Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Tres anys reconstruint la lluita anticarcerària

Des de l’any 2016, una trentena de persones preses en diferents centres penitenciaris de l’Estat espanyol ha engegat una proposta de lluita activa dins les presons per reclamar que es respectin els seus drets fonamentals. Amb el suport i la solidaritat de moviments socials, familiars, juristes i associacions han aconseguit reactivar l’espai de lluita anticarcerari i han convocat una nova vaga de fam col·lectiva a totes les presons de l’Estat espanyol a partir de l’1 de maig

Acció en solidaritat a la vaga de fam a les presons / Antonio Cascio (KrasnyiBCN)

Poc o gens es parla als mitjans de comunicació de la lluita que des de fa quasi tres anys es va engegar per reclamar que es respectin els drets humans dins les presons de l’Estat espanyol. I és que a l’estiu de 2016, un grup reduït de persones preses va començar a organitzar-se per dur a terme accions en defensa d’una taula reivindicativa de dotze punts, on s’analitzen una llarga sèrie de situacions que atempten contra la dignitat i la vida de les persones privades de llibertat. Aquesta estratègia s’assembla molt a la que es va dur a terme en diferents presons de l’Estat espanyol a finals dels anys 70, en temps de la Coordinadora de Presos en Lluita (COPEL). Aquestes taules reivindicatives van aparèixer just en el moment de la transició democràtica, i van suposar una veritable radiografia crítica del sistema penal i penitenciari d’aquells temps. Una actitud i una estratègia de resistència que han tingut continuïtat en gairebé tots els intents de lluita col·lectiva que s’han produït fins ara des de l’interior de les presons. Quaranta anys després, un grup d’una trentena de persones, disperses en quinze presons diferents de l’Estat espanyol, està discutint, a partir d’un balanç crític del que s’ha fet des que van començar, la convocatòria d’una nova vaga de fam col·lectiva per a l’1 de maig –que seria la quarta, perquè durant el 2018 van fer tres vagues semblants els mesos de maig, octubre i desembre– i plantegen, d’aquí a llavors, ampliar la taula reivindicativa i diversificar els mitjans de lluita
i expressió.

Per entendre els motius i l’estratègia d’aquestes persones privades de llibertat cal mirar una mica enrere. L’origen del moviment està en la creació de l’Associació de Presos en Lluita Activa (ASPRELA), que van impulsar l’any 2015 persones preses al departament d’aïllament de la presó d’Estremera (Madrid). Dues d’aquestes persones havien estat recentment al carrer –un havent complert condemna i l’altre fugit–, on van començar a relacionar-se amb un petit però actiu grup de suport que s’havia format a Madrid de manera autònoma –dins del Sindicat d’Oficis Varis de la CNT–, i que els havia donat suport quan eren a la presó. Els dos es van integrar en aquest grup, sumant-se a les seves activitats i participant en xerrades, programes de ràdio i algun vídeo a internet, per denunciar els tractes cruels, inhumans i degradants dels quals havien estat víctimes o testimonis mentre havien estat privats de llibertat, especialment els maltractaments i les morts a la presó de Navalcarnero, a la qual van qualificar públicament de “centre d’extermini”.

L’any 2016 un grup de persones preses es va començar a organitzar, recuperant el model dels anys 70 de la COPEL

Molt aviat van tornar a la presó –junts– acusats d’una llarga sèrie de delictes. I van ser empresonats, precisament, al centre penitenciari de Navalcarnero, on ràpidament van anar a parar al règim especial de càstig. La proposta de crear l’organització ASPRELA va ser la seva manera d’afrontar la terrible pressió a la qual estaven sotmesos després de tornar a estar privats de llibertat. Sota aquestes sigles van fer algunes vagues de fam i van denunciar, per exemple, la situació de diversos presos amb malalties greus que haurien de ser excarcerats segons la Llei orgànica general penitenciària (LOGP). Van aconseguir la col·laboració d’uns quants reclusos en règim d’aïllament, van nomenar un coordinador i diversos encarregats de zona, van redactar uns estatuts i una taula reivindicativa i van elaborar un calendari d’accions.

Després d’un intens debat entre algunes persones preses i els grups de suport de Madrid i València sobre l’estratègia a seguir, es va comunicar als coordinadors d’ASPRELA que en la seva proposta estava tot decidit per endavant, que era massa “avantguardista i jeràrquica”. Del diàleg inicial que van desencadenar aquestes crítiques es va passar a la proposta actual. A l’estiu de 2016 van començar a difondre una síntesi de textos que integraven els resultats del debat anterior i per primer cop incloïen els dotze punts de la taula reivindicativa actual. Es proposava també fer un o dos dejunis mensuals d’un dia, com a símbol de participació activa, i denunciar tot tipus de vulneracions que visqueren o presenciaren les persones preses dins els centres penitenciaris. També demanaven la col·laboració de preses però sobretot de gent del carrer amb sensibilitat anticarcerària, ja que les preses tenien greus dificultats per sostenir aquesta espècie d’assemblea permanent a distància que s’estava proposant, donades les condicions d’atomització i incomunicació imposades per l’administració carcerària amb l’objectiu de prevenir i impedir qualsevol intent de lluita col·lectiva als centres penitenciaris.

