Volia escriure des d’un punt amb perspectiva de gènere sobre l’informe que va presentar al febrer d’aquest any el reporter especial de Nacions Unides sobre la pobresa extrema i els drets humans en la seua visita a l’Estat Espanyol. Com veig que tot allò que ha succeït en l’àmbit sociopolític abans del març de 2020 ha sigut esborrat del memorial col·lectiu ho ressuscitaré i relacionaré amb la situació pandèmica que estem vivint dia rere dia (amb nova informació, nova sobrecarrega, nou bucle).
Haureu llegit a molts altres llocs de la importància que estem tenint les dones i la càrrega que se’ns ha traspassat en el context de la pandèmia de la COVID-19 i m’agradaria remarcar alguns fets: primer, la feminització del personal sanitari com a fruit de la divisió sexual del treball i que roman el més infravalorat i el pitjor pagat de la Unió Europea, segons l’Institut per la Igualtat de Gènere de la Unió Europea (UE); segon, la força del treball de cures recaigut sobre les dones es preveu que es doblarà i continuarà infrapagada; tercer, l’enfocament que s’ha de donar al distanciament ha de ser entès també per a persones amb diversitat funcional (61 milions de dones i 47 milions d’homes a la UE) que no poden menjar, vestir-se o dutxar-se sense ser assistides per algú, tasca que es veurà traslladada a les dones.
Els reporters i reporteres especials de l’ONU en diverses seccions de drets humans s’estan adreçant a les dones com les persones possiblement més sacsejades per aquesta pandèmia, junt amb altres col·lectius discriminats com la comunitat LGBTI, les comunitats indígenes o persones desplaçades forçosament
I és que, els reporters i reporteres especials de l’ONU en diverses seccions de drets humans s’estan adreçant a les dones com a les possiblement més sacsejades per aquesta pandèmia, junt amb altres col·lectius discriminats com la comunitat LGBTI, les comunitats indígenes o persones desplaçades forçosament, entre moltes altres. Indiquen als estats que han de proporcionar una protecció social addicional en aquest context, donat que el nivell de violència cap aquests col·lectius incrementarà amb el confinament, com per exemple la violència de gènere i els feminicidis com a conseqüència terriblement lògica si pensem en què la dominació es limita a un espai reduït. El Grup de Treball sobre Discriminació contra la Dona i la Xiqueta de l’ONU afegeix que les dones que es situen a un risc més alt de violència són les dones amb diversitat funcional, les dones migrants indocumentades i les víctimes de tràfic. Per això, quan veig als mitjans de comunicació utilitzar sovint el terme ‘”vulnerables” o “vulnerabilitat”, moltes vegades referint-se a les dones o distanciant-se d’aquest concepte (com en tercera persona), em qüestiono molt aquesta invisibilització.
L’informe de l’ONU del qual anava a parlar, publicat al febrer d’aquest any, afegeix com a grup altament vulnerable a les dones: “Les dones pateixen taxes més elevades de pobresa relativa, privació material severa, baixa intensitat d’ocupació i pobresa greu, i estan pitjor en gairebé totes les variables relacionades amb el mercat de treball”. Aquesta es mostra tant en el grau d’atur femení (el segon més elevat de la UE) com en la força de treball de cures no remunerada. També afegeix l’informe que la violència vers a les dones és una causa de pobresa. El 61,2% de les dones que han sobreviscut relacions abusives i situacions de violència domèstica i de gènere no tenien una feina, i un 6,9% treballava sense un contracte de treball. Però el fet més impactant de tot és que declara que les dades tan elevades de pobresa en l’última dècada són una opció política, per la baixada del 5% en recaptació d’impostos als més rics i a les empreses, així com un fracàs en garantir un salari mínim digne.
Per això mateix, hem pensat realment en les persones més vulnerables quan l’informe confirma aquesta dada? Què té el concepte “vulnerabilitat” perquè fem una construcció en tercera persona o en uns altres? Hem construït aquest concepte de vulnerabilitat ben lluny de nosaltres per por a assabentar-nos que ho som? L’hem separat del jo? Hem construït la vulnerabilitat com una negació contínua i categòrica? Té alguna cosa a veure amb què el subjecte vulnerable per antonomàsia al sistema sexe-gènere han sigut les dones? Està relacionat amb la feblesa amb la qual el sistema sexe-gènere caracteritza a les dones?
És que no som totes les persones vulnerables de contraure aquesta malaltia o de ser familiars o amics de persones que l’estiguen passant o hagen plorat morts o hagen mort per la pandèmia? Què té aquesta característica de distinció amb la vulnerabilitat assignada a les dones?
A Vides Precàries Judith Butler separa la vulnerabilitat de la precarietat, que la podríem interpretar com la distribució desigual de les condicions i els recursos per a prosperar en la vida de les persones. Crec que caldria una construcció de la vulnerabilitat revertida, en positiu. I per què? Perquè ser vulnerables ens interconnecta a un col·lectiu, a una comunitat, ens humanitza. Butler afegeix que en la vulnerabilitat també es generen llaços de comunitat necessaris per a nosaltres mateixes. És que no som totes les persones vulnerables de contraure aquesta malaltia o de ser familiars o amics de persones que l’estiguen passant o hagen plorat morts o hagen mort per la pandèmia? Què té aquesta característica de distinció amb la vulnerabilitat assignada a les dones?
No hi ha dubte que les condicions materials relacionades amb l’ordenament social i econòmic són un fet molt important a tindre en compte a l’hora d’avaluar en quina situació de vulnerabilitat ens podem trobar per contraure la COVID-19. Però vull apropar-me a aquesta categorització de “vulnerabilitat” des de la conceptualització de les dones per veure si en realitat el que amaga és una argumentació d’estatus, de poder, individualista i, fins i tot, masclista, del mateix concepte. Crec que el feminisme ha de reconstruir i redirigir aquests conceptes cap a la sororitat i al teixit social, respectivament. Perquè patir i plorar és un acte privat que podem fer en la solitud o en col·lectiu. No hauríem d’enfocar-nos més en les situacions de precarietat que ens fa que abusen de la nostra vulnerabilitat que no pas en la vulnerabilitat per a tractar-la com un factor a rebutjar?
Crec que cal reivindicar aquest concepte i construir-lo en positiu. Podríem refugiar-nos en la vulnerabilitat per a teixir llaços col·lectius de cures, d’ajuda, d’unió de cara a un arrelament social i comunitari horitzontal, i reforçar-lo. És a dir, fomentar les relacions col·laterals i estar interconnectades per així resistir. Estem confinades, som vulnerables, però estem en relació. Ens tenim les unes a les altres. Deixe aquí el dubte perquè cadascuna seleccione la seua pròpia resposta o la continue pensant.
