La Shuruq Assad és una veterana periodista palestina, amb més de 30 anys d’experiència informant des dels territoris ocupats. Ara mateix, està cobrint la guerra de Gaza per a Ràdio Montecarlo des de Cisjordània. A més, és membre de l’executiva del Sindicat de Periodistes Palestins i exerceix com a portaveu de l’organització. Hi conversem per telèfon, per conèixer quina és la realitat de les periodistes palestines. Més de 150 han estat assassinades des dels atacs del 7 d’octubre, una xifra inèdita en la història mundial en un període tan curt.
Quina és la situació humanitària a Gaza ara mateix?
La situació és terrible a tots els nivells. Els desplaçats viuen amuntegats en tendes, passen gana i els infants estan malnodrits, l’aigua està contaminada, pateixen malalties contagioses a la pell, als ronyons, el fetge … Sobretot les dones i les criatures. No hi pot haver higiene i tampoc medicaments per tractar-los. Més del 80% dels hospitals estan destruïts perquè els han atacat sistemàticament, i els altres ofereixen uns serveis mínims. Per això, els malalts crònics estan morint. Això és un drama, sobretot per les 100.000 dones embarassades o que alleten els fills. És molt dur rebre les trucades dels companys de Gaza explicant aquesta realitat.
Com és ser un periodista a Palestina?
Hi ha un atac sistemàtic contra nosaltres com a periodistes, però això no és nou. No va començar el 7 d’octubre, sinó que va començar el primer dia de l’ocupació. Entre l’any 2000 i el 7 d’octubre (7-O), van morir 55 periodistes a mans d’Israel i vam registrar més de 10.000 atacs, i aquí comptem des de disparar un tret, a colpejar o confiscar material. Des del 7-O hem perdut 152 dels nostres col·legues, tots ells de Gaza excepte un, a Cisjordània. Aquesta xifra representa un 14% del total de companys a Gaza. Ara mateix hi ha 1.600 periodistes a Gaza, una xifra que ha crescut perquè tenim molts joves que han començat a treballar arran de la guerra.
“Hi ha un atac sistemàtic contra nosaltres com a periodistes, però això no és nou. No va començar el 7 d’octubre, sinó que va començar el primer dia de l’ocupació”
Tots ells són desplaçats. Alguns ho han estat set o vuit vegades, i, així i tot, són víctimes d’atacs. Molts han perdut membres de les seves famílies, altres han estat ferits i els han amputat un braç o una cama. Un parell van quedar malferits, però Israel no ens va deixar evacuar-los i van perdre les seves vides.
Està segura que els periodistes són tractats com a objectiu?
Sí, perquè totes les seus de mitjans de comunicació, un total de 88, han estat bombardejades, incloses [les agències internacionals] de Reuters i Associated Press (AP). Tenim testimonis d’amenaces directes per part de l’exèrcit israelià a alguns col·legues. Sovint els trucaven o els enviaven SMS o missatges a les xarxes socials i els ordenaven aturar la seva labor informativa. I llavors, unes 24 o 48 hores després, les seves llars eren bombardejades. Alguns van morir, altres van perdre membres de les seves famílies. Al company d’Al Jazeera, Samer Abudaqa, el van disparar mentre treballava i es va passar set hores dessagnant-se fins que va morir. A vegades, han disparat fins i tot les ambulàncies que anaven a socórrer’ls. Els periodistes porten el casc corresponent, les jaquetes, adhesius, estan clarament identificats, saben que són periodistes.
A banda de la seguretat, quines dificultats afronten els i les periodistes a Gaza?
La situació és molt dura. Pensaven que estarien segurs a les seves oficines, però no va ser així. Els falta menjar i aigua, sobretot al nord de la Franja. Allà hi ha 90 periodistes, una àrea aïllada de la resta, on la gent pateix una fam severa i se sostenen amb menjar per animals.
“Quan cobrim qualsevol acte, com una manifestació, estem tots junts, és molt fàcil identificar-nos. Però ens ataquen igualment, amb trets, gasos lacrimògens, canons d’aigua”
A tot arreu viuen en tendes o bé en seus de la UNRWA, que també foren atacades. Fins i tot els hospitals han estat atacats! A banda d’això, tenen molt mala connexió a internet, o directament, no n’hi ha i és molt difícil enviar les seves peces als seus caps. Tampoc hi ha electricitat. És difícil fins i tot contactar amb els col·legues o els membres de l’equip, el càmera, i el mateix passa amb les ambulàncies si són ferits. Un altre problema: molts van perdre el seu material, les càmeres, ordinadors o jaquetes antibales quan van bombardejar les seves cases. Fins i tot l’acció més simple és un desafiament.
I a Cisjordània, quines dificultats afronten?
També a Cisjordània hi ha hagut una escalada. Un company ha mort i 25 han resultat ferits, molts per trets de franctiradors, entre ells el meu marit. Els atacs registrats superen els 500 des del 7-O, la majoria per part dels soldats, però 80 han estat en mans dels colons. Quan cobrim qualsevol acte, com una manifestació, estem tots junts, és molt fàcil identificar-nos. Però ens ataquen igualment, amb trets, gasos lacrimògens, canons d’aigua, etc. Mai sabem si tornarem a casa sans i estalvis. A més, ens hem de passar hores per travessar un punt de control israelià. Després del 7-O, el setge a Cisjordània i Jerusalem Est s’ha intensificat, hi ha 500 controls militars i és molt difícil creuar-los.
