Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Una història de refugi sense (cap) final

A partir del testimoni de l'Amal, una dona siriana actualment reclosa a Grècia sense possibilitat de sortir-ne, Sonia Ros, membre de la plataforma Stop Mare Mortum, fa un repàs a vuit formes d'obtenir refugi que no van poder utilitzar les gairebé 40.000 persones que han perdut la vida al mar Mediterrani durant els darrers anys, a causa de les polítiques i la desídia dels governs europeus, inclòs l'espanyol. Aquestes polítiques han convertit potencials sol·licitants d'asil mereixedores de protecció en migrants irregulars i sense papers, 'mereixedores' d'expulsió. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi que la ‘Directa’ posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Raúl Paredes

L’Amal diu que no es pot mirar cap a una altra banda. “La meva obligació és que la gent no pateixi, no fer-los patir més”. “No sé per què però no tenia temps de tenir por”. Guarda silenci per uns instants i rectifica. “No és cert, sí que tenia por. Tenia molta por quan alguna companya infermera un dia no tornava a l’hospital”. Desordenadament entra al detall de les decisions que prenien en el dia a dia quan arribaven rebels ferits i rebien ordres directes de l’exèrcit i dels mateixos metges sobre com procedir. Tracta de justificar les companyes que actuaven diferent. “Era molt arriscat saltar-se les ordres. Pensaves en la família i no era fàcil posar la teva vida en risc en aquells moments”. Es passa les mans per la cara i ens diu el nom d’una companya, com una confessió. “La seva família va venir molts dies a l’hospital preguntant per ella. Alguns dies venia tota la família, fins que un dia ja no van tornar. Va ser poc després uns dies després quan em vaig trobar el seu braç mentre carregàvem una furgoneta de cossos mutilats. A la Saffa li encantava pintar-se les ungles. Cridava molt fort als metges quan, nerviosos, l’obligaven a aturar les cures a algun pacient… Teníem militars a sobre tot el dia…. La Saffa s’enfadava molt. Ens aturàvem però després hi tornàvem… Les companyes ens miraven, clar que ningú no volia abandonar-los fins que morissin sols, però necessites sobreviure”.

Tot i tenir l’anorac cordat fins al coll, l’Amal es passa l’entrevista agafant la cremallera empenyent-la amunt i avall. Estem a una petita oficina prestada del port de Mitylini, a Lesbos, i aquí dintre no fa cap fred però l’Amal no ha deixat de tenir fred des que fa més de tres anys va arribar a l’illa, xopa de cap a peus després d’una nit llarguíssima al mar. Lesbos és una de les illes més fredes de Grècia per la combinació de vent i humitat; ara, avui, hi tenim el camp més gran de persones refugiades d’Europa. N’hi caben menys de quatre mil, n’hi tenim vivint més de quinze mil. És cert, ningú no es posa d’acord amb les xifres. “No li he dit mai lo del braç al marit de la Saffa, no he pogut. Suposo que ell té alguna esperança que sigui viva, o se l’ha inventat per poder dir-li als fills petits qui sap què. És important l’esperança, t’ajuda a dormir, a sobreviure”.

L’Amal no volia marxar de Síria. És cert que la seva vida, la seva carrera, tot el seu projecte vital estava trencat però no volia deixar els seus pares, ja grans, sols. Els gairebé tres anys que va trigar a marxar van estar plens d’expectatives frustrades

L’Amal no volia marxar de Síria. És cert que la seva vida, la seva carrera, tot el seu projecte vital estava trencat però no volia deixar els seus pares, ja grans, sols. Els gairebé tres anys que va trigar a marxar van estar plens d’expectatives frustrades. “Mai vaig pensar que hauria de marxar del meu país per una guerra i desconeixia què podia fer en aquests casos. Arribaven molt males notícies de la situació a les fronteres amb Jordània i amb Turquia. Recordo preguntar-li a un company metge si sabia d’alguna ambaixada a Líban o Jordània on demanar asil i, poc menys, que va riure”. (Sr. Zapatero – i successors-: la sol·licitud d’asil en ambaixades per persones en situació de risc hauria d’haver estat la primera via legal i segura per l’Amal, però per ella va fallar doncs aquesta opció vigent durant més de 25 anys a Espanya va ser eliminada el 2009 de l’actual llei d’asil).

