Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Treball indigne sota un sol de justícia

Unes 25.000 persones arriben a les Terres de Ponent per la recollida de fruita durant l'estiu i afronten la doble problemàtica de sous abusius i precarietat en l'habitatge

/ Dànae Quiroz

Ja fa anys que, coincidint amb el primer augment de les temperatures, els pobles del Segrià i de les comarques veïnes reben la visita d’un gran nombre de persones disposades a treballar durant la campanya de la fruita. La demarcació depèn, en gran mesura, de la producció fructícola, i cada estiu es converteix en un pol d’atracció per a les treballadores agrícoles que busquen feina durant els mesos de calor. Algunes s’han convertit en veritables rodamons del treball temporal: provenen del País Valencià i abans han treballat també a les campanyes de la maduixa al Marroc o a Andalusia. Després de passar per la Terra Ferma, una part d’elles pujarà cap a La Rioja o seguirà la ruta cap al Penedès. És la vida nòmada de les temporeres.

El ball de xifres entre patronal, sindicats, administració i entitats socials sumat als pics de producció durant la campanya fa difícil quantificar les persones que enguany s’esperen a Ponent per la temporada de la fruita, però se n’estimen entre 22.000 i 28.000, naturals de l’Àfrica subsahariana i del Magreb, en la seva majoria. Aquesta campanya ha començat amb la particularitat que un centenar de persones han arribat d’Itàlia amb l’estatus de refugiades, tal com han constatat tant els serveis socials de l’Ajuntament de Lleida com la plataforma Fruita amb Justícia Social, que vetlla pels drets de les temporeres i que a inicis de juliol va organitzar una concentració davant de la subdelegació del Govern espanyol a Lleida per demanar condicions laborals, contractuals i d’acollida dignes per a les recol·lectores. “Entenem que l’enduriment de les condicions a Itàlia ha fet que moltes hagin decidit emprendre camí cap a les terres de Lleida per trobar feina, tot i estar en risc de perdre la seua condició a Itàlia si treballen en un altre país”, explica Gemma Casal, membre de la plataforma.

Un 70% de la mà d’obra es concentra als municipis d’Alcarràs, Torres de Segre, Aitona, Soses o la Granja d’Escarp

Un 70% d’aquesta mà d’obra es concentra a la comarca del Segrià, principalment als municipis d’Alcarràs, Torres de Segre, Aitona, Soses o la Granja d’Escarp, que cullen la fruita dolça durant els mesos de juliol i agost. De cara al setembre i l’octubre, les temporeres es traslladen cap a les finques que treballen les vinyes, com Raimat i el Pla de la Font. La resta d’aquestes 28.000 persones es concentra en comarques com la Noguera, les Garrigues, el Pla d’Urgell i l’Urgell, les quals necessiten mà d’obra temporal durant tota la campanya per poder fer front a la collita de fruita, vinya i oliveres.


Precarietat laboral i habitacional

La situació laboral de les persones temporeres és força complexa i precària. A això hi contribueix el fet que treballin sota la categoria professional de jornaleres, una qualificació similar a la de la treballadora autònoma. Segons les dades de la plataforma Fruita amb Justícia Social, el salari mitjà ronda els 6,12 euros bruts l’hora, per la qual cosa cobren poc més de 5 euros. A això se li resta el cost del desplaçament diari al camp que han de sufragar en cas que la persona contractant no els ofereixi transport a canvi, a vegades, d’un descompte al sou. “Ens hem trobat en casos en què el preu que han de pagar per anar i tornar del camp equival a dues hores de feina a ple sol. A més, si plou o fa mal temps se’ls ha de pagar un 20% del sou tal com estableix el conveni, i això no es compleix”, adverteix Casal. Les jornades laborals, a més, acostumen a allargar-se i no es respecten els dies de descans corresponents.

Condicions d’extrema insalubritat en l’allotjament de les temporeres / Sònia Calvó

 

A aquesta situació precària se sumen les dificultats que les persones temporeres tenen per poder accedir a un habitatge en condicions. Això fa que moltes d’elles es vegin abocades a malviure als carrers de Lleida i en assentaments provisionals ubicats en pobles de les comarques del Segrià, l’Urgell i la Noguera. Des del grup municipal de la Crida per Lleida – CUP s’assegura que n’hi ha més de vuitanta dormint al carrer, només a la capital. S’estima que dues de cada deu persones que busquen treballar a Ponent des del mes de maig fins a l’octubre ho fan sense un sostre digne. Són generalment les que no tenen feina ni documentació, però no sempre.

