Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L’aïllament com a anul·lació de la condició humana

El règim en primer grau s’erigeix com una ‘presó dins de la presó’, un càstig per  a les persones preses ‘conflictives’ que comporta efectes psicosocials irreversibles i suposa una greu vulneració dels tractats internacionals contra la tortura

/ Sònia Calvó

De les 58.971 persones preses a l’Estat espanyol, al voltant d’un 2% (916 homes i 55 dones) es trobaven en règim d’aïllament durant el mes de febrer de 2019. A Catalunya, on el règim d’aïllament s’anomena departaments especials de règim tancat (DERT), hi ha una taxa de suïcidis tres vegades més alta que al règim ordinari i dotze vegades més que fora de la presó.

Segons la Llei orgànica 1/1979, general penitenciària, d’abast estatal, que regula el funcionament de les presons, el primer grau o sanció d’aïllament en cel·la “només és d’aplicació en casos en què es manifesti una evident agressivitat o violència per part de l’intern, o quan aquest reiteradament i greument alteri la convivència normal al centre”. Així, hi van destinades les preses considerades perilloses o inadaptades per als altres dos règims: el segon grau, que és el règim ordinari, i el tercer, que és el règim obert.

Al DERT hi van destinades les preses considerades perilloses o inadaptades per als altres dos règims: el segon grau, que és el règim ordinari, i el tercer, que és el règim obert

A la pràctica, una persona presa pot anar a aïllament de forma preventiva (a l’espera de judici) o bé un cop jutjada i condemnada. Si es troba a l’espera de judici, pot estar en aïllament per ser classificada com a perillosa i/o com a membre d’organitzacions armades o terroristes o per sanció comesa dins de la presó.

Per a Laura Delgado, investigadora del Departament de Dret Penal i Criminologia de la Universitat Nacional espanyola d’Educació a Distància (UNED), “l’aïllament s’utilitza per neutralitzar un perill o una amenaça. Les persones classificades en primer grau són les que han estat considerades per l’administració com a ‘extremadament perilloses’ o ‘manifestament inadaptades’ al règim penitenciari ordinari. La decisió d’aïllar prové de la institució penitenciària i poques vegades està sotmesa al control de l’autoritat judicial”. Així, la fonamentació del centre sempre ve donada per “l’ordre i la seguretat” a l’interior del seu recinte.

Tortura d’efectes irreversibles

En aquest context, per a Delgado queda lluny el precepte de l’article 25 de la Constitució espanyola, que estableix que “les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat restaran orientades vers la reeducació i reinserció social”. “L’existència d’un règim tan restrictiu entra en contradicció amb premisses de la dignitat humana. L’impacte a la psique de les persones és brutal i irreversible; és inhumà i contraproduent. De veritat algú pot creure que la reinserció passa per tenir una persona tancada durant vint hores al dia?”, es pregunta la investigadora.

Daniel Pont, qui va patir les conseqüències d’aquest règim durant el seu empresonament als anys 70, també assenyala una llarga llista d’impactes nocius causats per aquest règim disciplinari-sancionador: “L’aïllament vulnera el dret a la salut física, sensorial i emocional; limita greument la possibilitat de fer activitat física o laboral, la comunicació amb altres preses i amb l’exterior; atrofia la vista, l’oïda i la veu al limitar intensament la seva pràctica, i crea un constant estat de tensió i/o paranoia a l’estar obligat a imaginar un món fictici. Prolongat durant mesos, ocasiona greus problemes psicològics, d’ansietat, d’acumulació d’energia sovint irascible, de dificultat de comunicació, i estimula la depressió i l’impuls suïcida en romandre tant de temps tancat en aquestes condicions cruels”.

Les regles Mandela de l’ONU o el Protocol d’Istanbul –el manual internacional més avançat en contra de la tortura– consideren un tracte inhumà o directament un mètode de tortura aquest règim prolongat i el prohibeixen explícitament més enllà dels quinze dies. “No es coneix un país fins que s’està a les seves presons. No s’ha de jutjar una nació per com tracta els seus ciutadans més destacats, sinó els més desfavorits”, va afirmar el líder sud-africà després de 27 anys de vida pres.

 

Arantza Zulueta
Advocada de represaliades polítiques basques, empresonada a l’espera de judici durant més de tres anys, a mil quilòmetres de casa, aïllada de qualsevol contacte amb altres preses i sotmesa a escorcolls diaris i a tractes denigrants

Arantza Zurueta |Victor Serri

 

“Els mòduls d’aïllament són mòduls de càstig. Solen estar situats als baixos, les finestres estan enreixades i no permeten la llum natural i, a més, a metre i mig de la cel·la hi ha un mur que no et permet ni tan sols veure el cel. És una cel·la de deu metres quadrats on estàs sola vint hores i que té molt poca llum natural. […] Molts cops hi ha destinats presos que haurien d’estar en psiquiàtrics en lloc de centres penitenciaris. […] La violència i la tensió que es viu en aquests mòduls és indescriptible: pallisses, crits, plors, insults, cops, maltractament físic i psíquic, porres, grillons, cascos, escuts, sang. […] Només surts de la cel·la durant quatre hores de pati, i quan ho fas et registren, et palpen agressivament, tot i saber que no tens cap contacte amb ningú, en cap moment, perquè el dret del pres a comprar a l’economat (supermercat de la presó), es fa a través de la finestreta i ni per dinar, esmorzar o sopar surts de la cel·la. […] Hi ha un ambient hostil, d’odi, de contínua tensió, perquè no et sentis ni una persona, que sentis que no tens orgull, ni consciència, ni dignitat. […] Aquesta és la batalla més dura, la de lluitar per demostrar que no ets un animal, sinó una persona”.

Extracte d’una entrevista a Ahotsa.info

 

Article inclòs al suplement ‘Des de dins’, publicat conjuntament amb l’edició 474 de la ‘Directa’