Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Viure a pagès

Un veí que viu a la muntanya em va explicar que, no gaire lluny de casa seva, un home cansat de la vida urbana i empès pel confinament se n’havia anat a viure en un mas del costat, allà sol. Bé, no pas sol, ja que a banda de les bèsties del bosc hi té un parell de gats que li fan companyia. És bon home, segons em va dir, però no entén la muntanya ni la terra ni res: que compra les pomes al súper quan té la casa envoltada de pomeres magnífiques i que quan li ho va dir, el va mirar estranyat; que sí que en cull, de vegades, però que per menjar “lògicament” va al supermercat.

La pandèmia ha fet replantejar-nos la vida i veure que fugir de la ciutat és una opció legítima i potser una necessitat, però també ha abonat una idea de viure a pagès que entén la natura com un decorat. L’allau de persones que volen un bri de la vida bucòlica que han imaginat ja ha provocat una certa gentrificació a moltes comarques on la gent rica paga xifres astronòmiques per una casa d’esbarjo que estarà tancada la major part de l’any, mentre la gent dels pobles ha de marxar-ne –no marxen, els fan fora– o altra gent abandona projectes interessants (d’agricultura, ramaderia o gestió forestal) perquè no troben una casa on viure.

La pandèmia ha fet replantejar-nos la vida i veure que fugir de la ciutat és una opció legítima i potser una necessitat, però també ha abonat una idea de viure a pagès que entén la natura com un decorat

Perquè, cada vegada més, la necessitat de fugir “al camp” ha d’anar acompanyada de molts diners per poder-s’hi instal·lar i d’una feina que es pugui fer en llocs sense gaires serveis: transport públic o metge sovint són anecdòtics. Això, o que no et calgui treballar. I és clar que el món rural és tan variat com complex i sintetitzar els problemes d’aquest repoblament és gairebé impossible, però sí que hi ha una dinàmica bastant comuna: als llocs on es pot trobar habitatge a preu assequible és difícil trobar-hi feina, i als llocs on ha arribat el turisme o les segones residències, trobar casa per viure és un miracle. Però, arreu, el paisatge humà va canviant.

Perquè venir a pagès per seguir fent (sent) el mateix que a la ciutat és, en certa manera, urbanitzar el camp. I que el paisatge social canviï no és per se un problema: seria naïf i estúpid anhelar un passat estable com si la vida rural hagués romàs inalterable, com si no fóssim les societats humanes sempre canviants. Però aquests canvis d’aquí i ara són pèrdua de patrimoni i tenen conseqüències més enllà.

La imatge idealitzada del món rural parteix d’una vida reposada on l’agricultura i la ramaderia són feines relativament senzilles que et fan connectar amb la natura. Però la realitat és que l’únic que compta en aquest món del lliure mercat és la productivitat i, per tant, que sobreviure fent aquestes feines implica esperar que a la gent li faci eixera un paquet de carn de pastura o un formatge o una cistella eco, i que el consum conscient ens faci viables. És estar relativament als marges del capitalisme però sense sortir-ne, i ser als marges és una odissea no sempre agradable. No en va, és al sector primari on s’acumula el nombre més gran de suïcidis dins la societat gairebé a tot el planeta. Des de l’Índia fins a França, des dels grans agricultors fins a la pagesia familiar. El capital per sobre de la vida, també aquí.

I que sigui prou difícil viure del sector primari és un problema de país, sí: cada any s’abandonen unes 6.000 hectàrees de pastures i conreus al Principat, i les explotacions agràries i ramaderes tendeixen a un model intensiu per poder ser viables. L’explotació petita que compagina agricultura i ramaderia amb una gestió de l’entorn completa va desapareixent malgrat els supervivents, els aborígens o els bojos que es llancen a crear projectes meravellosos enmig de la tempesta.

Necessitem persones a la terra per mantenir un mosaic paisatgístic que, per una banda, augmenta la biodiversitat i, per altra, ens protegeix dels grans incendis que s’acosten

I necessitem persones a la terra. En necessitem per produir aliments de manera respectuosa, que a Catalunya importem més de la meitat del que mengem. I necessitem persones a la terra per mantenir un mosaic paisatgístic (bosc, prat, conreu) que, per una banda, augmenta la biodiversitat (l’àliga cuabarrada, que necessita espais oberts, n’és un bon exemple) i, per altra, ens protegeix dels grans incendis que s’acosten: que tenim boscos i erms plens de combustible en plena emergència climàtica (bombers com en Marc Castellnou, cap del GRAF, fa temps que ho adverteixen). I necessitem persones a la terra que la cuidin i l’estimin, que tenim les muntanyes i els pobles plens de masos ben arreglats i bonics amb les persianes abaixades, que venir a pagès és més que venir-hi a viure: és saber com es diuen les cases i els boscos i els plans, i és entendre que ara marxen les orenetes i arribarà el pit-roig, teixir unes relacions socials intenses i properes, i saber cuidar i ajudar sense esperar que t’ho demanin. És saber formar part de la natura que t’envolta i entendre-la com el que és i no com un espai d’oci.

Que es pot ser urbanita vivint a pagès, que hi ha gent que ha viscut tota la vida en un poble o un mas i és tant o més urbanita que algú de l’Eixample. Que al Raval i a la plaça Sant Jaume també hi ha orenetes i la qüestió potser és saber aixecar el cap.