“Aquest no és el meu lloc. Vaig del pati a la cel·la i de la cel·la al pati. Hi ha massa coses que no quadren, no hi ha ni un bri d’humanitat”, assegurava Camila, interna durant 44 dies al centre d’internament d’estrangers de la Zona Franca de Barcelona a inicis d’aquest 2023, a les voluntàries de la Fundació Migrastudium, quan la van entrar a visitar. Com ella, durant l’any 2022, 2.280 persones (44 de les quals són dones) van ser internades a l’Estat espanyol a aquests centres que tenen règims de convivència calcats als d’una presó, però no pel fet d’haver comès cap delicte. D’aquestes, segons les dades de l’entitat, que des de fa una dècada ofereix acompanyament sociojurídic als CIE, 1.276 han sigut deportades, la resta van ser posades en llibertat. Per a moltes d’aquestes persones, el pas pel CIE ha suposat un abans i un després que ha marcat la seva vida per sempre. Sobretot per les dones, com Camila, que va demanar protegir la seva identitat amb un nom fictici.
“Per la policia i per l’Estat espanyol som números, però aquí cadascú té la seva vida i carrega la seva motxilla”, assenyala Abraham Calderón, antic intern al CIE barceloní, d’origen peruà i detingut a la frontera amb l’Estat francès. La policia el va traslladar abruptament al centre, fet que va truncar el seu retorn a Itàlia, país on viu des de fa deu anys, després d’una visita a Catalunya d’uns mesos. Com en el seu cas, les trajectòries vitals de moltes persones en situació administrativa irregular es veuen interrompudes de cop i volta amb una privació de la llibertat en un espai del qual moltes desconeixien l’existència i amb una possible deportació al país del qual van marxar, en molts casos ja fa dècades, per motius diversos, des d’econòmics, fins a polítics o familiars.
Desconsiderar la vulnerabilitat
Un internament a un CIE, sempre decidit per la persona titular d’un jutjat, es justifica, segons el Règim General publicat al web del Ministeri de l’Interior espanyol, per la falta de garanties del compliment d’una ordre d’expulsió expedida contra una persona migrada sense residència: “El jutge (…), d’acord amb el principi de proporcionalitat, tindrà en consideració les circumstàncies concurrents i, en especial, el risc d’incompareixença per no tenir domicili o documentació identificativa, les actuacions de l’estranger tendents a dificultar o evitar l’expulsió, així com l’existència de condemna o sancions administratives prèvies o pendents”. Tanmateix, tenint en compte el relat de testimonis que han passat per aquesta situació, les persones són tancades sense que s’hagi pogut comprovar si aquestes circumstàncies i riscos realment existeixen.
Segons un informe del Servei Jesuïta de Migrants, la policia no valora correctament les condicions establertes pel Ministeri de l’Interior a l’hora de sol·licitar l’ingrés d’una persona al CIE
Segons l’informe “Diferències que generen desigualtat – CIE 2022” del Servei Jesuïta a Migrants, “la policia no es pren prou en consideració els criteris establerts (…) per sol·licitar l’ingrés de ciutadans estrangers als centres d’internament. Circumstàncies personals com el domicili, vincles familiars, menors a càrrec, arrelament, estat físic i psíquic, mereixen més atenció”. En definitiva, durant els últims dos anys, als CIE –que oficialment són “instal·lacions públiques de caràcter no penitenciari on es retenen les persones estrangeres en situació irregular”–, estan sent privades de llibertat persones sense tenir en compte les seves situacions personals de vulnerabilitat.
“Els CIE són dispositius de control i càstig i una amenaça constant cap a la població migrant”, assegura Florencia Brizuela, advocada de la Xarxa Jurídica Antiracista T.i.c.t.a.c., que fa acompanyament sociojurídic a internes del mòdul de dones del CIE de la Zona Franca. “No tenir en compte les seves circumstàncies, les seves vulnerabilitats, és deshumanitzar a aquestes persones”, defensa aquesta lletrada.
Brizuela explica que les dones que s’acompanyen des del Grup de Suport a les Preses del CIE “han viscut processos de violència de diferents formes, també estatal i jurídica, i es troben en un estat d’indefensió molt gran”. Al procés administratiu que continua obert –tot i aconseguir sortir del CIE– s’hi suma el fet de tenir menors a càrrec i altres responsabilitats reproductives.