L’Amal continua explicant-me totes les expectatives frustrades de fugir. “A cada nova atrocitat em convencia a mi mateixa que la comunitat internacional reaccionaria i ens trauria d’allà. Hi havia d’haver alguna manera”. (Sr. Rajoy – i successors-: des del 2011 s’han perdut innombrables oportunitats d’obrir corredors humanitaris a Síria o a països veïns i facilitar l’accés a la protecció internacional, segona via legal i segura fallida per a l’Amal). “Era la millor opció si pensava en els meus pares i en mi mateixa. On podia anar jo amb els meus pares, amb bombardejos constants?” Jo tenia alguns estalvis, potser podríem haver volat els tres fins a algun país europeu, Alemanya o Espanya, hi tenim cosins que van fugir a l’inici de la guerra, però no era possible volar a Espanya, no es podia anar enlloc a demanar un visat. (Sr. Rajoy -i successors-: l’exigència d’obtenir visats hauria de ser aixecada per a les persones provinents de països en guerra, en canvi Espanya ha ampliat l’exigència demanant visats també a les persones en trànsit aeroportuari, tercera via legal i segura fallida per a l’Amal).

Algunes persones li havien parlat de demanar un visat humanitari. “Les pressions a l’hospital eren molt fortes, ja m’havien amenaçat directament per la meva conducta. Moltes fèiem d’amagat, quan podíem, com podíem, el mateix que va fer que matessin la Saffa. Tenia molta por de marxar, és delicte abandonar el teu lloc de treball en situació d’emergència, però vaig decidir marxar”. Una persona perseguida per un Estat en guerra reconegut per practicar la tortura i dictar sentències de mort als que es neguen a col·laborar en la repressió, haurien de poder demanar un visat per sortir de forma segura del seu país o d’un altre on puguin haver fugit. (Sr. Rajoy: Visat humanitari, quarta via legal i segura fallida). “És la cosa més dura que mai viuré, acomiadar-me dels meus pares com si anés a morir. Sabia que no els tornaria a veure vius”.

En els més de dos anys que va estar a Turquia, tot i el seu contacte amb UNHCR i altres organismes internacionals amb qui col·laborava com a traductora, mai li van parlar del programa de reassentament, perquè tot i ser vigent, és una anècdota: menys de 200 persones traslladades al 2018 a Espanya

L’Amal va arribar a Turquia mesos després. No volia creuar cap a Europa, esperava que la guerra s’acabés aviat i poder tornar a casa. Allà va treballar durant quasi dos anys en un taller tèxtil. “Les dones refugiades a Grècia no tenen drets, saps? Depeníem de les màfies per a tot, l’Estat no et donava res per ser sol·licitant d’asil. Tot era corrupció al voltant dels refugiats. No vaig conèixer ningú que tingués papers per treballar. Pagaves i pagaves per cites d’asil que mai arribaven. Moltes dones no tenien diners per pagar-ho. Jo no pensava que se li poguessin fer coses així a dones amb criatures o embarassades. Era impossible dormir a les nits, fèiem torns per vigilar que no entressin”. No m’atreveixo a plantejar-li què en pensa sobre que Turquia sigui considerat un país segur i que hi hàgim destinat més de 6.000 milions d’euros per assistència a persones refugiades. “A la meva mare no li deia on era quan parlàvem per telèfon, ella tampoc m’explicava gaires coses fins que un dia em va confessar que de tant en tant anaven policies a casa preguntant per mi i que havia arribat una carta dels Tribunals”.

L’estat havia denunciat l’Amal per abandonar l’hospital en temps de guerra i s’havia de presentar a judici. Feia setmanes que desconfiava que Turquia finalment no la tornés a Síria i el possible final del judici ja el coneixia. Així que va decidir pujar a una barca rumb a Europa. En els més de dos anys que va estar a Turquia, tot i el seu contacte amb UNHCR i altres organismes internacionals amb qui col·laborava com a traductora, mai li van parlar del programa de reassentament que la podria haver traslladat directament a un estat europeu des de la mateixa Ankara. No li’n van parlar perquè el programa de reassentament, tot i ser vigent, és una anècdota: menys de 200 persones traslladades al 2018 a Espanya. (Sr. Rajoy – i successors-: reassentament des de països en trànsit, cinquena via legal i segura fallida).