 

La COPEL com a referent

Si mirem encara una mica més enrere, l’autoritat carcerària està ben escarmentada des dels temps de la COPEL. Aquesta coordinadora va aconseguir –lluitant per l’extensió de l’amnistia als presos i les preses socials l’any 1977– formar una comunitat de lluita en la qual van arribar a participar milers de persones preses, i que va obtenir un ressò solidari i de suport molt notable als carrers. I és que la lluita del moviment anticarcerari en les darreres dècades, tot i no estar gaire visibilitzada als mitjans, ha estat intensa i extensa. Un punt d’inflexió va ser la querella contra les tortures a Herrera de la Manxa, denunciant des de dins i des de fora la greu repressió contra l’últim episodi d’organització de la comunitat reclusa: la lluita dels preventius del 1981 al 1983, amb la qual es va aconseguir l’excarceració de 7.000 persones. Del 1983 al 1992, els presos fuguistes van insistir una vegada i una altra en plans d’evasió “per la brava” on s’apoderaven dels mòduls de càstig, i fins i tot de presons senceres, prenent els membres del funcionariat carcerari com a ostatges per facilitar la fugida i, en no aconseguir-la, utilitzar-los per forçar la publicació del llistat de reivindicacions on denunciaven, com es fa ara, l’acumulació d’abusos que estaven patint. I més recentment les vicissituds de l’embat contra el règim FIES (fitxer d’interns d’especial seguiment), ambiciós intent de crear de nou una comunitat de lluita anticarcerària basada en la defensa d’una sèrie de reivindicacions, resumides en les cèlebres quatre: ni FIES, ni dispersió, ni malalts a la presó, i un límit de compliment de vint anys.

Es tractava d’afrontar la situació de facto creada per l’aplicació d’una sèrie de mesures per part de l’Estat espanyol que tenien com a objectiu que no es poguessin tornar a plantejar desafiaments des de dins dels centres penitenciaris: l’augment de la impunitat del funcionariat –fins i tot donant cobertura legal a la tortura i els maltractaments–, l’aplicació del règim especial de càstig, el control cada cop més intens i tecnificat, l’arbitrarietat en els trasllats, la construcció de macropresons, la manca de transparència estadística i la tergiversació mediàtica del que succeeix dins dels penals, i un llarg etcètera. Tot aquest context feia necessària la contribució de gent des de fora dels murs si es volia restaurar aquell espai de lluita. Perquè les persones preses puguin reflexionar col·lectivament, dialogar i decidir sobre les seves necessitats i problemes, els seus objectius i els mitjans per aconseguir-los, és necessari que tot el que diguin arribi amb la major fluïdesa possible a totes les persones que participen en la proposta. Perquè les seves denúncies, reivindicacions i accions tinguin ressonància al carrer, fan falta persones i eines de comunicació que les difonguin, solidaritat i coordinació dins-fora en la mobilització i en l’acció. I també és indispensable que els qui estan dins dels murs s’assabentin del que es fa fora. Això seria, en principi, l’espai de lluita: una xarxa de comunicació que faci possible el diàleg, la decisió i l’acció comunes entre totes les persones i grups participants, dins i fora de les presons.

Es vol crear una xarxa que faci possible el diàleg, la decisió i l’acció comunes entre persones i grups, dins i fora de les presons

I això és el que es vol crear amb l’actual proposta, que va començar a caminar l’estiu de 2016. Des de llavors fins als primers mesos de 2018, entre 20
i 30 persones preses van fer dejunis –almenys els dies 1 i 15 de cada mes– i van enviar escrits al 
Congrés dels Diputats, a la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries i al Defensor del Poble. Qui no podia o no volia dejunar, pel seu estat de salut o per altres motius, es limitava a enviar els escrits. També es va publicar una llista actualitzada amb els noms i les adreces de les persones preses que participaven en la protesta. Es van iniciar vagues de fam col·lectives, amb participació d’una desena de persones preses, en solidaritat amb el grup de suport gallec Nais Contra A Impunidade, quinze membres del qual van ser sancionats –mares, tietes, cosines i altres familiars i amistats– per participar en una concentració contra la mort del fill d’una d’elles davant de la caserna de la Guàrdia Civil d’Arteixo (la Corunya). O amb “els tres de Lleida”, condemnats per la seva participació en els actes de suport a un pres que va denunciar maltractaments per part dels funcionaris de presó. Així mateix, es van començar a coordinar i realitzar nombroses vagues de fam individuals o de petits grups, i altres actes reivindicatius –com les vagues de pati i de silenci, escrits signats col·lectivament, autolesions o incendis de cel·les– per protestar contra els maltractaments i les tortures, reivindicar excarceracions per malaltia o trasllats més a prop de la família, denunciar l’explotació laboral i altres abusos. Mentre això passava, el suport al carrer era més aviat escàs, tot i que no van faltar algunes activitats de difusió i visibilització del que succeïa dins, així com un parell d’intents de coordinació, encara que fracassats, per part d’alguns grups de suport.