Dones, minoria silenciada
Segons un informe de l’ONG Mundo en Movimiento d’aquest mateix any, el perfil majoritari de les internes és el d’una dona llatinoamericana en situació administrativa irregular, però amb més de sis anys residits a l’Estat espanyol i una vida econòmica activa. La majoria d’elles treballa en l’economia de les cures o en el treball sexual i és mare. “Quan tens una càrrega reproductiva i de cures a l’esquena, sigui familiar o laboral, el fet de ser privada de la llibertat de cop i volta implica moltes violències juntes”, analitza Brizuela. Violències, generalment psicològiques, que solen comportar l’agreujament de situacions de salut mental sovint inestables ja d’entrada, i que poden passar també al terreny físic o sexual.
L’Estat espanyol té l’antecedent del CIE de Màlaga, que va tancar l’any 2012 després que es fessin públiques denúncies per violències sexuals contra internes per part de quatre agents del Cos Nacional de Policia espanyol en una festa organitzada dins del centre. Al judici per aquest cas, José Luis Rodríguez Candela, responsable de l’acusació popular exercida per l’entitat Andalucía Acoge, va explicar que, en les seves declaracions a la sala, les denunciants van assegurar que, a canvi d’aquestes relacions, els agents els prometien un millor tracte en qüestions tan bàsiques com el menjar, l’accés al mòbil, a un entrepà o al paper higiènic. El 2015, però, l’Audiència de Màlaga va absoldre els agents acusats.
Feia dos anys que Abdou Aziz Sow vivia a l’Estat espanyol quan el van internar al CIE de Barcelona. S’enfrontava a una deportació forçosa després d’un viatge llarg i dolorós fins a arribar a les costes de la Península. Del Senegal fins a Tànger, passant per Mauritània, va viatjar per carretera durant vuit mesos i, un cop allà, va intentar travessar l’Estret en pastera. La seva embarcació va ser interceptada per guardacostes que els van portar cap a la frontera amb Algèria i els van deixar enmig del desert, segons el seu testimoni. Allà, va sobreviure treballant de manera irregular en grans obres de construcció d’empreses xineses a Orà i Alger. A continuació, va anar cap a Tunísia, des d’on va intentar-ho de nou, aquest cop cap a Lampedusa, on va aconseguir desembarcar després de divuit hores de deriva al mar.
Va passar tot un any a Itàlia sense poder treballar i, l’octubre de 2022, va decidir viatjar en autobús cap a Barcelona. Acumulant treballs precaritzats, sobretot al sector rural, va passar per Jaén
i Castella-la Manxa, però no li va anar bé. Quan es va decidir a tornar a Itàlia, la Gendarmeria francesa el va detenir a la Jonquera, el va portar a la comissaria de la Policia Nacional espanyola a Figueres i d’allà, emmanillat, cap al CIE de Barcelona. “La veritat és que no sabia que existien els CIE. Em pensava que, o bé m’entregarien a la policia espanyola i em deixarien en llibertat –perquè no havia fet res– o bé em portarien al meu país”. Va passar 58 dies al centre d’internament, que qualifica d’angoixants: “Em sentia vulnerat pel jutge, pel sistema”. Així i tot, no va poder ser deportat.
Des del 2006, nou persones han mort durant l’estada a centres d’internament de l’Estat espanyol, la majoria a Barcelona i València, i en quatre casos la causa oficial ha estat el suïcidi
Dani –com Camila, ens demana protegir la seva identitat real– és un venedor ambulant i veí de València. Va ser internat al CIE de Sapadors el març de 2012. Al Senegal, el seu país de procedència, tenia una botiga pròpia de materials d’obra, però es va deixar convèncer per la idea d’una millor qualitat de vida a Europa i va aconseguir arribar en pastera a Tenerife l’any 2006. Després de dinou dies malvivint a l’illa, va poder viatjar a València. Allà, de seguida va topar amb una situació de precarietat i persecució constant. “La policia contínuament em registrava i em demanava els documents, em culpaven del que fos, em van detenir diverses vegades en poc temps”, assegura. “Al cap de quatre mesos de viure a Espanya, ja estava penedit d’haver marxat de casa”, afegeix.
