Les dones majors de 65 anys són un dels grups d’edat que més ha sofert i sofreix les violències masclistes, concretament, per part de les seues parelles i fills. Les xifres en donen fe. Una de cada quatre dones assassinades a l’Estat espanyol entre 2010 i 2015 tenia més de 60 anys. El 35,4% de les dones majors de 65 anys han sofert algun tipus de violència masclista (física, sexual, psicològica o econòmica) per part de les seues parelles, enfront del 26,7% de les dones d’entre 16 i 64 anys, segons dades publicades en l’any 2015 pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat espanyol. Tanmateix, no solen ser considerades un grup vulnerable. Entre els factors de vulnerabilitat que afecten les dones grans davant la violència de gènere, les expertes i activistes feministes coincideixen en citar la falta de detecció i la invisibilitat, la dependència econòmica, un major aïllament i soledat, la falta de suport i la persistència dels rols tradicionals de gènere.
Des de ben menuda, sa mare la va educar a ser una dona independent i a no dependre econòmicament de cap home. “Una lliçó magistral que vaig complir i que va entrar en el meu ADN”, recorda ara, amb 61 anys, Victòria Oliver, membre del col·lectiu feminista En Clau de Dona de Castelló de la Plana. Només casar-se, Victòria va adonar-se’n de les restriccions que s’imposen a les dones que han contret matrimoni. De manera estructural, familiars i amistats la van fer responsable de la cura de la seua filla i de les tasques de la llar. “He de dir que vaig acceptar la meua maternitat amb totes les conseqüències, així com el fet que la meua parella no es faria càrrec de manera igualitària”, confessa.
Les expertes manifesten la seua preocupació per aquesta dependència i remordiment en què conviuen moltes dones majors de 65 anys, ja que consideren que és un dels motius més comuns perquè no s’allunyen dels seus agressors
Maria, treballadora de la llar a Castelló de la Plana, va viure una situació semblant a la de Oliver. Només va nàixer la seua filla, el seu home li va manifestar el seu interés en què deixara de treballar i es dedicara exclusivament a atendre les necessitats de la menuda. “Li vaig proposar de fer un horari conciliador, però no va voler. Poc després, el meu pare va emmalaltir i, al final, vaig decidir deixar el meu treball per cuidar-lo. Si poguera tornar enrere, no ho tornaria a fer”, lamenta. En l’actualitat, Maria reconeix sentir una certa dependència econòmica del seu marit. Ella cobra 400 euros de subsidi i li quedarà una pensió d’uns 500 euros. “Podria tenir una pensió decent si no haguera deixat de treballar”, subratlla, “però, en la meua època, senties molta pressió per a fer-ho”. Les expertes manifesten la seua preocupació per aquesta dependència i remordiment en què conviuen moltes dones majors de 65 anys, ja que consideren que és un dels motius més comuns perquè no s’allunyen dels seus agressors.
Existeix una invisibilització i normalització de les violències masclistes que sofreixen les dones grans, així com una resignació d’algunes dones. Aquesta és una de les conclusions que es recull a l’informe La violència de gènere contra les dones grans, un estudi pioner impulsat per l’Institut Aragonés de la Dona. De fet, segons les últimes dades de la Macroenquesta de violència contra la dona (2015), per a l’elaboració de la qual el Ministeri d’Igualtat va entrevistar un total de 10.171 dones, les víctimes de violència masclista de 65 o més anys acudeixen en menor mesura als jutjats (22,2%) que la resta de dones (29,6%). Així mateix, només un 33,8% de les dones grans recorren als serveis d’ajuda mèdica, psicològica, social o legal, enfront del 46,8% de les dones de menor edat. En el cas de Catalunya, per exemple, l’any passat, la mitjana d’edat de les dones assassinades per violència masclista va ser de 50 anys. No obstant això, segons el registre del número d’atenció a la violència masclista (900 900 120), només un 14,4% de les trucades registrades provenia de dones de 50 o més anys d’edat.