Avui l’Amal és una persona en situació irregular a Grècia i en risc d’expulsió al seu país d’origen. Té prohibit sortir de l’illa, una mesura que ha estat declarada il·legal pel Tribunal Europeu de Drets Humans, si no existeixen motius específics per aplicar-la a una persona en concret, tot i això continua aplicant-se

Encara queda una altra oportunitat per l’Amal de no tirar-se al mar. L’article 38 de l’actual Llei d’asil preveu que els cònsols o ambaixadors puguin promoure el trasllat a Espanya de persones que es trobin en països en trànsit quan la seva integritat física o psicològica estigui en risc. No és matèria d’aquest article desenvolupar el que gairebé qualsevol organització de renom ja ha acreditat sobre la violència sexual que moltes dones refugiades pateixen als camps oficials i no oficials de Turquia i que, sense cap mena de dubte posen en risc la seva integritat física i (no, o) psicològica que exigeix l’article 38. És raonable pensar que ningú li podia haver parlat mai d’aquesta possibilitat perquè des de la seva entrada en vigor, el 2009, cap persona ha arribat a Espanya per aquesta via. (Sr. Rajoy – i successors-: sisena via legal i segura fallida per l’Amal i per la resta de refugiats que l’haurien pogut utilitzar els darrers 10 anys).

L’Amal va trigar, exactament, dos anys i tres mesos en arribar a Grècia, però li va venir d’un dia. El seu registre policial diu que va entrar el 21 de març de 2016. L’endemà de l’entrada en vigor de l’acord UE-Turquia. La mala praxi de l’aplicació de l’acord (ni aplicar-lo bé vam fer) va fer que es creuessin dates i tot i haver-hi un programa de reubicació aprovat per la Unió Europea el setembre del 2015 que pretenia reubicar des de Grècia a gairebé dues-centes mil persones als diferents estats membres, només el van aplicar a persones arribades fins al 20 de març. 24 hores abans que l’Amal saltés a la sorra sota l’atenta indiferència (quan no el rebuig) de la comunitat internacional. Cal reconèixer que arribar el dia 20 potser tampoc no li hauria servit de gairebé res, perquè la majoria d’estats han incomplert de forma flagrant, vergonyosa i il·legal el programa (Sr. Rajoy i Sr. Sánchez: Complir amb el programa de reubicació i altres acords vinculants en matèria de refugi, setena via legal i segura fallida).

El problema no és (només) el que li ha passat a l’Amal, el problema és que els milers de persones que arrisquen les seves vides per accedir al seu dret a l’asil depenen de ser finalment expulsades, o pitjor, que fartes de patiment i de la manca de drets a què se les ha condemnat a Europa, decideixin tornar al país del qual van fugir

Avui l’Amal és una persona en situació irregular a Grècia i en risc d’expulsió al seu país d’origen. Té prohibit sortir de l’illa (restricció geogràfica per a sol·licitants d’asil, igual que a Ceuta i a Melilla, que impedeix viatjar a la península). Aquesta mesura ha estat declarada il·legal pel Tribunal Europeu de Drets Humans, si no existeixen motius específics per aplicar-la a una persona en concret, tot i això continua aplicant-se. Té l’estatut de refugiada denegat a Grècia, ja que no consideren provat el risc per a la seva vida si torna al seu país (una broma macabra que no cal desenvolupar). Té prohibida l’entrada a qualsevol altre estat membre en aplicació del Reglament de Dublín on la persona està obligada a demanar asil al primer país que trepitja (tot i que a Grècia, en la majoria dels casos, això implica esperar fins a dos anys per a obtenir la cita inicial) i també té prohibit tornar-ho a intentar a un altre país, no fos cas que li donessin.

Com a mínim, doncs, vuit maneres d’obtenir refugi que no van poder utilitzar les gairebé 40.000 persones que han perdut la vida al mar Mediterrani els darrers anys. Reflexionin Sr. Rajoy, Sr. Zapatero i Sr. Sánchez, com a darrers responsables polítics de la inexistència de vies legals i segures, sobre com han convertit una persona mereixedora de protecció per negar-se a col·laborar en la repressió violenta d’un règim sanguinari, en una migrant irregular sense papers, i segons vostès, mereixedora d’expulsió. El problema no és (només) el que li ha passat a l’Amal, el problema és que els milers de persones que arrisquen les seves vides per accedir al seu dret a l’asil depenen de ser finalment expulsades, o pitjor, que fartes de patiment i de la manca de drets a què se les ha condemnat a Europa, decideixin tornar al país del qual van fugir. Si és així, Sr. Sánchez – i antecessors -, el nostre sistema d’asil és en realitat una trituradora de persones i d’esperances.