En una ocasió, a la cèntrica plaça valenciana de la Verge, Dani va ser detingut juntament amb tres companys, tots d’origen senegalès. “Jo portava 45 euros, i els altres cinc més cadascun. La policia va ajuntar els diners, van treure tres bosses de marihuana de no sé on i ens van acusar d’estar traficant amb drogues. Quan ens vam queixar, van dir que ‘aquí manem nosaltres, vosaltres no teniu papers’”. Al cap de dues hores, segons segueix relatant, tots quatre van sortir en llibertat amb càrrecs. Tres mesos després, mentre venia polseres durant les Falles, els mateixos policies que l’havien arrestat a plaça de la Verge, van tornar a detenir-lo.
El van portar als jutjats i allà li van comunicar que el traslladarien a un CIE. “A mi m’ha marcat per sempre, tot i que en aquell moment no tenia ni idea de què era. Els ho vaig preguntar i em van dir que era el lloc on portaven els immigrants per després deportar-los. Vaig demanar de parlar amb el meu advocat personal, però ells em van obligar a agafar-ne un d’ofici que hi havia allà, que l’únic que em va dir va ser: ‘Et deportaran perquè tens antecedents’”, es lamenta. “Estaràs bé, tindràs menjar i un llit i després et duran al teu país”, recorda que li van dir els policies amb to paternalista. “Quan vaig arribar al CIE, allò era un caos: molta gent barallant-se, la policia mirant-s’ho, molt mala energia.”, assegura el jove.
Condicions materials i abusos
La majoria de testimonis recollits asseguren que les condicions materials –sobretot l’alimentació– i l’atenció mèdica i jurídica dins els CIE són molt limitades, tant al de Sapadors com al de Barcelona i al mòdul de dones. “El menjar era extremadament dolent, feia pudor. En una ocasió vaig trobar cucs al plat i després d’allò ja no vaig menjar mai més carn, només el pa i l’amanida”, assegura Dani. També afirma que els llits eren extremadament petits i incòmodes i que va poder rebre alguna visita, però només les podia veure a través d’un vidre –com a una presó. “Vaig notar la falta de contacte físic”, comparteix.
Abdou Aziz Sow explica, per la seva banda, que “només arribar, ens van escorcollar i ens van prendre totes les pertinences que van quedar custodiades per la policia”. Després de canviar-lo de cel·la dues vegades, “ens van separar segons les persones que feiem ramadà i les que no”. Abraham Calderón afegeix que, fruit de situacions conflictives entre interns o amb els policies, sovint tancaven persones en cel·les d’aïllament “i allà dins ja no sabiem què passava, perquè igual que hi ha policies simpàtics, n’hi ha de molt dolents. Els insults, els crits i els cops existeixen quotidianament”.
I és que, segons dades de Migrastudium, durant l’any 2022, el de Barcelona va ser el CIE amb més aillaments de l’Estat espanyol. “I no tenen res a veure ja amb la covid, s’apliquen com a mesura de càstig i això ens parla de més conflictivitat amb i contra la policia”, explica José Ordóñez, advocat d’aquesta entitat. “Cal tenir en compte que durant els aïllaments és més fàcil que no hi hagi garanties pels drets de les persones internes, per tant, ens preocupa que es faci servir l’aïllament com a eina de diferència”, continua el jurista.
“Quan hi havia baralles fortes, la policia tancava a algun intern tot el dia en una cel·la sol, fins a l’endemà. No sé què passava dins, però davant de nosaltres no els colpejaven”, assegura Dani, en el cas de Sapadors. En aquesta direcció, molts CIE carreguen a l’esquena un llarg bagatge d’abusos policials i agressions. Des de 2006, nou persones han mort dins d’un CIE, la majoria als de València i Barcelona, i quatre d’aquestes, teòricament, per suïcidi. Al centre de Sapadors s’han registrat nombroses denúncies per pallisses, les últimes dues aquest estiu.
Quan mana l’arbitrarietat
En l’època que Dani va estar confinat a Sapadors, l’any 2012, el període màxim establert per romandre dins un CIE era de quaranta dies. Actualment, a partir d’una resolució que buscava unificar criteris, el termini legal ha canviat i és de seixanta dies. Durant aquest lapse de temps, l’objectiu de l’administració és aconseguir tramitar l’expulsió (superar els recursos jurídics que es puguin interposar, aconseguir un vol de deportació o gestionar la recepció de l’intern al país d’origen). Passat aquest període, si no s’ha pogut deportar, la persona interna queda automàticament en llibertat.
