El realitzador britànic Kevin Macdonald (El último rey de Escocia) ha alternat amb naturalitat els documentals, les ficcions pures i les pel·lícules basades en fets reals. No ha de sorprendre, per tant, que recuperés una història d’abusos comesos en nom de la lluita antiterrorista. El protagonista és Mohamedou Ould Slahi, un fals culpable dels atemptats de l’11S que va romandre encarcerat sense judici als llimbs de Guantánamo i altres presons durant set anys. La intervenció de la justícia i la corresponent sentència absolutòria no van acabar amb el seu patiment.
Macdonald i el seu equip donen forma de drama legal a l’experiència extrema viscuda per Slahi. Això permet fer incorporacions occidentals en el dramatis personae: les dues advocades del personatge principal (una veterana de la defensa dels drets civils encarnada per Jodie Foster, una lletrada jove i més sentimental) i el fiscal militar interpretat per Benedict Cumberbatch (Sherlock). The mauritanian projecta una certa por de fons: que la història no interessi uns públics acostumats als potenciadors del gust propis de l’entreteniment audiovisual. Així que l’obra assumeix un cert efectisme general que es materialitza en uns treballs de càmera vistosos i una mica agressius, en l’ús de música contundent o en la tendència al diàleg efectista. El film també serveix com a catàleg sobre les variacions possibles de la imatge hipster al servei de la narrativa visual mainstream, des dels inevitables salts enrere nostàlgics als moments de la bellesa de les petites coses entre l’horror penitenciari. I recorda al Hollywood propagandístic de tota la vida, en aquesta ocasió amb agenda progressista, quan utilitza la *conversió progressiva del fiscal per acompanyar el públic menys procliu a empatitzar amb Slahi.
The mauritanian genera dubtes legítims. Donar a conèixer un cas particular entre els horrors estructurals de la “guerra contra el terrorisme”, incorporar protagonismes i imatges inusuals dins dels corrents audiovisuals mainstream, té una certa vàlua intrínseca. Alhora, el possibilisme amb què es dona forma a la proposta pot arribar a esgotar. I no només per la manera, sempre qüestionable, com es visualitza una realitat tan sensible com la tortura. Sembla que Macdonald i companyia paguin un peatge quan escullen que el personatge central, un musulmà africà, comparteixi temps de pantalla amb coprotagonistes anglosaxons interpretats per estrelles globals. En aquesta línia d’ambivalències, l’epíleg amb imatges de l’Slahi real culmina la humanització de la víctima i alhora pot veure’s com un afegit feel good que dissipa el cop de puny final brutal descarregat contra les institucions estatunidenques i l’administració Obama-Biden.
