“Soc comunista, idiota” és la frase que va etzibar Ash Sarkar al presentador del programa “Good Morning Britain” d’ITV, Piers Morgan, i que es va viralitzar. Però abans i després d’aquell moment de 2018, Sarkar (Londres, 1992), d’origen indi i bangladeshià, era i és escriptora, periodista i comentarista política. Ha col·laborat a diferents mitjans de comunicació com The Guardian, The Independent o Huffington Post, i forma part del mitjà independent Novara Media. Ha participat fa unes setmanes en la Fira Literal per presentar el seu primer llibre La tirania de la minoria. De les polítiques d’identitat a les guerres culturals (Tigre de paper, 2026).
És innegable que les polítiques d’identitat i la lluita contra la discriminació han comportat avenços importants. Quina versió d’aquestes polítiques crítiques?
Distingeixo el moment actual dels orígens de les polítiques d’identitat, que eren anticapitalistes. Ara s’ha adoptat una versió individualista, basada en les experiències individuals. Si dius que parles com a dona de color, sembla que tothom ha de creure el que dius a continuació. És a dir, sembla que l’experiència viscuda per un individu no es pot posar en dubte. Hi ha un cert enfocament prefiguratiu de la política. Això comporta també una obsessió amb el llenguatge, es posen sota vigilància les paraules per veure si suposen una traïció de qualsevol persona o marc. D’alguna manera, hi ha la pretensió que la cultura de l’esquerra sigui perfecta i no passar a l’acció fins que ho sigui. La trampa, però, és que mai aconseguiràs la perfecció. Has de fer i millorar alhora, a mesura que vas avançant. També hi ha molta competència. Durant el moviment Black Lives Matter, hi havia gent, sobretot a les xarxes socials, que reaccionava de manera hostil quan algú deia que “les vides dels musulmans importen” o que “les vides dels sol·licitants d’asil importen”. En canvi, recordo que Angela Davis va dir “les vides de la classe treballadora importen”. Sobrevolava la idea que si utilitzaves el mateix llenguatge, els estaves robant alguna cosa.
Quins són els orígens de les polítiques d’identitat?
“Ens hem tornat competitius, individualistes i atomitzats. I hem aplicat a la política la lògica de competir per l’atenció a les xarxes socials”
Va ser un terme encunyat per un grup de feministes negres als Estats Units a la dècada dels setanta per descriure una manera de pensar simultàniament sobre la raça, el gènere, l’imperialisme i el capitalisme. Van utilitzar la seva perspectiva com a dones negres que estaven a la baula inferior del mercat laboral. L’organització Panteres Negres, a causa de la seva feina amb la classe treballadora blanca i també amb vietnamites que combatien l’imperialisme americà, es coordinaven amb grups que s’autoanomenaven Panteres Blanques i Panteres Grogues. No van respondre amb “aquest és el nostre nom, no us el podeu apropiar”, sinó que ho van valorar positivament. Ara això és impensable. A causa del neoliberalisme, ens hem tornat competitius, individualistes i atomitzats. I hem aplicat a la política la lògica de competir per l’atenció a les xarxes socials.
L’abandonament de la perspectiva anticapitalista és el que ha fet possible que la dreta i l’extrema dreta instrumentalitzin la identitat?
La dreta s’ha adonat que la hiperfixació en la identitat enfronta la gent i en això es basa el seu projecte. La dreta vol assegurar la desigualtat màxima amb la solidaritat mínima. Si fas que la gent sigui massa pobra massa de seguida, s’aixecarà contra tu. Aleshores, per mantenir la gent dividida, funciona el fet de fixar-se en la identitat, reduir la política a una qüestió de qui ets tu i qui són ells, i en el que t’intenta prendre l’altre. El filòsof polític Thomas Hobbes va dir que la vida és desagradable, brutal i curta, una guerra de tots contra tots. Aquesta anàlisi encaixa molt bé amb la idea que té la dreta de la naturalesa humana. Des de l’esquerra hem de creure en el poder del poble, en la solidaritat. Mai hem tingut els diners ni les institucions, només ens tenim els uns als altres.
L’esquerra sovint evita criticar certa perspectiva de les polítiques d’identitat per por de fer el joc a la dreta?
“L’antiracisme, el feminisme o la lluita trans han d’incorporar la perspectiva de classe i formar part d’un programa més universalista”
Hi ha certa por. Hem de tenir clar, però, que anar més enllà del que anomeno política d’identitat liberal no vol dir que renunciïs a l’antiracisme, ni al feminisme, ni a la lluita pels drets de les persones trans. Defenso que aquestes lluites s’han d’integrar en una visió més àmplia amb perspectiva de classe i en un programa més universalista. Si intentes lluitar de forma fragmentada pel “teu” benefici, perdràs. A l’epíleg del llibre parlo de Zohran Mamdani, l’alcalde musulmà i socialista de Nova York. Fixem-nos com va fer la campanya: control del lloguer, gratuïtat del transport públic i de la guarderia. Va fer una campanya centrada en coses que són realment universals, que afecten la majoria de novaiorquesos, i va guanyar.