“Cada dia veia companys que s’emportaven de nou a Àfrica i em preguntava ‘quan em tocarà a mi?’”, recorda Dani, emocionat. Però van passar els quaranta dies i a ell no se’l van poder emportar. Curiosament, les condicions polítiques del seu país d’origen el van salvar de l’expulsió: “Durant aquells dies, al Senegal hi havia hagut eleccions presidencials i no podien enviar gent cap allà perquè estaven canviant de govern, sembla que no hi havia ni avions que hi anessin, així que no em van poder deportar”, explica, amb un somriure.
D’arbitrarietat i anomalies, els relats dels testimonis que han passat pels CIE n’estan plens. En el cas de Dani, tot i complir alguns dels motius per a la deportació previstos per la llei, aquesta no es va poder efectuar. En canvi, l’activista Mohamed Said Badaoui, president de l’Associació per la Defensa dels Drets de la Comunitat Musulmana i exveí de Reus (el Baix Camp), malgrat ser resident a l’Estat espanyol des de l’any 1992 i sense causes judicials al seu historial, el van tancar en un CIE i fou deportat al seu país d’origen, el Marroc. “El meu expedient estava net i polit, mai m’havien ni tan sols identificat, feia més de trenta anys que vivia a Espanya, tenia arrels, feina estable, família… El que tenia era una acusació de la Policia Nacional amb una ordre d’expulsió, i amb això em van portar al CIE de la Zona Franca i després cap al Marroc”, explica un any després, des de Tànger. Segons detalla, el director de la instal·lació li va dir que era la primera vegada que entrava en un CIE una persona amb número d’identitat d’estrangers (NIE) vigent.
“Al CIE tot es justifica de manera absolutament arbitrària, tota l’estona”, assegura l’advocada Florencia Brizuela. Una arbitrarietat que, a parer seu, està directament relacionada amb les “violències racistes, patriarcals i capitalistes, perquè les persones que estan allà dins les travessen tots aquests eixos d’opressió”. Acusat de representar una amenaça per a la seguretat nacional espanyola, Badaoui va ser deportat el 19 de novembre de 2022 i actualment té interposada una denúncia davant l’Audiència Nacional espanyola exigint les proves, per ara inexistents –segons ell–, de tal acusació.
Com Dani, Badaoui també relata que va viure una pressió mental i emocional molt intensa al centre d’internament: “La gent que està interna, pendent d’una expulsió, compta dia rere dia, si en passen els seixanta sense ser expulsats, és un maltractament mental molt fort”, denuncia Said Badaoui, qui, malgrat el seu activisme social “contra les pràctiques racistes i islamòfobes”, assegura que “no tenia clar exactament què era un CIE fins que el vaig patir en primera persona”.
En arribar al recinte emmurallat de filat al polígon logístic de Barcelona, va ser instal·lat en una cel·la d’aïllament, amb l’argument del risc de contagi del coronavirus, però aquesta situació no va durar les 48 hores que li van dir que duraria: va passar aïllat els trenta dies que va romandre al CIE. “Mai vaig tenir contacte amb la resta d’interns”, relata el marroquí d’origen. En un principi, detalla, la policia li va dir que aquestes mesures tenien per objectiu la cura d’aquell intern tan diferent de la resta: parlava català, tenia capital social i cultural acumulat a Catalunya, rebia visites de polítics i mitjans de comunicació contínuament. Però de seguida es va adonar del que ocorria realment: “El que els preocupava de veritat és que ‘inflés el cap’ a la resta d’interns, no volien més protestes al CIE”, expressa.
En un moment donat, el mateix personal mèdic del centre es va preocupar per la salut mental de Said Badaoui, pel fet de passar tants dies aïllat. “Jo estava bé, em vaig poder prendre aquells trenta dies de reflexió interna, vaig veure passar tota la meva vida fins a acabar en aquell lloc, a punt de ser deportat. Però és evident que la majoria d’interns al CIE no poden tenir aquest espai de reflexió”, opina, posant en evidència que aquests espais no poden ser llegits només des d’una perspectiva de racisme estructural, sinó que és necessària una mirada interseccional que tingui en compte múltiples eixos d’opressió.