La normalització i resignació, segons Àngels Mata, membre del col·lectiu feminista Casa de la Dona i de l’Assemblea Feminista del barri de Benimaclet (València), són degudes a múltiples factors, un d’ells la dependència econòmica. “És molt difícil denunciar una situació masclista quan no tens diners per a buscar alternatives, perquè has estat tota la teua vida cuidant la resta i assumint les tasques de la llar”, remarca. En aquesta línia, des de la comissió de dones de la Unió Internacional de Sindicats de Pensionistes i Jubilats, incideixen en què les dones d’edat avançada “han de conviure amb una doble vulnerabilitat, per la seua edat i per la mateixa opressió de gènere”. “D’aquestes dues especificitats sorgeix la bretxa salarial i la bretxa en les pensions, molt més acusada”, destaquen. Les dades ho ratifiquen: a Europa, la bretxa salarial entre homes i dones és d’un 16%, mentre que en les pensions és del 40%.
Segons dades de l’organització Oxfam Intermón, hi ha 700 milions menys de dones que d’homes amb treballs remunerats. Tot i això, la contribució a l’economia mundial del treball de cures que realitzen les dones equival a una vuitena part del PIB mundial. Katia Mingo, de 70 anys, i militant feminista perpinyanesa del Collectif droit de femmes 66, sosté que, malgrat el que aporten les cures a l’economia mundial, “hi ha moltes més dones grans pobres que homes”, i titlla la situació de “violència econòmica”, sofrida, segons les dades de la macroenquesta mencionada, per un 5% de dones majors de 65 anys, enfront del 2,1% de les dones de la resta de franges d’edat.
La persistència de les tradicions sexistes, els costums i els valors associats a la feminitat tampoc ajuden a visibilitzar i denunciar les violències, ni per part de les víctimes ni tampoc pel seu entorn. Tal com s’indica a l’estudi de l’Institut Aragonés de la Dona, la família i les amistats no animen a denunciar les violències masclistes en dones majors de 65 anys. A penes el 52,9% ho fa, una xifra que s’eleva fins al 84,1% quan es tracta de l’entorn social de dones de menor edat. “Està tot molt enquistat. A més a més, la violència es concentra també en els fills. És molt comú escoltar la frase ‘és que el meu pare és així’. No, no és que siga així, és que és masclista”, denuncia Júlia Sevilla, jurista, professora de Dret Constitucional a la Universitat de València i activista feminista.
Les dones desenvolupen estratègies de supervivència mitjançant la indefensió i, per tant, tenen majors dificultats per acabar amb una relació violenta
Sevilla recalca que la violència de gènere en dones de més de 65 anys és continuada en el temps i s’inicia, generalment, en el festeig, el que genera una cronicitat que dificulta l’atenció psicosocial de les dones. “Si una persona ha estat més de 40 anys sofrint un maltractament psicològic i emocional, no físic, aquesta baixa autoestima fa que continuen en la mateixa situació”, indica la jurista. En aquest sentit, un altre dels aspectes que es desenvolupen a l’estudi La violència de gènere contra les dones grans és que les dones desenvolupen estratègies de supervivència mitjançant la indefensió i, per tant, tenen majors dificultats per acabar amb una relació violenta. Tan sols un 32% de les dones de més de 65 anys ho fa, mentre que les dones d’entre 16 i 64 anys ho fan en un 73,3% dels casos.
Els col·lectius feministes reivindiquen garantir un accés prioritari de les dones grans víctimes de violència a una residència pública, així com revisar els protocols actuals per trobar solucions i alternatives econòmiques per a les dones de més de 65 anys que decideixen denunciar el seu agressor. “Caldria tenir en compte que compatibilitzar els estudis i la vida laboral amb la criança i tasca de cures és força difícil. Per això, quant als ingressos, cal una atenció particular quan aquestes dones es fan grans”, sentencia Mingo. En l’atenció psicosocial, les expertes exhorten a incorporar la perspectiva de gènere en tots els recursos d’atenció sociosanitària i atenció especialitzada de persones majors, així com afavorir la presa de consciència, a través del treball amb associacions de dones, tallers de detecció de la violència masclista en els Centres de la Tercera Edat o comprendre les possibles barreres que tenen les dones majors de 65 anys per a revelar les situacions de violència de gènere.