Les pantalles s’han convertit en l’espai principal a través del qual molta gent entra en contacte amb la política. Com influeixen en aquesta fragmentació?
La pantalla és alhora un portal i un mirall. Com a éssers humans, que estem biològicament programats per ser socials, ens hi hem tornat addictes perquè sembla que ens donin accés a la interacció social amb infinites persones. Però no ho fan realment. Com explica molt bé Naomi Klein, crees un doble de tu mateix i et converteixes en el gestor de marca d’aquest doble que existeix en línia, que se sent amenaçat tota l’estona. Hi ha insults, mentides, competència, ansietat, comparació. I també hi ha gent exclosa i jutjada. Et sents fatal amb tu mateixa, però tornes a utilitzar el mòbil i tornes a sentir-te fatal, immersa en un cercle viciós. De fet, han contribuït a convertir-nos en éssers antisocials. La gent ja no fa servir les xarxes socials per connectar amb les amistats, sinó que creix l’ús per omplir el temps lliure i mirar la gent famosa. Fa un parell de setmanes, un article publicat al Financial Times suggeria que, en realitat, la raó per la qual les taxes de natalitat estan baixant a tot el món és l’ús dels telèfons intel·ligents. Ho relacionava dient que el fet de passar menys temps junts comporta que es formin menys parelles. A més, afegia que hi ha més ruptures, en part, perquè els telèfons intel·ligents han debilitat la nostra capacitat d’estar junts, d’afrontar els conflictes i de reaccionar amb empatia o estar plenament presents.
Com lliga aquesta anàlisi amb la qüestió de les identitats?
En primer lloc, perquè el telèfon intel·ligent és un mirall, així que t’obsessiona amb tu mateix, amb la teva pròpia identitat. En segon lloc, perquè genera hipercompetitivitat i hostilitat. Les xarxes socials estan literalment dissenyades –s’hi inverteixen milers de milions–, per fer-te sentir constantment atacat i així atrapar-te. I, en tercer lloc, la identitat es converteix en una forma de presentar la marca. Hi ha trets d’identitat que s’utilitzen per a la comercialització de la teva marca a Instagram o TikTok. Les xarxes socials són propícies a la política d’identitat liberal.
En aquesta línia, es potencia l’experiència individual com a veritat. Si cadascú té la seva veritat, hi ha el perill d’aprofundir en la relativització?
“És perillós que l’experiència viscuda es converteixi en una forma determinant d’autoritat moral”
Odio quan algú diu “és la meva veritat”. Però és veritat o no? L’experiència viscuda és una forma d’informació valuosa i és important, però crec que és perillós defensar que el fet d’experimentar la vida d’una manera és automàticament la realitat. És perillós que l’experiència es converteixi en una forma determinant d’autoritat moral. Ve a ser com el testimoni en un tribunal: és una font de proves, però si creguéssiu tots els testimonis que compareixen, mai arribaríem a la veritat. Així que cal trobar proves que ho corroborin i contextualitzar-les o comprovar la credibilitat de la persona que parla. Això és el que l’esquerra ha perdut de vista.
La victimització també és instrumentalitzada per la dreta?
“Penso que l’esquerra ha assentat les bases de la victimització i la dreta ha fabricat els greuges racials blancs o masculins”
La dreta entén molt bé com opera la victimització, i per això diu que els homes són víctimes del feminisme o que els blancs són víctimes de la substitució demogràfica. Igualment, els defensors d’Israel fan servir la victimització per invalidar les crítiques contra el genocidi. La condició de víctima es pot convertir en un estatus que et confereix autoritat. Penso que l’esquerra n’ha assentat les bases i la dreta ha fabricat greuges racials blancs o masculins.
Al Regne Unit, en un moment concret s’introdueix la identitat de classe treballadora blanca. Amb quin objectiu i quins valors s’hi associen?
La crisi financera del 2007-2008 va colpejar Europa, hi ha un abans i un després. Abans de la crisi financera, al Regne Unit el discurs dominant anomenava “chavs” a la gent de classe treballadora. El concepte significava violent, criminal, promiscu, dependent de l’assistència social, estúpid, repugnant. Fins i tot hi havia comèdies televisives molt populars on còmics privilegiats es disfressaven de gent de classe treballadora per burlar-se’n. Després va arribar l’austeritat i va quedar clar que si no eres de classe mitjana ja no t’hi podries convertir. El tren de la mobilitat social es va aturar. El 2011, un home negre anomenat Mark Duggan va ser assassinat per la policia a Tottenham, i això va desencadenar disturbis per tot Anglaterra. En les protestes hi havia molts joves de color, però també hi havia molts joves blancs. Els joves blancs de classe treballadora també patien la violència policial, encara que no hi intervingués el racisme, el llenguatge i la degradació racial. L’assassinat es va convertir en un catalitzador de tota la ràbia relacionada amb l’austeritat. Les elits no podien entendre per què la gent blanca estava braç a braç amb la gent negra. Per això, després del 2011, desapareix el concepte chav. Els mateixos periodistes que havien explicat la història dels chavs li donen la volta i diuen que s’ha abandonat a la classe treballadora blanca. Passen a parlar de la classe com si fos una raça. És a dir, com si la classe treballadora blanca no tingués res en comú amb la classe treballadora negra. El discurs que difonen és que la classe treballadora blanca s’ha quedat abandonada perquè ens hem centrat massa en el racisme. Es deixa absolutament de banda el context d’austeritat, els anys del neoliberalisme, la desindustrialització i el fet d’haver-los anomenat chav durant deu anys i ho converteixen en un conflicte racial. Capturen tota aquesta ràbia que prové d’un lloc econòmic i la redirigeixen cap a la raça i l’estatus migratori.
