Va alçar la copa de vi negre i va brindar amb l’aire. Va fer un glop llarg, sòlid, amb els ulls tancats. Últimament li agradava estar sola a casa i beure una mica de vi. Va caragolar amb la forquilla alguns espaguetis veient-los com la millor analogia possible amb la seva vida: fragments acumulats caòticament en un plat, banyats amb salsa.
L’oblit era quelcom que tenia present. Sentia sovint la necessitat de desprendre’s de certes coses que li passaven –o que jugava que li passessin. Una necessitat com qualsevol altra: respirar, menjar, beure, dormir, cagar, follar i oblidar. Per això havia après a poc a poc com fer-ho, havia establert inconscientment una metodologia, un mecanisme que podia activar després de determinades situacions. El silenci.
Marxar d’on fos, comprar-se una fruita, obrir les finestres i ventilar, posar una rentadora, escoltar una mica de música; en definitiva, ocupar el temps netejant. En el sentit més ampli de la paraula. Després, un últim pas que a vegades no aconseguia dur a terme: el més difícil i en realitat el més important, oblidar-se que s’havia oblidat d’alguna cosa. Perquè sabia bé que una cosa és fer veure que quelcom no ha existit i l’altra és oblidar-te’n per complet. Fent veure que no ha existit saps que hi ha un record amagat darrere una cortina, com la dels escenaris dels antics teatres. En canvi, oblidar és potser semblant a esborrar. Esborrar de la ment, completament, i per tant també –en certa manera– de la realitat.
S’havia acabat els espaguetis, el vi negre, i fins i tot s’havia menjat una mandarina. Va restar uns segons asseguda, fent una digestió cansada. Li agradava menjar mandarines perquè l’olor li solia portar records d’infància tímids i de color marró i beix. De seguida que va poder, es va aixecar per canviar-se de roba amb poques ganes, una tarda de leggings, jersei ample i les sabates de sempre. Va intentar organitzar-se mentalment donant un cop d’ull a la llista que constantment actualitzava i que tenia sobre la taula de l’habitació: “Coses a fer”. La llista li anava bé per aterrar, per recordar: un testimoni silenciós i canviant del seu dia a dia. “Enviar correu al Martí”. Constantment se n’enviaven explicant-se coses amb fotos i lletres, i ara li tocava a ella respondre. La sortida al carrer la va fer decidida pensant que ho faria aquella tarda.
Tot i el convenciment, sabia que a vegades involuntàriament oblidava allò que havia pensat fer o dir, també les idees. Potser per la manera fragmentària que tenia de percebre la vida, com els espaguetis, o potser com a seqüela de l’oblit voluntari i selectiu –a vegades practicat i necessari. Va treure’s el bolígraf negre de la butxaca de la motxilla i va escriure’s al dors de la mà: “Enviar correu al Martí”.
La bicicleta, sempre disponible, l’esperava, i juntes van posar rumb al centre. Amb la seva imprudència característica en conduir-la per una ciutat de cotxes, es dirigia a la biblioteca. Havia vist que per fi tenien disponible un llibre que feia dies que tenia ganes de llegir. Amb les mans fredes i les aixelles suades va entrar a l’edifici. Com sempre, va trigar una estona a trobar el que buscava; mai havia acabat d’entendre el funcionament de la nomenclatura, i la descol·locava al mateix temps que la fascinava pensar en totes les històries, en tota la memòria guardada i classificada meticulosament en aquell espai.
Es va asseure en una taula prop de la finestra, al costat d’una dona d’uns quaranta anys. Desprenia una olor agradable, com de flor, i per això de seguida s’hi va fixar. S’assemblava en alguna cosa a la seva mare, i amb la mirada –poc dissimulada– buscava què devia ser. Potser la forma dels ulls o la manera com se li ajuntaven els lòbuls de les orelles al cap. De seguida es va fixar en les mans, en com un dit es movia suaument per les pàgines d’un llibre prim i petit recolzat sobre la taula. “Enviar correu al Martí”. Duia escrit la dona al dors de la mà, prop del canell. Tot tocant-se el dors de la seva, amb un cert nerviosisme, va pensar:
1) que potser no hi havia res més real que allò que més d’una persona, alhora, s’empeny a voler recordar.
2) que la memòria és un joc. I que els records són històries que ens expliquem a nosaltres mateixes.
