A vegades, massa poques, la història s’encarrega de rescatar de l’oblit dones immenses que costa d’imaginar per què han estat oblidades. O costaria d’imaginar si no fos perquè vivim sota el jou del patriarcat, on anònim sovint és sinònim de dona. Una d’aquestes figures rescatades aquests dies és la de Clotilde Cerdà (1861-1926), coneguda amb el nom artístic d’Esmeralda Cervantes, una incommensurable artista, compositora, escriptora i activista incansable per la llibertat de les dones i el millorament de les seves condicions.
I aquest rescat ve de la mà de l’exposició Clotilde Cerdà / Esmeralda Cervantes, una dona davant d’una època, comissariada per Lorena Fuster, professora de Filosofia de la Universitat de Barcelona i membre del Seminari Filosofia i Gènere – ADHUC, que aposta per il·luminar aquesta figura “sense amagar la seva complexitat, de vegades incòmoda, tot intentant inserir-la en una genealogia de dones que amb l’acció o el pensament han tractat d’estar a l’altura del que significa que els éssers humans i el món on habiten són vulnerables. Una línia d’activistes i filòsofes que han trobat tan inacceptable com perillós ignorar i explotar aquesta condició tot precaritzant les condicions d’existència de moltes i molts amb l’excusa del progrés”, explica Fuster, responsable d’una recerca sobre l’artista que és el germen de la mostra. Aquesta exposició estarà instal·lada al Palau Robert de Barcelona (Passeig de Gràcia, 107) fins al 4 d’octubre i és d’accés gratuït.
Clotilde Cerdà i Bosch va néixer a Barcelona el 1861, filla del matrimoni entre Clotilde Bosch, pintora, i Ildefons Cerdà, flamant responsable del projecte urbanístic de l’Eixample de Barcelona
Clotilde Cerdà i Bosch va néixer a Barcelona el 1861, filla del matrimoni entre Clotilde Bosch, pintora, i Ildefons Cerdà, flamant responsable del projecte urbanístic de l’Eixample de Barcelona. Filla reconeguda per Cerdà però molt probablement fruit d’una relació extramatrimonial de Clotilde Bosch, motiu pel qual, quan només tenia tres anys, el matrimoni es va separar i el pare la desheretà. Des d’aquell moment les Clotildes, mare i filla, van marxar a viure a Madrid, on van començar un periple d’estades en moltes ciutats diferents d’arreu d’Europa i Amèrica.
El nom artístic d’Esmeralda Cervantes, que la va fer famosa, va ser una proposta i una petició de dues persones molt importants aleshores i encara ara. Esmeralda va ser proposat per l’escriptor francès Victor Hugo, admirador de la música de Clotilde, que li va donar el nom del personatge protagonista de la seva flamant novel·la Nostra Senyora de París. Cervantes va ser una proposta de la reialesa espanyola, molt probablement d’Isabel II, també una gran admiradora de la seva música, que li va proposar aquell cognom en homenatge a l’autor d’El Quixot, conegut arreu del món, buscant així donar-li la popularitat i l’adscripció que creia merèixer l’artista.
Aclamada als salons burgesos i les corts reials
Com veiem, Clotilde Cerdà no té el seu origen en els marges, sinó que va néixer en el si de la burgesia educada i ràpidament va ser acollida per la reialesa i les classes benestants. Va comptar amb el suport de la maçoneria i l’admiració confessa de músics com Johann Strauss II, qui la va dirigir en l’orquestra de l’Exposició Universal de Viena del 1873, amb només dotze anys.
Amb un talent innat mostrat des de ben petita, Clotilde Cerdà va passar ràpidament de joveníssima nena prodigi a artista total; però, com es detalla en l’exposició, això no la va fer desconnectar de la consciència d’una realitat que es transforma amb la industrialització: ni apartar-ne la mirada ni deixar de tocar amb els dos peus a terra. Ans al contrari, la seva va ser una revolució des de dalt enmig d’una vida marcada per la música i la lluita. I això, com no podia ser d’altra manera, suposa viure navegant constantment en un mar de contradiccions. “No es posa etiquetes i tampoc parla la llengua dels drets o de les ideologies del moment, es dona la llibertat per fer el que creu que cal fer i intenta afrontar amb tots els mitjans a la seva disposició la fundació d’institucions i publicacions avantguardistes que sabia que li posarien als seus patrocinadors en contra”, detalla Fuster. Aquests dos pols de la seva vida –la música i la lluita– són els dos apartats en què està articulada l’exposició, i que marcarien la vida de la protagonista fins al final dels seus dies.
“Es dona la llibertat per fer el que creu que cal fer i intenta afrontar amb tots els mitjans a la seva disposició la fundació d’institucions i publicacions avantguardistes que sabia que li posarien als seus patrocinadors en contra”, detalla Lorena Fuster, investigadora de l’ADHUC
La primera part de la mostra ens condueix a la vida i obra d’una artista total en la seva faceta com a arpista i compositora. Ens mostra la història d’una nena prodigi que va meravellar el món tocant a exposicions universals, corts reials i palaus imperials (cal destacar el de l’Imperi otomà, que la van contractar després de quedar encisats amb el seu talent). Es destaca també la seva gira americana, que va durar anys, en la qual va tocar per diferents presidents de països d’arreu del continent, com el mexicà, l’argentí o l’estatunidenc. Estem parlant d’un moment històric en què la màxima distracció de les classes benestants era acudir a concerts; distracció, i també manera de deixar palesa la diferència de classes i la pertinença de grups socials.
Aquesta vida propera a les altes esferes econòmiques i de poder, però, no va fer mai perdre el criteri ni la lluita a Clotilde Cerdà, ni molt menys cegar-la de la realitat que l’envoltava. Era aquella una època a cavall dels segles XIX i XX; una època, com diu l’exposició, “de grans transformacions i on es fa palesa la tensió dialèctica entre dominació i llibertat que caracteritza la modernitat”. I és en aquest escenari on l’artista, lluny d’arronsar les espatlles i mirar cap a un altre costat, va prendre partit per diferents lluites socials. Destaquen les lluites contra la pena de mort i l’esclavatge, a favor de l’alliberament de la dona i per la seva instrucció com a subjecte humà i polític.
És així com Clotilde Cerdà, sense abandonar la seva brillant carrera musical i sent conscient de les enormes contradiccions a les quals havia de fer front, va tenir un paper fonamental en crear institucions que intentaven posar fre a la barbàrie capitalista, abanderant lluites que ara nosaltres podem emparentar amb el feminisme, l’anticolonialisme i el progressisme obrer. Problemes, com veiem, d’una rabiosa actualitat i que encara avui són alguns dels reptes més importants de la nostra societat actual. És per això precisament, i “potser perquè sempre va estar en la cruïlla i ningú se la sentia del tot seva”, afegeix la comissària de la mostra, que Clotilde Cerdà ha passat tants anys silenciada, oblidada. I és per això precisament que cal celebrar aquesta exposició i el rescat d’una persona tan necessària, perquè aquestes grans veus silenciades encara tenen molt a dir.
