Avui, 18 d’octubre, es compleix un any de l’esclat de les protestes socials més transversals i multitudinàries des de la restauració de la democràcia a Xile. La data arriba a menys de dues setmanes del referèndum per a la reforma de la Constitució signada el 1980, en plena dictadura pinochetista. El plebiscit va ser una de les mesures acordades el 15 de novembre de 2019 entre la majoria de partits xilens per intentar apagar, sense èxit, el foc que cremava als carrers.
L’estat d’alarma i les mesures de quarantena a Xile, que van entrar en vigor el 18 de març, van provocar que les protestes, ja minvades pel desgast de les setmanes, es frenessin en sec. Després de sis mesos i 34 persones mortes, els carrers es van buidar de manifestants i el govern de Piñera va poder agafar aire per mirar de revertir uns nivells de popularitat que durant les protestes van assolir mínims històrics.
Després d’un any, i tot i la prohibició de reunions en grups de més de cinquanta persones en espais oberts, les protestes han ressorgit a Santiago. Durant la nit del divendres 9 d’octubre, 1.500 persones es van reunir a la plaça Baquedano, ja rebatejada per les manifestants com a plaça Dignitat, en el que molts mitjans interpreten com una mesura per mantenir viu el carrer de cara al plebiscit.
De fet, va ser la pressió social la que va obligar Piñera a improvisar la consulta per la redacció d’una nova carta magna. El 25 d’octubre catorze milions i mig de ciutadans i ciutadanes estan cridades a les urnes per decidir si s’elabora una nova constitució que intenti trencar amb una desigualtat social flagrant heretada de la dictadura.
Violència policial i el cas de Geraldine
Juntament amb les entitats socials, estudiantils i sindicals de Santiago de Xile, Geraldine Alvarado, una jove estudiant de llavors quinze anys, portava ja 52 dies de protestes ininterrompudes quan va rebre l’impacte d’un projectil al cap que li va produir un trau profund. Era el 10 de desembre de 2019, Dia dels Drets Humans. L’agressió a Geraldine es va produir a 200 metres del centre neuràlgic de les manifestacions. Després de rebre primers auxilis, la jove va ser traslladada a l’Hospital d’Urgència Pública i posteriorment a la unitat de cures intensives de la Clínica Indisa, on va estar en coma durant catorze dies. Després de nou mesos de recuperació i una segona intervenció de cirurgia cranial, actualment la jove es troba estable.
Geraldine ha estat acompanyada durant tot aquest procés pel seu pare, Héctor Alvarado. “Ella ja era una líder a l’escola, però jo no me’n vaig adonar, o no vaig voler adonar-me’n, i quan ho vaig fer ja estava plenament involucrada en el moviment estudiantil”. Alvarado segueix immers en un procés per intentar fer justícia amb el cas, però és conscient que no serà un camí fàcil: “La defensa de l’Estat està blindada. Són intocables”.
Pel cas de Geraldine, l’Institut Nacional de Drets Humans de Xile (INDH) va presentar el 13 de desembre de 2019 una querella pel delicte d’homicidi en grau de temptativa frustrada
Pel cas de Geraldine, l’Institut Nacional de Drets Humans de Xile (INDH) va presentar el 13 de desembre de 2019 una querella pel delicte d’homicidi en grau de temptativa frustrada. Actualment el cas continua en investigació per la Unitat d’Alta Complexitat de Fiscalia Centre Nord i encara queden pendents les diligències sol·licitades per la fiscal, d’acord amb l’evolució de l’estat de salut de l’adolescent. No va ser l’única querella que va presentar l’INDH. A data de juny de 2020, l’organisme havia presentat 1.962 querelles derivades de les protestes socials. “S’han presentat 262 accions judicials amb presència de violència sexual, la majoria de les quals es refereixen a persones que van ser obligades a despullar-se en llocs de detenció”.
“No són trenta pesos, són trenta anys”
L’esclat de les protestes va sorgir per l’augment de trenta pesos del bitllet de metro. Lluny de ser l’única causa, va ser l’espurna que va encendre els carrers i va destapar motius molt més profunds i estructurals: el model socioeconòmic i la brutal desigualtat de país. Com explica Iván Silva, professor d’Història format a la Universitat d’Art i Ciències Socials de Santiago (ARCIS), el brou de cultiu pel descontentament general a Xile es va començar a gestar durant els primers anys de la transició. “El retorn a la democràcia va anar acompanyat d’una esperança de canvi que finalment no es va concretar. Per contra, diverses de les transformacions neoliberals, com la municipalització de l’educació, el desenvolupament del sector forestal, el sistema de pensions, la privatització de l’aigua, la subcontractació, el sistema de salut i la constitució política heretada de la dictadura van seguir vigents durant molts anys”.
En resum, van ser molts els factors, aparentment inconnexos, que van anar evidenciant un descontentament amb la doctrina neoliberal a través de la qual s’estava construint el país. Un model perfecte que, segons José Piñera, ―ministre de Treball durant la dictadura pinochetista i germà de l’actual president Sebastián Piñera― permet que “els fills dels pobres a Xile no només puguin arribar al més alt de l’escala social, sinó que ho poden fer amb més freqüència que en qualsevol dels països desenvolupats de el món”.
