A la gent de Pagesos GPS
Conta ma mare que eixien de nit per vendre cap a la desapareguda llonja d’Alcoi, les cadiretes amarrades al remolc de la mula del tio Pep, les caixes –ara en estos dies de l’any serien perellons– preparades per a col·locar-se al quadrat que els pertocava, marcat al terra de la nau el trosset per a cada xicotet llaurador que des dels pobles del voltant abastia la ciutat. Cada pam de terra guanyat per a la industrialització fou en altres dies una victòria, i el pas lent de les mules mecàniques i carros que devien quedar encara entre bullents polígons als anys seixanta començaria a tindre el mateix caràcter d’imminent desaparició que l’estampa té hui en dia. Passats els temps de bonança i amb la desfeta d’una part important del teixit industrial de la comarca, els qui resistiren a la terra continuen arrossegant el pessimisme de qui se sap el futur en mans desconegudes i variables de les quals no té control, però eixa resistència ha estat d’alguna manera transformada. S’afegeix, també, cert retorn esperançador als pobles, l’opció de vida que molts dels que ara ronden la quarantena descartaren en els temps en què al monstre li anava millor. Hui hi ha margallons rebentant les voreres dels polígons i figueres creixent a les teulades i les parets de les fàbriques on ja no es fabrica res. Entre bancal erm i persiana abaixada, cadascú tira com pot.
La mula del tio Pep continua llaurant, ara en Romania. Màquines immortals que vingueren per fer millors les vides de suor i terra però que acabaren, en massa ocasions, al cementeri. El cost humà de la mecanització del camp pot semblar anecdòtic als còmputs globals, però cada casa marcada per la pèrdua compta per a la comunitat, especialment a pobles on mai hem passat d’uns pocs centenars d’habitants. Queda una por permanent per dins que es remunta als dies, a fa quatre dies, en què si algú no aplegava a hora a dinar, només podia ser perquè havia passat allò que tant es temia. El minifundi imperant a la zona ha deixat els grans tractors en poques mans mentre la màquina menuda ompli bancals i camins. Siga en camisetes amb el nom de la comarca, siga en adhesius per al cotxe, la silueta de la muleta amb el gos rater traguent el cap s’ha incorporat al nostre imaginari reivindicant allò que vam ser i que no sabem si podrem ser encara. Sovint escolte al forn o a la carnisseria frases desesperades tractant d’apuntalar un món que desapareix, aleshores pense en John Berger parlant del conservadorisme per naturalesa dels llauradors, quan ací només hi ha espectadors desconcertats assistint en primera fila a la destrucció de les estructures que tradicionalment han sostingut les seues vides, les nostres vides. Forma de resistència possible, ja no sé ni contra qui ni contra què, és també la d’alentir els camins. M’envaeix quelcom semblant a l’alegria davant la desesperació dels cotxassos esportius que venen cap a les carreteres d’interior a gaudir de corbes i paisatge i es troben circulant a vint per hora sense possibilitat d’avançament. En temps d’ametla i oliva, la màquina abaixant fums prepotents.
No hi ha llibertats que valguen sense la possibilitat d’accedir a l’aliment. Individu, família, poble, territori o país necessiten de l’extracció i de la producció primària per a assolir la resta de sobiranies, la governança plena del seu futur
Hi ha la palpadíssima sentència aquella de què el que és personal és polític, i a la inversa, evidentment, i entre la ràbia i la impotència davant les imatges brutals dels últims dies, la nàusea constant i compartida entre les amigues tornava a constatar el que sabem des de sempre però no acabem de saber expressar. Reconéixer-se afectades per lluites que no ens toquen directament ara, i quan dic tocar, dic tocar, dic el cos, és difícil quan encara estem aprenent a reconéixer com ens afecten aquelles a les que ens enfrontem cada dia, com van fent solc en l’esfera de vida privada que no ix als camins. Tragar i callar ha estat sempre un bon cordó sanitari davant la inacció i la comprensió de l’entorn. Per això el que passa és que m’entra alguna cosa en l’ull, i prou, en passar per aquells trossos on ara els porcs senglars s’amaguen però que en un temps que encara puc recordar amb claredat ens van donar a menjar. No hi ha llibertats que valguen sense la possibilitat d’accedir a l’aliment. Individu, família, poble, territori o país necessiten de l’extracció i de la producció primària per a assolir la resta de sobiranies, la governança plena del seu futur. Obligades a mirar a un futur gens optimista, la certesa que mai faltarà menjar perquè estem capacitades per omplir-nos el rebost sense intermediaris, dóna almenys la tranquil·litat de què mai passarem fam.
A la bombolla de les xarxes socials que ens permet prendre-li el pols al món i l’actualitat a les que vivim lluny dels centres on ocorren les coses, els pagesos damunt els tractors eren rebuts com herois abans i després d’una guerra –ja ho és prou, la seua diària–, mentre les lloances a la seua feina els vestien d’últims i guardians d’essències, de vertaders sostenidors del país. Fum de canyot en gran part, una perillosa deïficació del símbol –el tractor i la pagesa, la ramadera amb el puny en alt– que no té conseqüències reals en la millora de les vides que –recordem per enèsima volta– s’encarreguen de portar-nos a taula l’aliment. I l’aliment, ho és tot. També pararen els pescadors, per cert, durant la vaga del 18 d’octubre. Els camins per on circulen les barques són altres, i sovint la invisibilitat del sector en determinades convocatòries fa que se’ns oblide que existeixen, que treballen i que ens posen al plat una de les proteïnes amb millor impacte de que podem disposar en la més absoluta proximitat. El futur vindrà en gran part pel blau, sense cap mena de dubte.
Hi ha tardors millors que altres. Mentre l’any passat els arbres semblaven vestir-se d’ella abans d’hora quan no era més que sequera i fluixedat, en aquesta les fulles cauen quan suposadament pertoca. Hi ha, també, vespres de nit més punyents, remolcs de llenya al mig del carrer i desitjos que hauran d’esperar una altra estació. Sabem del peix que ara es mou prop de terra i que no acabarà el camí a l’hivern, i anirem fent, com sempre. Vaig collir el cap de setmana les últimes tomaques del tros de serra, antítesi d’un hort, on miraculosament este estiu han tirat avant sense haver-los prestat massa atenció. La terra és agraïda, diuen, i ho puc subscriure perquè ella no em paga el jornal: per a altres, quan el fruit deixa l’arbre ja no hi ha agraïment que valga; només plorar i implorar. Examen de consciència necessari per als qui aplaudeixen al pas de rodes gegants i olor de gasoil és el de revisar-se ara el rebost, els orígens de tot el que conté. I comprar en conseqüència o deixar les camisetes i les consignes buides de significat tangible per a quan toque disfressar-se.