Generen aquesta divisió perquè la unitat era poderosa.
Els disturbis són una forma desorganitzada d’unitat, és una expressió de ràbia que explota i desapareix. Però imagina que fos una forma d’unitat políticament organitzada…
Com ha estat possible que una part de la classe treballadora blanca percebi els drets de les minories com una amenaça?
Perquè s’alimenta constantment als mitjans de comunicació. El model de debat de Piers Morgan és una de les pitjors coses que hem exportat a la resta del món, perquè se centra a organitzar i impulsar debats polèmics basats en la identitat. Ho ha fet vinculant els drets de les persones trans a un suposat afebliment dels drets de les dones. Les persones que discuteixen de vegades ni tan sols es creuen les merdes que diuen, però els han dit que són les que calen per al debat. Acaben configurant les opinions dels altres a partir de cert alarmisme sobre temes que en un principi no preocupen tant. La cobertura dels temes genera una sensació que no quadra amb les dades, sinó que forma part de la maquinària de la divisió. Alhora també hi intervenen decisions polítiques. Al Regne Unit, allotgen les sol·licitants d’asil a les zones més pobres del país, on hi ha menys recursos, cosa que, per descomptat, crea ressentiment. Hi ha elements econòmics, polítics i culturals que contribueixen a aquesta percepció.
Davant l’objectiu de dividir, cal protegir el principi de solidaritat?
“No cal que siguem iguals per trobar que tenim condicions materials en comú”
La política és un joc de números. Les persones trans són l’1% de la població, les persones de color al Regne Unit són aproximadament el 20% de la població. Si diem que les minories només poden lluitar amb elles mateixes i que no hi pot haver solidaritat de les persones que no en formen part, perdrem perquè sempre serem menys. Com a dona cisgènere tinc molt en comú amb una dona trans. La nostra experiència no és exactament la mateixa, però totes dues estem afectades per la violència masclista i la misogínia mèdica. Una dona trans necessita les seves hormones i jo necessito tractament per a l’endometriosi. Això forma part d’una lluita compartida. No cal que siguem iguals per trobar coses en comú. De la mateixa manera, un noi jove negre i un noi jove blanc de barris populars no seran tractats per la policia de la mateixa manera, però tots dos coneixen la violència policial. El més important que tenim en comú, negres, blancs, dones, trans, homes, musulmans, cristians o jueus són les circumstàncies econòmiques. Si he de treballar per viure, no puc viure de rendes, tinc alguna cosa en comú amb tu. En canvi, si no has de treballar perquè pots vendre part de la teva cartera d’actius, no importa si ets musulmà, dona o morena com jo, no tenim res significatiu en comú. Per mi, l’enfocament ha de ser el de les condicions materials de les persones. Quan la gent es coneix, les diferències no semblen tan grans, per això cal compartir temps i espais. Si pensem en què ens assemblem, construïm solidaritat, trobem una causa comuna i apaivaguem la por que et prenguin alguna cosa.
Falta doncs consciència de classe?
Karl Marx pensava que les societats es tornarien més desiguals, que només hi hauria la burgesia al capdamunt, una minoria, i el proletariat industrial, una majoria. I això no va passar. És a dir, tenim uns nivells enormes de desigualtat i una petita classe multimilionària, oligarca, en una economia financeritzada. Però no tothom es va convertir en proletariat industrial. Hi ha un sistema molt sofisticat amb molta diferenciació interna per cultura, per estatus migratori, per geografia, per tipologia d’habitatge… Això fa que s’aprofundeixi en aquestes diferències en comptes de fer-ho en el que és comú. Si fas una anàlisi materialista de classe, t’adones que no és tan senzill. Al Regne Unit cada vegada hi ha més gent que treballa per compte propi, que és exactament el que Marx pensava que desapareixeria. I aquesta gent està dividida entre, d’una banda, lampistes, electricistes, fusters o paletes, i de l’altra, gent que va anar a la universitat, que viu a les ciutats i fa feines amb ordinador portàtil. Tots dos són autònoms, però políticament, culturalment i sovint geogràficament són diferents. Hi ha un projecte per trencar la classe treballadora dels anys 60 i 70, aprofundint en aquestes diferències econòmiques i culturals. La CIA tenia un manual de com enderrocar l’esquerra des de dins, i se centrava en el llenguatge, en debats inútils i en emfatitzar la diferència per sobre de la similitud. Així és literalment com la CIA va soscavar els moviments d’esquerres als anys setanta, i ara ens ho estem fent a nosaltres mateixos.
