Aquest mes d’octubre ha fet sis anys de l’operació Pandora II, en la qual deu persones vam ser detingudes sota la llei antiterrorista. Sis anys poden semblar poc, però avui la meva vida –així com, segurament, la de molts de la resta d’encausats– ha canviat molt i hi ha coses que les miro ja amb el regust de boca d’haver quedat enrere. En els darrers anys he dedicat molt de temps a entendre el que m’ha passat en relació amb diferents processos personals, entre ells, la repressió. Aquesta cerca m’ha portat a descobrir i entendre el trauma i com actua en diferents esferes de la nostra vida.
Sense voler entrar-hi molt i utilitzant una descripció poc precisa, quan parlo aquí de trauma em refereixo a l’estat en què es queda el nostre cos –en concret, parts del cervell i del sistema nerviós autònom–, en ser exposats a situacions que no podem processar. Quan esdevé la ferida traumàtica, la nostra psique es fragmenta, aïlla la part en què queda la memòria traumàtica, manté en alerta els mecanismes de protecció davant del perill, i ens impedeix, tot i que sovint de forma inconscient, tornar a l’estat de repòs inicial. Les conseqüències d’això poden ser hipervigilància i reactivitat, estats de depressió i ansietat, reviure eternament la situació traumàtica a partir de flashbacks o malsons, estats d’ànim alterats, etc.
Quan parlo aquí de ‘trauma’ em refereixo a l’estat en què es queda el nostre cos, en concret, parts del cervell i del sistema nerviós autònom, en ser exposats a situacions que no podem processar
La història del que avui en dia anomenem trauma, tot i tenir un llarg recorregut, canvia dràsticament a partir de diferents experiències de guerra del segle passat. En tornar els soldats (sobretot nord-americans) a casa, molts d’ells arribaven amb ferides psíquiques que els impedien reprendre les seves vides amb normalitat. Això va ser especialment significatiu a la guerra del Vietnam, la qual va deixar una elevada tassa de suïcidis entre els veterans. És en aquest moment quan diferents organismes i institucions nord-americanes comencen a invertir molt en investigació. Gràcies a això, la neurociència va poder entendre molt sobre com funcionava i quin impacte tenia el trauma. Del que es van adonar era que les mateixes empremtes cerebrals i neuronals que observaven en els soldats, quedaven en persones que havien patit altres vivències: maltractament de diferent tipus, supervivents a catàstrofes naturals o a assassinats, etc. De fet, l’evolució d’aquestes investigacions ens ha ensenyat que el trauma no és quelcom que passi només a partir de fets tan impactants com una guerra, o en situacions que podem considerar com a altament dramàtiques, sinó que també amb experiències que vivim quotidianament. La realitat és que la majoria de persones tenim en major o menor mesura la nostra pròpia petjada traumàtica.
Tornant al tema que ens ocupa, la repressió, aquestes investigacions aporten llum sobre factors interessants a l’hora d’afrontar-la. Quan durant les guerres mundials van aparèixer massivament casos de trauma, un dels primers debats mèdics es va centrar en el caràcter moral dels pacients. Des de l’ètica marcial de l’època, un soldat havia de ser un guerrer gloriós i no havia de mostrar cap classe d’emoció. Per tant, en molts casos aquests pacients eren vistos com a inferiors, o fins i tot com a ganduls o covards. Alguns metges van arribar a descriure’ls com a invàlids morals. A poc a poc les investigacions van anar demostrant el contrari: aquest tipus de danys també es manifestaven en els qui tenien una personalitat moral molt alta. De fet, van sortir a la llum casos de soldats que, tot i haver destacat per la seva valentia en el combat, havien acabat patint el que llavors anomenaren neurosi de guerra. Finalment, les autoritats mèdiques van acabar assumint l’evidència: qualsevol soldat exposat al perill durant cert temps podia desenvolupar les mateixes ferides psíquiques.
