El 6 d’octubre de 2013, sis mossos d’esquadra van intervenir en l’homicidi del veí del barri del Raval de Barcelona Juan Andrés Benítez. Així ho feia constar en sentència ferma l’Audiència de Barcelona tres anys més tard, després d’un acord de conformitat de totes les parts, pel qual també van ser condemnats dos agents més, acusats d’obstrucció a la justícia mitjançant la destrucció de proves: concretament, esborrar una taca de sang de la víctima que hi havia sobre l’asfalt del carrer de l’Aurora i pressionar una veïna perquè esborrés les fotografies de la detenció de Benítez que havia fet amb un telèfon mòbil des de la finestra de casa seva. La clau del desenllaç condemnatori va ser que altres persones també havien enregistrat els fets, les proves eren irrefutables, malgrat una primera versió oficial exculpatòria en boca del conseller d’Interior d’aquell moment, Ramon Espadaler, que qualificava els fets com una actuació “correcta i proporcionada”.
De segur, el de Benítez el cas més conegut entre l’opinió pública d’una persona morta sota custòdia policial. Però no ha estat l’únic. La gran majoria de situacions similars que s’han produït en les últimes dècades han restat invisibles a l’escrutini públic, tant si el luctuós desenllaç es va produir en el moment de la detenció, durant el trasllat o l’estança en dependències policials o en un ingrés en un centre mèdic. Segons dades oficials sol·licitades per la Directa, 52 persones han perdut la vida mentre es trobaven en situació de custòdia policial a Catalunya, el País Valencià i les Illes des de l’any 2010 fins avui.
La gran majoria d’aquests casos s’han arxivat judicialment, malgrat que les morts es donin en circumstàncies controvertides, sota sospita d’abusos per part del dispositiu policial encarregat de la detenció. Per a Paula Rossi, membre de l’àrea d’acompanyament psicosocial del Servei d’Atenció i Denúncia davant situacions de Violència Institucional (SAIDAVI) del Centre per a la Defensa dels Drets Humans Irídia, es tracta d’un “dol traumàtic per una mort on la violència té un caràcter inesperat i hi ha una responsabilitat de les institucions que en principi han de protegir la ciutadania”. La psicòloga veu determinant el factor de la impunitat i remarca que solen trobar-se que “s’arriba a responsabilitzar les víctimes de la seva mort”. Úrsula Ruiz, responsable i tècnica jurídica del Servei d’Atenció i Denúncia (SaiD) de SOS Racisme, observa que l’obstacle principal és el “corporativisme policial”. Considera que “l’opacitat” de la institució possibilita “l’encobriment”. “La manca de proves facilita el tancament dels expedients o les absolucions, i que no hi ha mecanismes externs de supervisió de l’activitat amb una mirada antiracista”, denuncia Ruiz.
Atenció mèdica amb interrogants
En alguns casos, la mort ha deixat al descobert possibles negligències dels serveis facultatius que duien a terme l’atenció mèdica mentre la persona difunta es trobava sota vigilància policial. Juliana Tapiero fa gairebé quatre anys que reclama veritat i justícia arran de la mort del seu marit, Brian Rios, un home de 28 anys detingut per agents de la Policia Local de Rubí i que va morir a les garjoles de la comissaria dels Mossos d’Esquadra d’aquesta localitat del Vallès Occidental. Era la matinada del 21 d’agost de 2022. “Diuen que va ser un atac de cor, però les causes de la mort estan encara en investigació”, explica Tapiero. La perseverança de la família i del grup ciutadà que li dona suport han aconseguit reobrir la investigació, que es va tancar d’ofici poques setmanes després de la defunció. El fet és que Rios va rebre tres dosis de sedants abans d’ingressar a la cel·la. El metge que el va atendre al CUAP Mútua de Rubí va reconèixer en seu judicial que, si no hagués arribat detingut, l’haurien deixat en observació. Això és el que marca el protocol després d’administrar aquest tipus de medicació. Per això, el facultatiu està acusat d’homicidi per imprudència greu.
