La venda d’aliments ecològics als supermercats i l’obertura de supermercats bio en mans d’empreses privades han plantejat des de fa temps un debat sobre l’oportunitat i l’amenaça que aquestes pràctiques signifiquen. Vendre a través de supermercats permet arribar a un públic més ampli i comercialitzar més productes, però els súpers són un dels principals responsables de l’injust sistema de producció, distribució i consum d’aliments. Aleshores, quin canvi de model generarà una agricultura ecològica que es trobi a les seves mans? Tal vegada menjarem productes més saludables (no sempre a un preu accessible per a tothom), però en quines condicions s’han elaborat aquests productes, d’on venen, quin salari es paga als seus treballadors? Són algunes de les preguntes a fer-nos.
Alcampo, Carrefour, El Corte Inglés, Lidl, Aldi, Hipercor, Eroski, Veritas, entre d’altres, ens venen aliments ecològics certificats, però més enllà d’oferir-nos productes elaborats sense pesticides químics de síntesis i lliures de transgènics, caldria veure si es tracta d’aliments locals o si venen de l’altra punta del món (perquè si aquest és el cas, la certificació ecològica no compensa l’impacte mediambiental del viatge), si paguen un preu digne al productor, si són aliments de temporada, si són empreses amb un funcionament democràtic, si la plantilla té unes condicions laborals dignes. La resposta a aquestes preguntes ens permetrà identificar si, més enllà de menjar bé, l’agricultura ecològica que venen els súpers és motor de transformació. Des del meu punt de vista, no és així.
L’èxit de l’alimentació bio ha fet que els supermercats hagin vist en la seva comercialització un nou filó de negoci. Si l’agricultura ecològica va sorgir com una alternativa sostenible, saludable i justa davant d’un model agrícola i alimentari en mans de l’agronegoci, caracteritzat per una producció industrial, intensiva, homogènia, addicta als pesticides, deslocalitzada, amb aliments quilomètrics, treball precari i abús a la pagesia; ara l’alimentació bio, sota el control d’aquestes multinacionals, podria caure en les mateixes males pràctiques, menys en la d’utilitzar pesticides i fertilitzants tòxics, i esdevenir un mer negoci verd.
Els supermercats han vist en la venda d’aliments de comerç just un nínxol de mercat i una estratègia per rentar-se la imatge
Sovint es justifica la venda d’aliments de comerç just –com cafè, te o sucre– en supermercats perquè així es pot arribar a més gent, augmentar les vendes i aconseguir més ingressos per a les organitzacions productores dels països del sud. Tanmateix, el supermercat pagarà un preu digne a aquests pagesos? Si comprem a multinacionals que promouen regles comercials injustes, podrem canviar les seves pràctiques? En tinc molts dubtes.
Els supermercats han vist en la venda d’aliments de comerç just un nínxol de mercat i una estratègia per rentar-se la imatge. Amb la venda d’una ínfima part dels seus productes amb segell de comerç just, pretenen justificar unes pràctiques comercials basades en la precarietat laboral i l’explotació mediambiental i pagesa. En el millor dels casos, el comerç just a les seves lleixes pot augmentar-ne les vendes, malgrat ser un percentatge anecdòtic sobre el total del flux comercial internacional, i en el pitjor dels casos, pot maquillar la imatge d’aquestes empreses, amagant les causes reals de les desigualtats nord-sud.
L’objectiu del comerç just i de l’agricultura ecològica no hauria de ser vestir el capitalisme de verd, bio i solidari, sinó plantejar alternatives. No es tracta de més comerç sinó de més justícia social i ecològica.
