L’Ignacio Peyró, director de l’Institut Cervantes de Londres, ha escrit un llibre magnífic: Comimos y bebimos. Publicat per Libros del Asteroide, parla de clubs anglesos, àpats excessius, educació sentimental de classe alta i delícies exclusives: t’agafen ganes d’atracar un banc només per poder tastar el beef Wellington o entrompar-te, per un dia, entre lords. Practica una prosa irònica i elegant, de bon escriptor carca —escola Valentí Puig, vaja—, que es llegeix amb pitet. És precisament la mena de llibre que no es ressenya a la Directa —encara que, a banda de suculències inassolibles, també escrigui, per exemple, d’estacions de servei o del camp de mines que és la relació de la política amb la cuina: “Ser sorprendido a la salida de un restaurante bueno —de un restaurante caro— mete más miedo hoy a un político que ser sorprendido a la salida de una sauna“. És a dir, de la germanor de l’àpat popular o d’hipocresia. Temes prou interessants, oi? I per què no el trobem, posem per cas, a la llibreria cooperativa i autogestionària La ciutat invisible?
De què se suposa que s’ha de parlar, a la Directa? O al “Cultura/s” de La Vanguardia? I de què no? Som conscients de quins temes toquem, amb qui, i per què? Parlem del que ens agrada i ho fem amb qui hi tenim afinitat: això és fàcil de respondre. Ho fem espontàniament, relaxats en la comoditat del consens. Ara, les conseqüències de l’entotsolament col·lectiu a què ens aboca aquesta pràctica són funestes: la desaparició dels llocs on es discuteix (el safareig, la plaça, el mercat), sumada a la creació recent de les bombolles comunicatives de les xarxes socials, construeixen un miratge d’informació endogàmic que, a cada pedrada de la realitat (Trump, Brexit i l’oblit generalitzat del fet que la Inés Arrimadas va guanyar les darreres eleccions catalanes), no s’esberla —al contrari, es blinda. Sempre anirem venuts si no sabem què li agrada a la veïna del replà, què pensa el de la botiga de mòbils, com estima la cosina segona, què somnia el peixater. Ens envoltem tothora de gent que pensa exactament com nosaltres: no parem de crear espais relacionals d’ideologia única, segmentem la societat en bocins de resistència “autosuficients”. S’exalta la coherència, no s’accepten les contradiccions i els prejudicis són el pa nostre de cada dia: ens jutgem els uns als altres amb una virulència i una rapidesa esbalaïdores. En comptes d’extirpar-nos del món i que la impotència de no entendre res se’ns mengi de viu en viu, per què no practiquem un exercici constant, diari, d’atenció al que se’ns escapa, al que no capim, al que ens fa nosa i esquivem? Com deia l’Angela Davies i cantava Raimon, “Freedom is a constant struggle” / “Jo vinc d’una lluita sorda i constant”.
Les conseqüències de l’entotsolament col·lectiu a què ens aboca aquesta pràctica són funestes: la desaparició dels llocs on es discuteix (el safareig, la plaça, el mercat), sumada a la creació recent de les bombolles comunicatives de les xarxes socials, construeixen un miratge d’informació endogàmic que, a cada pedrada de la realitat no s’esberla —al contrari, es blinda
Dijous passat al vespre, Santa Llúcia. Plovisqueja. Centre de Barcelona. L’església de Santa Anna fa sis anys que té un rector, en Peio Sánchez, que l’ha convertit en un hospital de campanya, és a dir, en un lloc on la gent sense recursos —sense papers, sense sostre, sense res— pot venir a aixoplugar-s’hi, a menjar, a carregar el mòbil, a descansar. Una ala de la nau principal de l’església és per a ells. A la sala capitular, entrant pel claustre preciós, ens trobem la Míriam Díez, periodista i teòloga, l’escriptora Anna Punsoda, l’editora Maria Bohigas i tot de lectors per parlar d’un llibre, El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzakis, reeditat per Club Editor. Potser ara mateix, si no sabeu de què va tot això ja heu sentit una primera onada de rebuig: rectors, esglésies, crucifixions? Potser a mi també em va passar alguna cosa semblant quan vaig sentir a parlar per primer cop d’aquest llibre i potser per això, quan finalment vaig vèncer les reticències, me’l vaig llegir i em va trastocar, vaig voler compartir les preguntes que em despertava aquesta novel·la que parla de la força dels evangelis, de refugiats, d’injustícies, d’amor i de com la desgràcia dels altres es converteix en un afer personal.
Així que dijous passat al vespre, Santa Llúcia, centre de Barcelona, mentre a fora plovisqueja, una colla de gent ben diversa —la majoria no ens coneixíem— ens trobem per mirar d’aprendre, plegats, del que ens fuig. Què en traiem, entre tots? Que aquest tros de novel·la excepcional (ressenyada a la Directa, aquesta sí) és un antisermó, un veritable cant antidogmàtic, que afirma, alhora, mística i revolució. Que no antagonitza lluita i espiritualitat ni menysté l’humor. Que és una obra, a la vegada, pessimista i encoratjadora. I constatem que no fa falta que siguis creient per emocionar-te amb la descoberta de la fe o adonar-te de la seva potència transformadora quan no es subjuga a cap estructura de poder sinó que les dinamita amb la seva irreductibilitat, amb la seva convicció àcrata. La Maria Bohigas acaba la trobada explicant una mala notícia, indignant: que el vaixell humanitari Aquarius no tornarà a salpar.
Amb Kazantzakis constatem que no fa falta que siguis creient per emocionar-te amb la descoberta de la fe o adonar-te de la seva potència transformadora quan no es subjuga a cap estructura de poder sinó que les dinamita amb la seva irreductibilitat, amb la seva convicció àcrata
“A system in collapse is a system moving forward“, recull l’Aimar Pérez Galí en la seva investigació The Touching Community i el llibre Lo tocante, que presentava fa uns dies al hall del Centre de Documentació del Macba. El projecte parla de com va afectar l’epidèmia de la sida al món de la dansa i mentre el teòric Jaime Conde Salazar trena hàbilment Jean–Luc Nancy, Chantal Maillard, Caravaggio i José Ángel Valente i es pregunta “¿Cómo honrar los cuerpos de los muertos que no hemos conocido?, ¿cómo aprender a amarlos?“, un senyor barbut, vestit amb roba de color de gos com fuig, s’acosta trontollant a l’altra banda del finestral de la sala —és una cantonada que dóna a la plaça dels Àngels— i hi pixa en un racó. La puta intempèrie. Prou d’escarafalls i acabem la frase: que el col·lapse ens serveixi per tirar endavant.