Tancades sense atenció psicològica
Quan va entrar al mòdul de dones del CIE de Barcelona, Camila tenia diagnosticat un trastorn bipolar. Víctima d’abusos sexuals durant la seva infància a Bulgària i de violències masclistes i institucionals en l’etapa adulta, no va rebre en cap moment un acompanyament psiquiàtric o psicològic durant la seva estada al centre d’internament, perquè no existeix a l’interior d’aquests recintes. Relata que va passar un mes i mig dormint poc i malament, alimentant-se amb menjar de mala qualitat, i amb una atenció mèdica molt limitada. Després de 31 anys residint a l’Estat espanyol, la seva expulsió penjava d’un fil, tot i tenir passaport d’un país de la Unió Europea. “En realitat, vull que m’expulsin”, assegurava durant l’entrevista amb Migrastudium entre plors desesperats: ja no volia lluitar més.
Considerades les circumstàncies de pressió, estrès i desbordament emocional amb què moltes internes arriben i se’n van d’un CIE, testimonis i entitats que tenen accés als centres consideren que aquesta realitat representa una negligència i una falta de responsabilitat. Els darrers anys, segons José Ordóñez, “ens trobem amb un perfil d’interns amb nivells d’exclusió social cada vegada més alt i amb problemes de salut mental que la policia ni sap ni vol saber com gestionar millor, per això també hi ha més casos d’aïllament”. En aquest sentit, “ens preocupa el que està passant. Hi ha persones que pateixen crisis, síndrome d’abstinència…”, continua el lletrat.
“Un dia va entrar un noi a la cel·la d’aïllament del meu costat que no parava de cridar i plorar. De seguida va començar a arribar olor de pipí i els crits i els cops duraven tota la nit”, relata Badaoui. “El tenien allà com a càstig pel seu comportament, però aquell noi no estava bé, aquell no era el seu lloc, el seu era un cas de malaltia mental, sens dubte. La situació va durar moltes nits fins que el van traslladar per insistència de les infermeres”, recorda l’activista des del Marroc. “Els serveis mèdics no hi eren les 24 hores, només hi ha un torn d’atenció mèdica curt al matí i un altre a la tarda, però és que de psicològica no n’hi ha de cap mena i la majoria dels que entrem en un CIE tenim una motxilla emocional força pesada. Hi hauria d’haver atenció psicològica”, emfasitza.
Albert Parés, un dels dos advocats oficials que el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) designa per treballar a l’interior del CIE de Barcelona, assegura a la Directa que una clàusula al contracte amb l’ICAB i el Ministeri d’Interior li impedeix fer declaracions públiques sobre la seva tasca a cap mitjà de comunicació. Per la seva banda, Creu Roja, entitat que té el conveni per oferir el servei mèdic a les internes dels CIE, tampoc ha volgut facilitar cap declaració per a aquesta investigació. “Existeix una opacitat que fa por”, afirma Brizuela.
A Badaoui, el seu pas pel CIE de Barcelona li va deixar clara una cosa: “Espanya està fent-li la feina bruta a Europa. Al menjador veus un cartell que diu ‘instal·lacions subvencionades per la Unió Europea’ i aleshores entens que les persones que hi entren són només números que serveixen a la Policia Nacional per justificar la feina que està fent amb aquestes subvencions europees. Si Europa no vol migració irregular, dona diners a Espanya perquè, entre altres coses, funcionin els CIE, i això produeix beneficis milionaris. No ens enganyem, és una cadena, cada dia en surten uns i n’entren uns altres, cada dia hi ha identificacions per perfil racial, contínuament hi ha vols de deportació per omplir”, relata indignat.
Que darrere aquest espai on es tanquen persones que no han comès cap delicte hi ha un gran negoci no és cap secret. La Unió Temporal d’Empreses (UTE) formada per les companyies aèries Air Nostrum i Evelop van aconseguir el mes d’abril renovar la concessió de la gestió dels vols de deportació mitjançant un contracte quantificat en 10 milions d’euros finançat per fons europeus. I les persones que, com Dani, per casuístiques diverses, no són deportades, també acaben revertint ingressos per a l’Estat espanyol per mitjà del pagament de multes dels processos penals que tenen oberts. Aquest veí de València, que després de disset anys i mil periples judicials amb entrades i sortides de CIE i de la presó ja ha aconseguit la residència espanyola, té clar que els CIE “existeixen només pel racisme que hi ha a la societat”.
