Aquests dies, treballant al voltant d’un text, cavil·lava entorn els conceptes revolta, revolució i transició. Des de l’ecologisme social i polític parlem molt en els darrers anys de transició ecosocial com a marc d’actuació. Un marc on inserim, per una banda, la crítica i la resistència davant projectes i intervencions en el territori, polítiques sectorials, gestió de recursos inacceptables en termes de sostenibilitat ecològica i social, etc., però també des d’on feim proposta política i des d’on també reclamam el dret a dibuixar el futur desitjable que ens agradaria construir i viure.
Quan en parlem, tenim al cap la voluntat de transitar cap a un altre model de societat justa i en equilibri. Tenim al cap l’ecodependència i la interdependència de què ens parlen els ecofeminismes i que són el punt de partida de les relacions que volem construir entre nosaltres – tots–, l’entorn que ens sosté i permet la vida, i que esdevenen horitzó polític de transformació. Ens evoca un temps llarg i –crec que subjectivament– un temps lent, un trànsit possible planificat i crec que fins i tot ens el podem imaginar “dolç”.
Les revoltes, massa sovint, no tenen un full de ruta cap a un objectiu últim, un objectiu revolucionari, que subverteixi l’ordre imposat per substituir-lo per un de propi, col·lectiu
Però la realitat que enfrontem és radicalment oposada: és un temps d’urgències, d’emergències, de violència estructural i sistèmica, d’injustícia global, de genocidis televisats i consentits, de caos, etc. que aboca les societats oprimides més aviat a revoltes successives que majoritàriament són reprimides amb una extrema violència per part dels aparells dels estats. Al cap tenim revoltes històriques –les de Maig del 68, les de la Primavera Àrab, les dels indignats d’arreu d’Europa i arreu del món o la de les armilles grogues a França, més recentment– que sorgeixen de la ràbia, de la frustració, de la injustícia massa temps sostinguda i evident. Són revoltes en les que la veu del 99% importa, es fa sentir i s’organitza per moure el que se’n presenta com inamovible, i que sens dubte provoquen canvis, també en les mentalitats de les majories socials que entenen que junts es pot dibuixar un escenari diferent de l’imposat.
Aquestes revoltes, potser per pròpia definició, massa sovint no tenen un full de ruta cap a un objectiu últim, un objectiu revolucionari, que subverteixi l’ordre imposat per substituir-lo per un de propi, col·lectiu. Per contraposició, en la mirada a les revolucions que han marcat la història –la Revolució Russa o la dels clavells, per esmentar-ne alguna– veiem el fruit de processos històrics i col·lectius, i veiem que sí que impliquen una transformació profunda de les estructures social, econòmica i política d’una societat i esdevenen en canvis radicals i en ruptura sobtada de l’ordre establert. Aquesta transformació esclata, és profunda i “de cop” i és en aquest punt, precisament, on difereix en el ritme del que tenim al cap en parlar de transicions.
Parlem de transicions perquè ens manca l’estratègia per organitzar una revolució ecosocial? O és perquè volem creure que disposam encara del temps per a les transicions lentes i planificades?
Llavors, quin ha de ser l’horitzó polític de l’ecologisme social i polític? La revolució o la transició, aprofitar els esclats de les revoltes o intentar evitar-los per si se’ns disparen cap als populismes i ideologies d’extrema dreta que apel·len a la llibertat (pervertint el significat) que tothom sent com una necessitat? Per urgència, potser podríem pensar més a apel·lar la revolució, però per això necessitaríem uns elements de què potser ara no es disposa i que són els que habitualment donen força al plantejament d’horitzons revolucionaris –procés organitzatiu, marc ideològic contrahegemònic, estructura territorial, base militant, etc.
És per això que parlem de transicions? És perquè ens manca l’estratègia temporal i espacial per organitzar una revolució ecosocial? O és perquè volem creure que disposam encara del temps per a les transicions lentes i planificades en el marc del restabliment d’equilibris, de justícia social i intergeneracional, en un escenari carregat d’incerteses que no controlam i pensar en “transitar” ens fa pensar a tenir un control sobre el temps, sobre els processos, per a la construcció col·lectiva del demà que volem? O és perquè no volem perdre la sensació de tenir la possibilitat, malgrat tot, de dibuixar i fer les utopies reals de què ens parla Erik Olin Wrigth, col·lectives i possibles? Més preguntes que certeses, on tot ens aboca, d’una manera o l’altra, al desig de seguir pensant junts els futurs desitjables que no volem perdre el dret de seguir somiant, construint i fent.