La violència se sol manifestar a través del maltracte psicològic
Durant aquest 2019, als Països Catalans s’han produït set feminicidis a dones de més de 50 anys, quatre feminicidis íntims -a mans de la seua parella sentimental-, i tres familiars -a mans dels seus fills. El risc d’aquest darrer tipus de feminicidi augmenta en les menors i les dones de més de 65 anys. En l’àmbit de l’Estat espanyol, entre l’any 2010 i 2015, feminicidio.net va recopilar 175 assassinats de dones de més de 60 anys, xifra que representa el 25,7% dels 681 casos documentats. Sevilla interpreta les xifres i matisa que les dones jubilades “no representen el grup més nombrós quant a assassinats, perquè la principal violència que sofreixen és la psicològica de control i l’emocional, integrada dins de la cultura de la gent més gran”.
Segons les dades recollides en la Macroenquesta de violència contra la dona, la violència física i sexual exercida contra dones majors de 65 anys en l’àmbit de la parella se situa, respectivament, en el 2,4% i el 3,3%. En canvi, el percentatge de dones víctimes de violència psicològica de control i violència emocional ascendeix fins al 13,3% i l’11,4%, de manera respectiva. En paraules de Sevilla, les xifres mostren “una realitat preocupant”. “Les joves tenen més accés a la informació i no es troben tan aïllades, per tant, alcen la veu. Però, les grans, a banda de la violència econòmica, han normalitzat el control i es pregunten: ‘Després de més de 50 anys amb el mateix home, per què canviar ara?’”, postil·la.
Les expertes també denuncien les pràctiques de discriminació per edat a l’hora d’elaborar els estudis sobre violències masclistes, sobretot en la franja de majors de 60 anys. “Hi ha poques dades per dues raons: les dones grans tenen més dificultats i por per a denunciar i perquè som una franja oblidada”, considera Sevilla, per a qui la solució passa per no posar límits d’edat a l’hora de fer les entrevistes i les enquestes i “visibilitzar les pors i violències de les dones amb més de 65 anys”.
Altres tipus de violència i resistències
En l’actualitat, la bellesa i l’atractiu sexual es vinculen exclusivament amb la joventut, fet que pot provocar dificultats en l’acceptació corporal de les dones a mesura que avança l’edat. El cànon de bellesa dominant és tan restrictiu que moltes dones acaben rebutjant el seu propi cos i interioritzant així els mandats patriarcals. A banda, la sexualitat i l’eròtica femenina s’han convertit en un tabú sobre el qual s’ha construït la idea estereotipada que les dones grans són asexuades. Darrere d’aquest silenci i restriccions socials, educatives i culturals, que denuncien les activistes feministes entrevistades, Oliver exigeix començar a analitzar críticament la “cotilla de ferro” que la societat imposa a les dones grans. “Si se sap que ja no estem casades, no se’ns pregunta si tenim nòvio. Sembla que quan tens molts anys ja no et correspon tenir parella i el teu cos ja no és desitjable. Tot això ha de canviar”, objecta.
La Confederació Espanyola d’Organitzacions de Majors (Ceoma) també ha denunciat en múltiples ocasions la informació directa i indirecta que reben les dones majors sobre els productes de consum per a retardar l’envelliment, com si aquest procés fora negatiu. “En arribar a una edat més madura, el cos de la dona perd les seues formes i sol acabar amb cert sobrepés. Però, s’espera de nosaltres una imatge de velleta pacífica i bondadosa que no correspon a la realitat”, denuncia Oliver. I conclou: “Tota dona que ha viscut amb intensitat la seua vida és resilient en molts àmbits i sabrà reclamar el que en cada moment es mereix”.
