Sovint, quan s’aborda l’anàlisi de l’ascens actual de l’extrema dreta a l’Europa, acudeix de seguida l’analogia amb els anys trenta del segle XX. Hi ha qui refusa la comparació amb l’ascens del nazisme alemany o del feixisme italià per ser un recurs massa suat. Però, i si el problema no fos l’analogia en si sinó que el que està viciat és el que creiem saber sobre l’auge del nazisme? Aquest és el punt de partida de l’historiador de la Universitat de París-Sorbona Johann Chapoutot.
En les darreres dècades, en tota mena de manuals d’Història –acadèmics i escolars– es troba un relat comú sobre la caiguda de la República de Weimar. Aquesta analogia generalment acceptada explica l’ascens del nazisme a partir d’un suposat programa social que hauria embadalit a la classe obrera en un context d’inflació extrema i alts nivells d’atur. Però Chapoutot, a Els irresponsables. Qui va portar Hitler al poder? (Angle Editorial, 2026), rebla de bon inici que “la indigència dels manuals és sorprenent”. Contra aquest relat interessat, l’historiador francès assenyala una tasca de contra historiografia que ha tingut per objectiu amagar el paper absolutament determinant de les elits econòmiques alemanyes i el de les dretes “democràtiques”.
Així, el llibre respon de manera clara, després d’una impressionant investigació documental, a la pregunta estampada al títol. El paper reservat als partits liberals i conservadors hauria jugat un rol fonamental en el procés de derrocar la República de Weimar i en el d’extremadretitzar la vida pública alemanya: “És, de fet, una petita oligarquia descarada, egoista i curta qui va fer la tria, el càlcul i l’aposta d’assassinar una democràcia”, escriu Chapoutot. L’ajut de la classe terratinent prussiana a l’extrema dreta, el paper del poder mediàtic controlat per un multimilionari ultraconservador –tot escampant a tort i a dret idees racistes i anticomunistes– o el suport explícit de les elits més tronades al nazisme –el príncep Hohenzollern vestint l’uniforme de les SA i posant el prestigi de la casa reial al servei de l’extrema dreta–, per no parlar de les complicitats empresarials, mostra el terreny social que va emparar, dignificar i inflar l’extrema dreta.
El mariscal Von Hindenburg representa la cúspide de tot un bloc conservador decimonònic i d’un sector liberal antidemocràtic que es beneficia de la violència de l’extrema dreta per dur a terme autèntics cops d’Estat contra governs d’esquerra
En l’àmbit polític, Chapoutot destaca com els partits que es reclamen de centre o de fingida dreta republicana van tenir el principal paper en l’ascens al poder de l’extrema dreta. Un procés força anterior que Chapoutot situa en l’elecció d’un militar monàrquic ultraconservador, el mariscal Paul von Hindenburg, el 1925 com a president de la República. Quin podia ser el resultat d’elevar al poder presidencial un noble prussià amb un tarannà comparable al del cèlebre sergent Hartman que apareix a la pel·lícula d’Stanley Kubrick Full Metal Jacket? Per a Chapoutot, cap altre que entronitzar la destrucció programada de la República per part d’un vell bismarckià –així el descriu l’autor– entestat a imposar un govern d’unió de les dretes —de nationale konzentration (concentració nacional)— contra la constitució republicana, el parlament i el que fes falta.
Hindenburg representaria la cúspide de tot un bloc conservador decimonònic i d’un sector liberal antidemocràtic que es beneficiaria de la violència de l’extrema dreta per tal d’aconseguir els seus objectius. Aquesta violència serviria, per exemple, per dur a terme autèntics cops d’Estat contra els governs de l’esquerra socialdemòcrata –al poder a llocs claus com Berlín, Brandenburg o Prússia– i alhora generar un clima de desordre que justificaria el projecte dictatorial de Hindenburg. A tall d’exemple, l’autorització dels grups paramilitars i parapolicials de les SA i les SS abans de les eleccions de juliol serviria per desfermar una brutal campanya de violència política –que deixaria unes cent morts i més de mil persones ferides– majoritàriament obra d’escamots nazis, per intimidar l’electorat. La dreta conservadora alemanya aprofitaria aquesta situació per demonitzar l’esquerra, en particular el comunisme.
Un “mal menor” per a la socialdemocràcia anticomunista
Dins del camp de l’esquerra, Chapoutot reconstrueix el galdós paper de la socialdemocràcia i com la seva estratègia del mal menor va conduir a un antifeixisme tan robust com el paper de fumar. Així, quan la dreta conservadora dugui a terme el cop d’estat contra els seus governs municipals o federals, la resistència serà nul·la. Aquesta política convivia alhora amb un sectarisme increïble dels sectors socialdemòcrates contra el comunisme: només cal veure la repressió del primer de maig de 1929 que es va saldar amb 33 morts de treballadors berlinesos. Per això, Chapoutot conclou que “la barreja de tàctica poruga i de proclames marxistes fa que la prosa dels socialdemòcrates sigui singularment indigesta, si no incomprensible”, ja que al seu progressisme verbal –en aquest cas amb cert vocabulari marxista– no pot amagar una pràctica que sustenta la “política de tolerància” (Tolerierungspolitik) cap a la dreta amb el pretext d’alentir el progrés de l’extrema dreta.