Quants periodistes han arrestat les forces de seguretat israelianes pel seu treball?
Un centenar. I les condicions de detenció són molt dures: no els donen prou menjar, pateixen pallisses, tortures… Vaig visitar un company després que l’haguessin alliberat, havia perdut 20 quilos i estava tan aterrit que tremolava, tenia por fins i tot de concedir-me una entrevista.
“Poden detenir qualsevol persona sense donar cap justificació i durant un temps il·limitat. En total, des del 7-O han arrestat 10.000 palestins. Les presons estan saturades”
En fi, és una violació flagrant del dret a la llibertat d’expressió. Del centenar, set són dones i estan en una presó al desert del Neguev que les organitzacions de drets humans diuen que és pitjor que Guantánamo.
Com justifica Israel aquestes detencions?
En el fet que estem sota estat d’emergència, el mateix redactat per la colonització britànica. Per això poden detenir qualsevol persona sense donar cap justificació i durant un temps il·limitat. En total, des del 7-O han arrestat 10.000 palestins. Les presons estan saturades.
La premsa internacional rep un tractament diferent per part d’Israel?
Quan treballo a Jerusalem, he vist que si hi ha periodistes rossos i els consideren estrangers, s’ho pensen dues vegades. Però això no vol dir que no pateixin alguns atacs. Amb els locals, tot és més brutal, encara que treballin per mitjans internacionals, com demostra el bombardeig de les seus de Reuters i AP.
I pel que fa als periodistes palestins que són ciutadans d’Israel?
També estan aterrits. Només per haver escrit textos crítics o participar en conferències els poden amenaçar o detenir. Ara no recordo quants són els que han arrestat o interrogat, però no és rar.
Quin tracte dispensa l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) a les periodistes palestines?
Per ser honestos, res és comparable amb l’ocupació israeliana. No soc membre de Fatah i no m’agrada, tampoc l’Autoritat Nacional Palestina. Excepte el cas de Nizar Banat, que va ser assassinat per una pallissa fa tres anys, no hi ha casos tan greus.
“Els mitjans dominants, la CNN, BBC, Washington Post, la premsa francesa, alemanya, van fer de portaveus de l’Exèrcit israelià”
Amb l’ANP hi ha restriccions a la llibertat d’expressió, sí, però no es poden comparar amb els arrestos, els trets, els bombardejos d’Israel. A vegades, dubtem sobre si publicar alguna cosa crítica amb el president Abbas, sobre la corrupció de l’ANP, o la seva posició sobre Gaza. De tant en tant, criden algun periodista per a interrogar-lo, però no és sistemàtic. És una situació semblant a la dels països del nostre entorn.
Què en pensa de la cobertura de la guerra que ha fet la premsa internacional?
Aquest tema m’entristeix i m’enrabia molt. Hi ha periodistes que ens van contactar al principi de la guerra, i sé que els era difícil lluitar amb els seus caps per fer passar les nostres històries. I alguns ho van aconseguir i els estem agraïts. Però la major part de la cobertura no va ser ètica, sobretot els dos o tres primers mesos. Els mitjans dominants, la CNN, BBC, Washington Post, la premsa francesa, alemanya, van fer de portaveus de l’exèrcit israelià. Van adoptar la seva narrativa, els van dedicar molt més temps que a les veus palestines. Ni tan sols van investigar si eren veritat les històries que els deien, els nens cremats a un forn, les violacions, etc. Es va deshumanitzar els palestins, com si [a Gaza] no hi hagués infants, metges o periodistes… Tots vam ser considerats “terroristes”. No vam tenir dret a defensar-nos després de 76 anys d’ocupació i de divuit de setge a Gaza.
Es van saltar el codi deontològic del periodisme …
Sí, no hi havia context històric als seus articles. Quan hi va haver l’intercanvi de presoners [menors d’edat], tots van anar a buscar les històries dels nens segrestats, però no es van preocupar pels nens palestins alliberats o les seves famílies. Parlem de nens d’onze o dotze anys que havien estat empresonats. Fins i tot encara em truquen i em pregunten: però estàs segura que aquests periodistes assassinats són realment periodistes? Clar que ho són! Ens hem de justificar fins i tot per això. A vegades, fins i tot sento dir: com que no hi ha premsa estrangera a Gaza, no hi ha periodistes… És terrible. Si aquesta xifra de periodistes assassinats fos a Israel o un altre país del món, a Ucraïna, les coses serien diferents.
Els mitjans internacionals tracten almenys bé les periodistes que treballen per ells a Gaza?
Sovint els demanen canviar les seves històries, donar un determinat enfocament, etc. Hi ha queixes sobre això. Però els mitjans han intentat fer-los arribar els diners i no és gens fàcil. Alguns mitjans han aconseguit treure alguns dels seus periodistes de Gaza pagant fins a 5.000 o 7.000 euros. La situació dels freelance, és clar, és més precària.