Arantxa Echevarría (Bilbao, 1968), després d’una extensa carrera en l’àmbit dels curtmetratges i documentals amb segell social –Cuestión de pelotas (2010), un reportatge sobre dones futbolistes que es veuen obligades a compaginar l’esport professional amb una feina de neteja per poder cotitzar a la Seguretat Social o Panchito (2010), tragicomèdia irònica protagonitzada pel Manuel, un immigrant colombià el cap del qual li dona un ultimàtum si torna a faltar al seu lloc de treball precari–, va dirigir la seva òpera prima en format de llargmetratge, Carmen y Lola (2017), premiada amb dues estatuetes als Goya i seleccionada per la Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes.
A consciència o no, la directora, amb aquest primer esforç ja va adobar la terra pel que esdevindria el seu segon film llarg, Chinas, estrenat aquest passat 6 d’octubre. Mentre el primer projecte se centrava en la història d’amor d’unes adolescents gitanes i com les famílies respectives reben aquesta relació lèsbica, el segon tracta sobre dues nenes xineses de 9 anys –la Lucía (Yun), filla d’immigrants que viuen i regenten un basar al barri perifèric d’Usera (Madrid), i la Xiang, filla adoptiva una parella madrilenya benestant– que van juntes a classe i dialoguen, cadascuna per la seva banda i de manera convulsa, amb la identitat.
Chinas no comença amb una escena trivial. Més aviat, tot el contrari. La Xiang acaba de fer la primera comunió i, il·lusionada, entra en un basar per comprar-se un gelat. Quan la Shul, la mare de la Lucía, la veu vestida com una princesa, com un floc de neu, li pregunta, en xinès, per què va tan mudada. La nena no l’entén i li etziba al seu pare: “Què diu aquella xina?”. El renec cultural i ètnic per part de la Xiang és transversal en la totalitat de la pel·lícula i també es reflecteix en el moment que li reclama tenir un nom normal a la mare o quan arriba a l’escola nova i es nega a seure a primera fila, al costat de la Lucía.
Lluny de jutjar les seves actituds, la Xiang se sent incompresa i s’aïlla de tothom, adoptant un posat hermètic, inclús amb els seus pares. La nena intueix que no la desitgen i que els suposa una càrrega, més que un vincle. El fet de portar-la a l’acadèmia xinesa desencadena en una discussió de parella que la petita presència. El pare obvia que la seva filla és diferent i opta per autoenganyar-se i no afrontar la realitat: “Que no és xinesa, que és espanyola. Tan sols té faccions orientals, a veure si se’t fica al cap d’una vegada”, diu, escridassant, a la seva parella.
Un sentiment de solitud inunda l’ànima dels personatges de la família de la Lucía, els quals, sobretot la Claudia cap al final, es refugien en la seva gent i les seves tradicions, sustentades per la cultura de l’esforç, del treball, de l’autosuficiència, del sacrifici
La perversió conquereix el menjador i la sala del cinema quan els pares autoritzen la videotrucada amb la mare biològica de la Xiang. A l’instant que, des de la desesperació i el desconsol, lamenta haver abandonat la seva filla i li demana que la perdoni, la menuda reviu el desarrelament. Davant del dessagnament metafòric, la seva reacció impulsiva, tot i que amb prou feines entén què està passant, la condueix a tancar la pantalla de l’ordinador per aturar en sec el martiri i l’agonia.
La Lucía, a diferència de la Xiang, és una nena feliç, espontània, efusiva. L’amistat agermanada que l’uneix amb la Susana és tendra i autèntica. A vegades, però, fa la impressió que vulgui tenir la família aparentment perfecta de la seva homòloga. S’avergonyeix de la seva mare perquè “no es maquilla ni es pentina”. Tant és així que, com que vol anar a remolc de les seves companyes, insisteix a la Teresa, la veïna, per tal que assisteixi a la reunió de pares i mares.
L’adolescència fa que la Claudia, germana gran de la Lucía i un dels personatges més complexos del film, es rebel·li contra l’exigència dels seus pares, els quals esperen que ajudi a la botiga, inclosos els caps de setmana, i no baixi de l’excel·lent en els estudis. Alhora, els retreu que, a sis anys, la van “treure de la Xina”, on va tenir una primera infància plena de felicitat amb els avis, i es desfoga manifestant-los que desitjaria tenir una vida corrent i sortir de festa com les seves amigues espanyoles.
Ella és qui, dia rere dia, s’enfronta al racisme i acaba patint una agressió sexual per part d’un noi de l’institut. Al seu grup –i, en concret, la Jenni, la seva millor amiga–, en lloc de recolzar-la, perpetua el masclisme i la deixa sola. A causa de la seva dolçor i candidesa, tant nois com noies la titllen de ser una “estirada”, una “monja”, un apel·latiu, carregat de prejudici, que la persegueix fins que transgredeix en l’esfera sexual amb l’ànim de seguir el ritme de la colla i no quedar-se marginada.
La cineasta aconsegueix que l’audiència trenqui amb l’imaginari col·lectiu i s’apropi al veïnat d’origen xinès no des de l’hostilitat o la invisibilització, sinó des de l’empatia
Les espectadores es commouran amb la Shul, una dona forta que lluita perquè les filles no s’oblidin de les seves arrels. Al mateix temps que és objecte de discriminació i d’un atac racista al basar que regenta, el qual cobra una major duresa a causa de la inacció, combinada amb la desídia, d’un client que hi era present, la Shul ha de suportar la condescendència. Paral·lelament, s’ha de mantenir alerta i forta enfront de les constants desautoritzacions per evitar que li arrabassin la posició de mare. D’essència hospitalària, genuïna i treballadora, plora en silenci i es queda atònita quan la Lucía corre cap a la cuina per abraçar-la i dedicar-li un “t’estimo” sentit.
La identitat, la família i l’amistat són els tres grans eixos temàtics a partir dels quals se’n deriven altres: la crisi d’identitat, l’adopció – sembla que els pares de la Xiang l’hagin adoptat per satisfer el seu caprici egoista, com si es tractés d’una nina que ja no anhelen – i el possible risc que una amistat, gestada durant la infantesa, s’extingeixi a l’adolescència.
La sexualitat i la violència sexual es troben presents a la ficció, així com el racisme que es genera arran de la interculturalitat. Un sentiment de solitud inunda l’ànima dels personatges, els quals, sobretot la Claudia cap al final, es refugien en la seva gent i les seves tradicions, sustentades per la cultura de l’esforç, del treball, de l’autosuficiència, del sacrifici.
En definitiva, fugint dels estereotips i partint de la cura i l’expertesa, Arantxa Echevarría és capaç de compondre un retrat, marcat per la duresa, de la comunitat xinesa que viu a l’Estat espanyol. El resultat és una experiència cinematogràfica amb prou força per transformar les espectadores i colpir-les fins al punt que, passat el temps, continuïn donant-hi voltes i revisant-se a si mateixes. La llavor que fa germinar Echevarría culmina el seu procés quan aconsegueix que l’audiència trenqui amb l’imaginari col·lectiu i s’apropi al veïnat xinès no des de l’hostilitat o la invisibilització, sinó des de l’empatia. Potser, donada la diversitat de temes que s’hi aborden, l’obra pot resultar aclaparadora per a algunes espectadores. Això no obstant, les imatges èpiques i contemplatives hi tenen cabuda i injecten una dosi necessària d’idealisme al drama. La incertesa guiarà el públic a preguntar-se si la bonica amistat entre la Lucía i la Susana podrà sobreviure a l’adolescència estrepitosa, o bé si la Xiang acabarà reconeixent i estimant la seva etnicitat.