 

Canvi d’estratègia

Davant la dispersió i el malbaratament d’esforços que les persones preses apreciaven en aquest model de resistència, a partir de febrer de 2018 alguns presos en lluita van proposar per a l’1 de maig una vaga de fam col·lectiva –d’un màxim de quinze dies– que havia de servir per coordinar les accions de la gent de dins llançant una crida unificada a les persones i grups que des de fora volguessin donar-los suport. La idea era actuar totes a una i de forma coordinada. Des d’abans de començar, la convocatòria de vaga –a la qual s’havien adherit una trentena de persones preses– va tenir ressò al carrer mitjançant la difusió en ràdios lliures, internet, xerrades, jornades, cartells, pamflets, fulletons i altres publicacions impreses, en almenys nou ciutats, amb concentracions i accions de carrer en tres d’elles. De seguida es van proposar noves convocatòries, per a octubre i desembre, buscant des del principi establir una comunicació amb qualsevol organització abolicionista i defensora dels drets humans amb la qual es pogués teixir aliances. En aquesta primera convocatòria es va fer especial incidència en la catàstrofe medicosanitària que es viu a les presons, assumint el decàleg de la sanitat penitenciària proposat per l’Associació Pro Drets Humans d’Andalusia (APDHA). A partir de setembre de 2018, la proposta va ser presentada en nombrosos actes públics, i fins a finals de desembre es van succeir ininterrompudament una gran quantitat de marxes, concentracions i accions de suport als presos i preses en lluita als carrers de diferents ciutats de l’Estat espanyol.

Els presos i les preses en lluita han decidit convocar una nova vaga de fam i mobilització que iniciaran l’1 de maig

Així, es pot dir que amb tota aquesta activitat s’ha generat un corrent anticarcerari en el qual s’han coordinat grups autònoms i llibertaris, famílies autoorganizades, juristes, associacions abolicionistes, persones individuals i alguns mitjans de comunicació. Una pluralitat de forces que han aconseguit cert ressò, animant i ampliant considerablement el camp anticarcerari. Conscients d’això, els presos i les preses en lluita han decidit convocar una nova proposta de vaga de fam i mobilització conjunta que iniciaran l’1 de maig, amb temps suficient perquè es vagin articulant els acords i projectes col·lectius que han sorgit en aquests darrers mesos.

Mentrestant, entre la gent presa, s’ha reiniciat, sense abandonar els dejunis mensuals, el debat sobre la seva pròpia proposta, que s’està desenvolupant en dos sentits. Primer, amb l’afegit de dues noves reivindicacions, una que es refereix a la limitació del màxim de compliment de penes –en contra de les diverses formes de cadena perpètua encoberta i l’enduriment punitiu–, i una altra que apunta a la indefensió jurídica que pateixen estructuralment les persones preses en l’actual sistema punitiu. Al mateix temps proposen ampliar l’enviament d’escrits a organismes europeus i globals de prevenció i denúncia de la tortura i defensa dels drets humans.

Mentre es reflexiona, la lluita es manté: amb la vaga de fam i set de la presa amb malaltia greu Carmen Badía Lachos, la campanya per la llibertat del pres murcià Antonio Nieto Galindo –empresonat des de fa més de 40 anys– i la visibilització d’altres casos, tant de persones amb malaltia molt greu que haurien de ser excarcerades –com Francisco Chamorro, Belén Vázquez Campillo o Pedro Escudero Gallardo– com de cadena perpètua encoberta –com Enrique de la Vall González.

 

Les 12 reivindicacions

  • 1. Erradicació de les tortures
  • 2. Abolició dels FIES, del règim de càstig i dels aïllaments
  • 3. Fi de la dispersió
  • 4. Serveis mèdics independents de la direcció penitenciària
  • 5. Aplicació dels articles 104.4 i 196 als malalts crònics
  • 6. Malalts mentals fora de les presons
  • 7. Programes amb metadona i fàrmacs psiquiàtrics acompanyats de teràpies i grups de suport
  • 8. Assumpció de responsabilitats pels assassinats dins de les presons des de 1978 fins ara
  • 9. Accés a les aules, tallers, gimnasos i formacions dels presos classificats com a “irrecuperables”
  • 10. No utilitzar els “mòduls de respecte” com a eina de xantatge
  • 11. Prohibició dels escorcolls integrals a familiars i visites. Comunicacions no limitades a requisits burocràtics
  • 12. Fi de la criminalització de la solidaritat dels grups de suport

 

Article inclòs al suplement ‘Des de dins’, publicat conjuntament amb l’edició 474 de la ‘Directa’