Unió de Pagesos admet que sovint treballadores amb la situació laboral regularitzada no reben allotjament

El sindicat Unió de Pagesos ha admès que sovint es dona el cas que treballadores amb la situació laboral regularitzada no reben allotjament per part de l’empresa. El conveni agrari indica explícitament que les explotacions estan obligades a oferir allotjament si el lloc de feina està situat a més de 75 quilòmetres del lloc de residència. Però algunes explotacions s’excusen en el fet que les empreses de treball temporal (ETT) que formalitzen el contracte estan domiciliades a Lleida. Des de Fruita amb Justícia Social es considera que aquest fet “és molt greu”. “Seria tan fàcil com accedir al padró municipal i veure si viuen a Andalusia, Múrcia o el País Valencià, per exemple”, afegeixen.

Davant d’aquest escenari, algunes treballadores prefereixen estalviar i no gastar el salari en allotjament. Segons han explicat a la Directa, si l’explotació els dona sostre reben un 10% menys del seu sou. “El contracte de jornaler agrari fa que sense un mínim d’hores treballades no tinguis dret a l’atur ni a la seguretat social. A més, per la naturalesa del sector amb un treball molt fragmentat, gran part considera que no sap quan tornarà a treballar, motiu pel qual decideix evitar pagar el 10% de l’allotjament”, detallen des de l’entitat. I, així, acaben dormint de forma precària tot i tenir feina.


La responsabilitat que ningú vol

Durant la passada campanya de la fruita a Ponent, el Síndic de Greuges de Catalunya va posar el crit al cel per la situació de les persones temporeres a les comarques de Lleida i va engegar una actuació d’ofici arran de corroborar que les condicions en què es trobaven els assentaments eren “extremadament precàries” en matèria de seguretat, salubritat i higiene. Rafael Ribó va exigir tant a la Generalitat com a la Diputació de Lleida assumir part de la responsabilitat d’aquesta situació, “que no pot recaure únicament en les autoritats locals”. Això no va agradar gens al president de la Diputació, Joan Reñé (PDeCAT), que va carregar fortament contra el Síndic durant el ple del mes de juliol, acusant-lo de criminalitzar la pagesia i les cooperatives.

Manifestació a Lleida el passat 8 de juliol al vespre / Dànae Quiroz

 

Subvencionar l’habitatge públic i privat (allotjament en finques particulars) no entra, a hores d’ara, dins els plans de cap administració. La Diputació ho ha rebutjat per enèsima vegada en el ple del mes de juny. Els vots del PDeCAT van tombar una moció que instava la Generalitat i l’ens provincial a habilitar una partida pressupostària per a la creació i el manteniment d’albergs. També ho ha rebutjat la Paeria de Lleida, que argumenta que suposaria un “efecte crida”, segons el regidor titular dels Serveis Socials del consistori, Xavier Rodamilans. “La nostra feina no és garantir l’habitatge a les persones que venen a treballar, sinó atendre aquelles més vulnerables”, ha manifestat. La patronal, en canvi, reclama aquest paper a l’administració. Segons el vicepresident de la Fundació Pagesos Solidaris –vinculada a Unió de Pagesos–, Salomó Torres, “cal obrir línies d’ajuda perquè els pagesos puguin habilitar instal·lacions privades per a l’allotjament dels temporers a les mateixes finques o en llocs que siguin dignes”.

Es repeteixen les imatges de temporeres dormint a les portes de l’alberg Jericó, vinculat al Bisbat de Lleida

A Lleida, fa un parell d’anys, un dels principals assentaments de treballadores temporals estava situat a la plaça del Seminari. L’any 2015 –i seguint les directrius de l’excavació arqueològica del call jueu– la Guàrdia Urbana i els serveis de neteja desallotjaven cada dia les persones que hi malvivien. Aquesta situació va obligar la Paeria a comprometre’s a la construcció d’un alberg per a persones temporeres, però el 2016 es va fer enrere i avui la responsabilitat de l’allotjament recau en mans de l’alberg Jericó per a persones sense llar, de titularitat privada i religiosa i que compta amb 80 places, totalment insuficients.

Per la seva banda, l’Ajuntament de Lleida impulsa l’Oficina Única d’Atenció als Temporers, la qual, segons el consistori, “facilita les acreditacions per accedir als recursos del projecte, ordena els fluxos i gestiona recursos específics com l’accés al metge, transport i altres”. Aquest procediment ofereix els serveis bàsics i un tiquet per dormir quatre nits a l’alberg Jericó. I amb l’arribada de la campanya es repeteixen les imatges de temporeres dormint a les portes d’aquest alberg vinculat al Bisbat de Lleida.

