A la Montse Aguilar la van enterrar de blanc, maquillada per camuflar les marques del cop que s’havia donat a la cara en caure fulminada. Un llençol clar la cobria de dalt baix. La funerària, aquesta fàbrica de fer diners que mai s’atura ni descansa, va trucar de matinada a la família per avisar-la que ja podia anar al tanatori. Que ja l’havien vestida de mort. No va poder escollir com seria enterrada, la família que sempre l’havia vist vestida de negre i sense pintar ara l’havia d’enterrar de blanc. “Si se levantara Montse, se cabrearía”, es va sentir al tanatori.
Unes hores abans, el 28 de juny, la Montse va treballar tota la tarda netejant els carrers de Ciutat Vella. Va parar al carrer Capellans, allà on els guiris es fan fotos davant l’immens mural de dues boques besant-se, i va avisar alguns companys de feina i la seva encarregada que no es trobava bé. Dolor als braços, al pit i a les cervicals. I va continuar netejant la merda del centre de la ciutat, ja que no només és temporada alta a l’hostaleria. Aquell dia, com qualsevol jornada d’estiu, la Montse anava vestida amb l’uniforme verd de treball. Polo de màniga curta i pantaló llarg plegats de franges de plàstic reflectants. La tela de polièster, zero transpirable. Per a la Laia Bonet un uniforme fresquet. Per a moltes treballadores un vestit de mort.
La Montse anava vestida amb l’uniforme verd de treball. La tela de polièster, zero transpirable. Per a la Laia Bonet un uniforme fresquet. Per a moltes treballadores un vestit de mort
En els últims cinc anys a Catalunya han mort 529 persones per accident de treball i 2.605 han tingut accidents molt greus. Moltes d’elles amb uniformes que fan més difícil la seva tasca o perquè entren al tajo sense la formació necessària per protegir la seva salut. No hi ha cap feina que valgui una vida, però la soga estreny i la por obliga a continuar endavant. 529 morts evitables es diu aviat. Evitables perquè si Salut inclogués els accidents laborals al llistat de mortalitat evitable amb intervenció de polítiques sanitàries, estarien a tocar dels accidents de cotxe.
Morir a la feina, pel que sigui, fa baixar dues o tres categories de ciutadania. Dues setmanes després de la seva mort, la família de la Montse Aguilar encara no ha rebut el condol; mínima empatia de l’Ajuntament de Barcelona. Tampoc de l’empresa que l’havia contractat, FCC. Gairebé cinc anys després de la seva mort, la família del Xavi Cayuela tampoc ha rebut una paraula per part de la direcció de CIDAC dient que ho senten, que els hagués agradat que el seu fill no hagués acabat així. Que va ser un accident que podria haver evitat.
Gairebé cinc anys després de la mort, la família del Xavi Cayuela no ha rebut una paraula per part de la direcció de CIDAC dient que ho senten
Han tingut temps per fer altres coses. A la Carretera de Sant Joan Despí, 101, de Cornellà, allà on una màquina sense seguretat portada per treballadors sense la formació necessària va tallar la vida del Xavi, ara ja no hi ha cap centre de treball. “Hogares diseñados para disfrutar” diu la garita de la nova promoció immobiliària que s’aixecarà en aquest solar requalificat. Enterren amb formigó la sang d’un treballador. Però qui no pot gaudir ni descansar és la família del Xavi. Fa anys que espera un judici que li ha de permetre, com a mínim, tancar un episodi. Començar una altra fase del dol, de la pèrdua. Els seus familiars saben que el Xavi no tornarà i el seu dolor no desapareixerà, però volen poder parlar d’altres temes quan es troben.
Les famílies de la Montse i del Xavi han decidit no rendir-se. Una lluita duríssima, plena de ràbia i de desgast. Volen justícia pels seus familiars morts matats a la feina. Igual que les morts de l’Unai Martínez, el Víctor Nuño i de tantes altres persones que s’han deixat la vida treballant. En certa manera tots els treballadors i treballadores estem en la llista provisional de futurs accidents i morts a la feina. Una llista a la qual ningú decideix entrar, i en la qual no es decideix com morir o com ser enterrat. Tampoc es decideix la tortura que haurà de viure la família durant mesos, anys, dècades, per enterrar a qui estimen amb justícia.
En certa manera, tots els treballadors i treballadores estem en la llista provisional de futurs accidents i morts a la feina
Perquè aquesta fúnebre llista s’aturi han de canviar coses. I no em refereixo a una roda de premsa de l’administració de torn o un reel del Ministeri de Treball. Això no atura l’scroll patronal. Cal capgirar la llei de prevenció de riscos laborals de l’any 95, el món del treball ha canviat molt des que es va aprovar. I aconseguir algú que faci que aquesta norma, mínima, es compleixi. Els inspectors de treball ja estan farts de dir que són pocs, insuficients, per tota la feina que tenen al damunt. A ningú se li escapa que això és una decisió política, si hi ha pocs furgant, emprenyaran menys els empresaris.
La Montse i el Xavi no van decidir morir per la feina, i per tots els assassinats a mans de les màquines, la calor i la cobdícia, reclamem justícia.