L’esclat de les protestes va sorgir per l’augment de trenta pesos del bitllet de metro. Lluny de ser l’única causa, va ser l’espurna que va encendre els carrers i va destapar motius molt més profunds i estructurals: el model socioeconòmic i la brutal desigualtat de país
El que va obviar José Piñera en el seu editorial, publicat a la revista Economia i Societat és que, segons dades de la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL), l’1 % de la població més rica concentra el 22,6 % dels ingressos de país. Tampoc va fer referència al fet que el preu per accedir a les universitats públiques, 7.654 dòlars anuals de mitjana, és el més alt dels països de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), només superat per les universitats dels Estats Units.
Tot i ser un dels països més centralitzats del món, tots aquests factors van provocar que les protestes tinguessin una àmplia acceptació en la població i que s’estenguessin des d’Arica fins a Punta Arenas. “Moltes de les persones que no justifiquen la violència han comprès que tot aquest esclat era producte d’una ràbia acumulada. Els i les estudiants van actuar amb la convicció que les marxes amb batucades no solucionarien res i que l’única manera de ser escoltades era a través de la violència política”, afirma el professor Silva.
El cas de la Geraldine és només un de les moltes violacions als drets humans que es van produir a les protestes. Durant els dos primers mesos de manifestacions la Fiscalia de Xile va registrar més de 2.500 denúncies, 1.500 vinculades a tortures i més de 100 a delictes de caràcter sexual comesos per funcionaris públics. Amnistia Internacional Xile va denunciar que “els carrabiners van utilitzar gas lacrimogen de manera excessiva i innecessària llançant-lo a hospitals, universitats, habitatges i fins i tot a escoles”.
Durant els dos primers mesos de manifestacions la Fiscalia de Xile va registrar més de 2.500 denúncies, 1.500 vinculades a tortures i més de 100 a delictes de caràcter sexual comesos per funcionaris públics
Beatriz Martos, Coordinadora d’Educació i Mobilització d’Amnistia Internacional Xile explica que “es van produir detencions irregulars a persones que estaven exercint el seu dret legítim a la llibertat d’expressió i d’associació; així com l’ús de munició no permesa sota els estàndards internacionals per a la dispersió de protestes que va provocar que més de 400 persones tinguessin ferides oculars. A més, moltes de les persones detingudes van denunciar haver patit tortures i tractes humiliants o degradants, que en els casos més greus van significar abusos sexuals”.
En aquest sentit, Luis Baños, professor d’Història resident a Santiago de Xile, interpreta que la desproporcionada actuació policial durant les protestes està relacionada en bona mesura amb “el vincle de la gran majoria d’oficials de les Forces Armades i del cos de carrabiners amb el model socioeconòmic vigent, del qual obtenen grans beneficis”. Baños afegeix que: “A Xile no va haver-hi transició dins de les forces armades, més enllà del judici a alguns dels responsables de les violacions de drets humans més atroços. A més, actualment no crec que hi hagi un altre país de el món en el qual els ciutadans del carrer sentin tanta desafecció cap a la seva policia. Això, al seu torn, fa que l’actitud dels carrabiners cada vegada sigui més agressiva”.
Futbol amb les cabres i la importància del teixit social
Futbol amb les cabres és un col·lectiu de dones aficionades al futbol que va conèixer el cas de la Geraldine a través dels mitjans de comunicació. Totes elles, implicades de ple en la protesta social, van sentir la necessitat de, a través de l’element que les unia, aportar el seu granet de sorra per ajudar a la jove estudiant. Gràcies a la Llei d’Urgència, Geraldine va poder ser atesa a la Clínica Indisa , centre privat, on va rebre l’atenció que difícilment podria haver aconseguit en un hospital públic. Malgrat això, Futbol amb les cabres va voler ajudar econòmicament a la família a causa de la impossibilitat del seu pare de treballar durant l’hospitalització de la seva filla.
“La història de Geraldine ens va semblar molt representativa de com se sent la gent que participava a les protestes”, afirma Beatriz Uribe, una de les cabres . El 8 de febrer es va celebrar un campionat de futbol femení i dissidència, on es va poder recaptar una suma de diners que ni les organitzadores esperaven. Però no només es tractava de la Geraldine: “Volíem ajudar-la, però també donar visibilitat a les demandes de l’esclat social, la repressió policial, la inacció de les autoritats… Aquest torneig tenia més a veure amb el desig de reconstruir el teixit social que estava danyat”, afirma Uribe.
Una altra integrant del col·lectiu, Camila Morales, afirma que l’esclat social va empènyer a tota la població a generar canvis. “Hi havia molta gent que se sentia terriblement sola i en aquest procés va veure que no hi estava. Les protestes ens van tornar a donar una identitat”. I afegeix: “Nosaltres ho vam fer a través del futbol, un negoci d’elits i d’homes. Creiem que el futbol és molt més que això i que pot ser una eina per fomentar la col·lectivitat i l’empatia”.
“Des de Futbol amb les Cabres considerem que s’ha perdut una gran part del teixit social que en algun moment havia existit a Xile. No hi havia vincles entre la gent d’un mateix barri. Llavors, l’esclat social ens va despertar: Hi havia un estat agònic i de desesperança i les protestes ens van permetre tornar a trobar-nos. Va ser com desempolsar el cor”.