A vegades insistim a mantenir la imatge moral del guerrer revolucionari, que no té por i s’enfronta a la lluita amb la veritat com a espasa i la consciència social com a escut
Si extrapolem això al nostre món, podem veure analogies molt clares: tots i totes podem sortir ferides d’experiències traumàtiques com la repressió. De fet, a vegades també insistim a mantenir la imatge moral del guerrer revolucionari, que no té por i s’enfronta a la lluita amb la veritat com a espasa i la consciència social com a escut; però el cert és que aquest guerrer, si existeix, també és susceptible de ser ferit quan s’exposa a una situació traumàtica. Som vulnerables i quan abans ho acceptem abans ho podrem integrar. Això és quelcom important d’esmentar, ja que existeix una mena de pacte de silenci que ens impedeix parlar públicament de certes coses, com si ens tornés dèbils o es generalitzés un estat de por, i no ens adonem que és precisament això el que ens debilita. Moltes persones que afronten la repressió amb fortalesa i dignitat, darrere dels comunicats polítics i de les declaracions judicials, senten el pes emocional de l’experiència que estan passant i ho viuen en silenci. Això només serveix per aïllar-nos, i conseqüentment, és un factor que tendeix a debilitar les nostres comunitats.
Enllaçat amb això, una altra cosa que van descobrir és que el més efectiu a l’hora d’afrontar i superar la ferida traumàtica, no era ni la moral marcial, ni el patriotisme ni l’odi a l’enemic; era ni més ni menys que l’amor que sentien els soldats entre ells. Els llaços interpersonals els ajudaven a superar la situació. Aquesta és, sens dubte, una informació d’una rellevància cabdal: a l’hora d’afrontar la repressió, la nostra millor salvaguarda són els vincles comunitaris que establim. Si les relacions interpersonals que tenim estan danyades, som més susceptibles de no poder afrontar certs processos. Això és més important encara quan esclata la repressió, moment en el qual la tensió i la por acostumen a suposar que les nostres diferències creixin. Ens agradi o no, la repressió és capaç de trencar fins i tot els grups que aparentment estan més units. És per això que és vital que aquesta unió sigui més efectiva –i afectiva– que aparent. Avui dia diria que els vincles humans ho són tot en un moviment revolucionari: la base, l’estructura i la finalitat. De fet, una de les majors derrotes polítiques que podem viure és la ruptura i disgregació de les nostres comunitats, cosa que moltes hem pogut experimentar i del que sovint ens adonem quan ja és tard.
La ruptura de la confiança bàsica, els possibles sentiments de vergonya i inferioritat i la necessitat d’evitar situacions que recorden al trauma, porten les persones a defugir les relacions properes
Tanmateix, la lògica del trauma pot portar implícita una tendència a l’aïllament. El dany en les relacions no és quelcom secundari, sinó que els esdeveniments traumàtics tenen un efecte directe en el sistema de vinculació que uneix l’individu amb el grup. A més, el trauma empeny les persones a defugir les relacions íntimes i, al mateix temps, a buscar-les desesperadament. La ruptura de la confiança bàsica, els possibles sentiments de vergonya i inferioritat i la necessitat d’evitar situacions que recorden al trauma, porten les persones a defugir les relacions properes. Alhora, la por intensifica la necessitat de protecció. És per això que la persona traumatitzada pot tendir a aïllar-se i a aferrar-se de forma ansiosa i incoherent. Si entenem que, a més, les situacions traumàtiques molts cops afecten tot un grup, podem imaginar les dificultats que travessarà aquest per poder afrontar-les.
És important que aprenguem a deixar d’amagar-nos en els discursos i anàlisis sociològics, hi ha altres factors importants a atendre a l’hora d’afrontar processos col·lectius. Es tracta de posar els nostres propis cossos en el centre del que anomenem polític, o en tot cas, entendre que quan vivim certes situacions és difícilment eludible. Vull aclarir que no tot el que té a veure amb la repressió ens parla de fragilitat, ni de bon tros, també ho fa de força, coratge i determinació. Tendim a pensar que una cosa i una altra són excloents, però del que en realitat es tracta és d’aprendre a integrar la relació entre totes dues.
