ONG, els estats cridaran al servei militar aquells que es troben motivats i, així, de forma intel·ligent, evitaran els objectors de consciència. Els valors són voluntarisme i llibertat individual (en principi). Mèrit, eficiència i igualtat de gènere.
Tot plegat, sembla increïble veure la importància que avui es vol atorgar a la força militar. Una força militar europea mastodòntica alhora que pràcticament inútil per la manca de coordinació. Una gran despesa i una gran indústria que llueix ben poc per no dir no gens.
Cap al final del curs se’ns va recordar la importància de fer visibles i escampar les iniciatives que obren camins d’esperança (com és el cas d’aquesta revista i tot el que hi ha al seu voltant).
Possiblement haurem de ser més propositius, convincents i esperançadors a l’hora d’escampar missatges relacionats amb la seguretat climàtica i la pau positiva. Una idea va ressonar amb força al final de les jornades: cal eixir de l’individualisme que ens compartimenta perquè tenim poder col·lectiu per canviar les coses.