Ja aleshores Trotsky va fer una càustica descripció d’aquesta orientació el gener de 1932: “aquests homes experimentats en les combinacions parlamentàries i ministerials, es revelen –no puc trobar una expressió més suau en perfectes imbècils– des del moment en què la marxa dels esdeveniments els projecta fora de la seva esfera habitual i els confronta amb fets importants”. El militant socialdemòcrata Franz Neumann plasmaria aquesta visió crítica en la seva monumental obra de 1942 Behemoth. Pensament i acció en el nacional-socialisme en la qual resumia el fracàs socialdemòcrata de la següent manera: “El partit socialdemòcrata podia escollir entre el camí de la revolució política mitjançant el front unit amb els comunistes dirigit pels socialistes, i la cooperació amb les semidictadures de Brüning, Papen i Schleicher”. En escollir la darrera orientació, haurien capitulat de qualsevol resistència antifeixista seriosa inventant “excusa rere excusa per justificar la seva inactivitat”.
Chapoutot mostra com el nazisme alemany en realitat va ser el corol·lari d’una “revolució conservadora” que s’havia avançat a l’extrema dreta, una idea avançada pel filòsof marxista György Lukács al llibre ‘L’assalt a la raó’, de 1954
Per la seva banda, Chapoutot mostra com el nazisme alemany en realitat va ser el corol·lari d’una “revolució conservadora” que s’havia avançat a l’extrema dreta –una idea avançada, per cert, pel filòsof marxista György Lukács en el seu llibre L’assalt a la raó publicat el 1954. La proposta constituent de la patronal alemanya d’un Neue Staat a partir de la supressió de la Seguretat Social i el subsidi d’atur explicaria l’interès d’aquesta en un model dictatorial de classe contra la República de Weimar. L’extrema dreta nazi simplement recolliria l’esperit d’una croada conservadora endegada des del primer moment de la proclamació de la República en acabar la Primera Guerra Mundial. El clima de guerra contra l’anomenat bolxevisme cultural, el feminisme o l’escola pública, provindria d’aquests rengles d’ordre trasbalsats per la tímida obra reformista de la socialdemocràcia al poder.
El mirall del despotisme empresarial
Però la originalitat que Chapoutot reconeix en l’extrema dreta nazi és l’èmfasi posat en la “raça”, com explicaria el mateix Hitler en les seves ted talks amb l’empresariat –com per exemple en la conferència pronunciada en el club industrial de Düsseldorf el 27 de gener de 1932, en què va dir: “El que és essencial és el punt de partida”. El poder despòtic empresarial en les relacions laborals fascinaria a l’extrema dreta, amb quasi la mateixa intensitat que l’exèrcit, com a model de societat.
En tot cas, l’extrema dreta nazi recolliria el programa de la patronal contra el salari mínim i la jornada laboral regulada, en un corpus general que reprenia els desitjos frustrats de la noblesa i la gran burgesia en la primera guerra mundial: el projecte d’un imperi colonial en sòl europeu. Un projecte a to amb el món dels negocis que l’extrema dreta aconseguirà solidificar en una aliança que agermanaria des de la gran empresa fins a les pimes. Políticament, per a Chapoutot, res ho il·lustra millor que el suport de tot el variat món de les dretes –democràtiques, republicanes, de centre o de més enllà– votant l’elecció de Herman Goering com a president del Reichstag el 30 d’agost de 1932.
L’extrema dreta nazi recolliria el programa de la patronal contra el salari mínim i la jornada laboral regulada, en un corpus general que reprenia els desitjos frustrats de la noblesa i la gran burgesia: el projecte d’un imperi colonial en sòl europeu
Així, la degradació de la república de Weimar és plantejada per Chapouot com una divisió en tres blocs seguint una anàlisi semblant a la que es pot trobar en el llibre de l’historiador comunista Arthur Rosenberg (Origen e historia de la República alemana, Verso, 2024): el de l’esquerra, el del centre i el de l’extrema dreta, que s’esllavissa de manera violenta cap a la victòria de l’extrema dreta a partir de l’obertura que suposa l’aliança entre el liberalisme autoritari, el conservadorisme tradicional o les dretes de vella fornada –per anomenar-les d’una manera clara– i el nazisme.
El mèrit de Chapoutot rau a aconseguir desballestar de manera solvent una narrativa massa generalitzada segons la qual el poder financer i les dretes tradicionals haurien jugat un paper menor, o subtil, en l’ascens al poder de l’extrema dreta. Una mena d’anàlisi que, a més, es basa en la demonització de la classe obrera en atribuir-li la culpabilitat d’aquest ascens. Malauradament, si revisem els llibres de text d’història que es fan servir a l’ESO o al Batxillerat, trobarem traces d’aquest relat que desdibuixa el procés històric tot atribuint un programa anticapitalista a l’extrema dreta tot invocant l’atur i la inflació com a factors explicatius de l’ultradretització. En canvi, per a l’autor de Els irresponsables, les raons són unes altres: “van ser els liberals autoritaris alemanys els que, a partir de 1932, van saber reconèixer tots els mèrits dels nazis per assentar i refermar la dominació vacil·lant d’unes elits patrimonials desacreditades per la crisi del liberalisme (1929), per la seva falta d’imaginació (l’austeritat) i pel seu egoisme obtús”.
És per això que l’analogia històrica té un notable interès per a processos de lluita política i social actuals. Tal com assenyala el mateix Chapoutot: “el fet que la història no es repeteixi no vol dir que els éssers que la fan –que la són– no estiguin impulsats per forces sorprenentment similars”. Per aquesta raó, es pot considerar una gran virtut haver aconseguit detallar el patró històric de l’auge de l’extrema dreta alemanya, cosa que pot contribuir a entendre les dinàmiques actuals que estan menant de nou un auge semblant a Europa en la mesura que, per a la defensa del seu jardí, l’establishment liberal considera l’extrema dreta com un soci respectable.
