Als seus 44 anys ha passat per les situacions més extremes. Abdul Habib Amirgul va fugir de l’Afganistan després de patir doloroses pèrdues familiars per la guerra i va arribar a Europa via pastera. “Van ser vuit mesos terribles, de vegades viatjant sol o amb altres desafortunats que també volien provar sort. A peu, amagat dins d’un cotxe o barrejat amb la població local viatjant en autobusos polsegosos per pistes interiors de terra. En arribar a les altes muntanyes del Kurdistan iranià, vam ser enganyats i robats; alguns companys van morir de fam i d’esgotament durant el camí”, detalla emocionat.
“El vaig comprar a la Xina per 3.500 euros, també vaig pagar l’assegurança per a tot l’any”, explica Amir, un dels afectats per la intervenció de la Guàrdia Urbana
A Barcelona, conjuntament amb altres persones d’origen afganès i pakistanès, va veure en els bicitaxis una oportunitat de supervivència i, després d’estalviar treballant durant mesos en un restaurant, va aconseguir comprar de segona mà una bicicleta adaptada per dur-hi viatgers. “El vaig comprar a la Xina per 3.500 euros, també vaig pagar l’assegurança per tot l’any”, explica Amir, tal com el coneixen els amics. I detalla: “Aquí mai ha existit cap llicència concreta, tinc permís de treball, soc autònom, estic pagant l’assegurança”.
La seva situació és similar a la que viuen uns 400 conductors de bicitaxis que des de començaments de juliol han vist com la Guàrdia Urbana els requisava els vehicles i els imposava sancions. “S’han produït una trentena de comisos en les darreres setmanes”, segons el balanç fet per fonts municipals, que afegeixen que “l’eventual comís és una mesura cautelar i no és l’objectiu”. Per Amir, l’actuació de l’Ajuntament de Barcelona és incomprensible i es mostra incrèdul davant del fet d’haver perdut la bicicleta: “No és normal el que està fent el govern de l’ajuntament. Nosaltres estem actuant amb molta tranquil·litat, tot i que ens han robat la nostra forma de viure i podríem estar molt enfadats i cremar-ho tot. Per nosaltres no és normal que es quedin amb les nostres bicicletes”, exposa indignat.
Aquest dijous 21 de juliol, els afectats es van manifestar al centre de Barcelona, una vuitantena d’ells conduint els pocs bicitaxis que no han estat confiscats
Aquest dijous 21 de juliol els afectats s’han manifestat al centre de Barcelona, una vuitantena d’ells conduint els pocs bicitaxis que no han estat confiscats, però que es troben aparcats fins que l’Ajuntament de Barcelona no aclareixi el futur del sector. “L’Ajuntament està atenent totes les peticions d’informació i de llicència. En tot cas, cal reiterar que el model de mobilitat sostenible i segura que es vol per a la ciutat no passa per l’ús de bicitaxis”, reblen fonts del consistori. “Estem en una situació molt greu, sense cap mena d’ajudes socials. Em van aturar i em van multar, després van trucar a la grua i em van agafar la bicicleta”, relata l’Amir, qui mesos enrere era rebut al Parlament de Catalunya com a part de la comunitat migrant refugiada al nostre país i que ara se sent del tot desemparat.
“Som centenars de persones sense treball, amb les seves famílies que ara no tenen cap ingrés, tothom té por, ningú surt a treballar. El bicitaxi és meu i treballo per a mi mateix amb la meva clientela”, detalla en relació amb les acusacions de formar part d’un negoci amb estructura empresarial jeràrquica. “Som víctimes d’actuacions molt violentes de la Guàrdia Urbana i, fins i tot, alguns agents s’han quedat amb els diners dels companys que portaven les bicicletes”, denuncia.
Des de l’Ajuntament de Barcelona es referma que “l’objectiu que es persegueix és el de garantir un espai públic segur i de qualitat, afavorint els modes de mobilitat sostenible i segura”
Des de l’Ajuntament de Barcelona es referma que “l’objectiu que es persegueix és el de garantir un espai públic segur i de qualitat, afavorint els modes de mobilitat sostenible i segura. Per això es duu a terme el compliment estricte de les ordenances de via pública”. L’Amir demana diàleg i lamenta que el consistori no sigui conscient de “les dificultats de sobreviure sense les nostres bicicletes, que vam poder comprar després d’un gran esforç personal”. “Venim de l’Afganistan, som persones amenaçades i no ens donen cap oportunitat de treballar, no ho entenem”, rebla amb un missatge de to més polític dirigit als responsables de l’administració local.