La majoria dels serveis que reben les temporeres van a càrrec d’entitats privades i sovint depèn del voluntariat. L’any 2017 la Creu Roja, per exemple, s’encarregava del servei de dutxes i de l’alimentació, que coordinava conjuntament amb l’Ajuntament de Lleida. Càritas s’encarregava de la consigna i l’Associació Antisida informava les acollides sobre els aspectes relacionats amb la salut i la higiene sexual.


Un problema de model productiu

En el model productiu globalitzat actual, la petita pagesia cada cop té menys recursos i capacitat per gestionar la seva explotació davant d’una gran agroindústria que controla aspectes del producte com ara el calibre de les peces de fruita; tot i que posa a disposició de les centrals la mà d’obra, la maquinària i la terra, decideixen ben poc sobre el seu producte. “Veiem com xoquen els interessos reals de la gent del camp amb un model agrari insostenible molt intensiu promocionat per la política agrària comuna (PAC), que per funcionar necessita una llei d’estrangeria amb els drets molt limitats i que posa molt difícil la regularització”, lamenta Gemma Casal. Mentrestant, recorda, l’esglaó més afectat és el de les treballadores temporals, seguit de la pagesia familiar, que arrossega campanyes amb pèrdues importants. “Gran part de la pagesia diu que se’ls està criminalitzant en lloc d’anar en contra del model actual, que els perjudica i molt”, conclou.

 


AMADOU / COLLIDOR / GUINEA BISSAU

“Enguany m’han fet contracte, però l’any passat, com que vaig treballar un mes i mig, no me’n van fer”

Amadou, de 34 anys, ha nascut i crescut a Guinea Bissau, on va estudiar periodisme durant tres anys a la universitat. “Amb la mort del meu pare vaig haver de deixar els estudis i vaig prendre la decisió de marxar del país i buscar feina a Europa, on tinc la intenció de seguir formant-me com a periodista”, una professió que veu perseguida al seu país. L’arribada a la península va ser més dura del que es pensava. “Vaig arribar a Portugal passant de Lisboa a la regió d’Algarve, més al sud. Però en pocs mesos vaig anar a Bilbao”. I del País Basc a Catalunya, on va recórrer a la feina de collidor de temporada als camps del Baix Segre. “Tres dies després d’explicar la meva situació a un company de Guinea, em va trucar per treballar amb el seu cap fins a final de la temporada. Aquest cop m’han fet contracte, però l’any passat, com que vaig treballar un mes i mig, no me’n van fer. A mi el que m’interessava era treballar i poder cobrir les meves necessitats”.

 

LAMINE / SENSE FEINA / SENEGAL

“Els primers dies he dormit al carrer i ara m’han donat una targeta per passar quatre nits en un alberg”

Lamine és un dels tants temporers que en arribar a Lleida ha passat la nit al ras al costat del centre d’atenció a les persones temporeres habilitat per l’Ajuntament de Lleida, al recinte firal dels Camps Elisis. “Els primers dies he dormit al carrer i ara m’han donat una targeta per passar quatre nits en un alberg. Quan se m’acabin aquests quatre dies hauré de tornar aquí, on em puc dutxar i netejar la roba”, explica aquest home originari del Senegal. Arriba d’Andalusia i parlem amb ell just després que un operatiu del servei municipal de neteja i la Guàrdia Urbana hagi tret els cartrons on dormien una vintena de persones al voltant del pavelló 3 de la Fira de Lleida. Lamine té el permís de treball però encara no ha trobat feina al camp, tot i així té l’esperança que el contractin. “És la primera vegada que vinc a buscar feina per la campanya de la fruita aquí a Lleida, tot i que ja porto onze anys treballant en el sector agrícola espanyol”.

 

ABADOU / COLLIDOR / MALI

“Jo tinc molta sort, perquè dormo a casa meva, però hi ha molta gent que ha de fer nit al carrer”

Abadou Traoere va néixer a Mali, però va venir a viure a Lleida amb la seva família ara fa tretze anys, quan encara era un nen. No és el primer any que treballa a la fruita i enguany l’ha contractat un pagès dels Alamús. “M’aixeco a les sis del matí i comencem la jornada a dos quarts de vuit. Acabem a les sis de la tarda, però tenim un descans de trenta minuts per poder menjar alguna cosa
i refrescar-nos”. Traoere té la documentació en regla i viu en un pis de lloguer a la ciutat de Lleida, a uns deu minuts dels Alamús. “Jo tinc molta sort, perquè dormo a casa meva, però hi ha molta gent que ha de fer nit al carrer o a l’alberg”, explica mentre assenyala alguns dels companys que descansen al carrer.

Article publicat al número 458 publicación número 458 de la Directa