La manca d’informació detallada per part dels cossos policials, i en molts casos també l’absència d’una xarxa familiar i social que se n’ocupi, fa que de molts d’aquests episodis sigui molt difícil seguir-ne el rastre i determinar possibles negligències
La causa de la mort de Rios té certes similituds amb el cas de Valentín Palermo, de 29 anys, mort als calabossos de la comissaria de la Guàrdia Civil de Xàbia (la Marina Alta), el 25 de setembre de 2025. A parer de la família, els sanitaris no van tenir en compte l’historial sanitari del detingut i defensen que el medicament que li van administrar “va acabar provocant-li una reacció mortal”, tal com va explicar el padrastre de Palermo a diversos mitjans de comunicació. Segons fonts del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià, “el jutge es troba a l’espera de rebre el resultat de les anàlisis de mostres, que completarien l’informe de l’autòpsia, per a determinar la causa de la mort i arxivar-la o dirigir la investigació cap a les persones que participaren en la detenció i custòdia o que el van tractar en el centre de salut”.
En un altre cas similar, la manca de “diligència deguda” en la vigilància d’un detingut amb una cardiopatia greu és, a parer de SOS Racisme, l’origen de la mort d’Ahmed Ayad, el 23 de febrer de 2023 a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Santa Coloma de Gramenet. L’equip jurídic del SAiD de l’entitat antiracista, que va acompanyar la família d’Ayad en el procés de denúncia del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, assenyala que aquesta mort “va ser provocada perquè l’actuació policial de cura i vigilància no es va realitzar de manera diligent ni es van seguir les pautes mèdiques indicades”. Això, després d’una actuació policial que l’entitat afirma que va ser per perfil racial, mentre Ayad estava al carrer, amb la seva filla de cinc anys.
Els casos d’Ahmed Ayad i Brian Rios apareixen a l’estadística oficial de morts sota custòdia sol·licitada per aquest mitjà al Departament d’Interior del Govern català, mitjançant un procediment de Transparència. Entre els anys 2010 i 2025 hi consten la defunció de dinou homes amb edats compreses entre els 18 i 60 anys: catorze als calabossos policials, tres en dependències hospitalàries i dos a la via pública durant la detenció. Ara bé, casos que havien transcendit, com el d’Alfons Bayard (a la plaça Molina de Barcelona, el 2 d’abril 2014), el d’Ali Ghouzlane (a l’Hospitalet de Llobregat, 18 de maig 2015), el de Mor Sylla (a Salou, l’11 d’agost de 2015) i el de Juan Andrés Benítez, no consten en aquesta llista. Fonts de l’Oficina de Comunicació de la policia catalana argumenten que les dades facilitades només inclouen els casos en què “la persona està formalment detinguda, que a escala pràctica seria equivalent a quan porten les manilles posades”. Malgrat tot, en el cas de Benítez sí que es va efectuar l’emmanillament –manilles a les mans i corretges als peus–, i se li va retirar quan els efectius sanitaris intentaven reanimar-lo, segons es relata als fets provats de la sentència. Si hi afegim aquests altres episodis vinculats a actuacions dels Mossos, la xifra total de morts a Catalunya s’enfila fins a la trentena. Però, a més, cal sumar-hi els casos coneguts de persones mortes en dependències de les policies locals, com el de Juan Pablo Torroija l’any 2012 a Girona, o sota custòdia del Cos Nacional de Policia espanyola (CNP) al centre d’internament d’estrangers de Barcelona: els de Mohamed Abagui (el 13 de maig de 2010), Idrissa Diallo (el 6 de gener de 2012) i Aramis Manukyan (el 3 de desembre 2013).
Al País Valencià, en aquests quinze anys hi han mort divuit persones (incloent-hi el cas de Marouane Abouobaida, el 15 de juliol de 2019 al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) Sapadors a València, i a les Illes, quatre: tres a Palma i una a Ciutadella de Menorca. Aquestes últimes dades provenen del Ministeri de l’Interior espanyol, després d’una sol·licitud d’informació a través del procediment de Transparència presentada per la Directa. Segons aquesta estadística, al conjunt de l’Estat espanyol, des de l’any 2010, 113 persones van morir sota custòdia de la Guàrdia Civil o el CNP. A diferència del document de Transparència dels Mossos d’Esquadra, el Ministeri de l’Interior dona algun detall de les circumstàncies de la mort. Així, 74 dels casos ho serien per “mort natural”, 36 per “suïcidi” i tres duen l’epígraf “accidental”, basant-se en els atestats dels aixecaments de cadàver, una versió susceptible de ser modificada després d’una investigació judicial. La manca d’informació policial sobre la identitat de les persones o sobre detalls dels fets que van conduir a la mort, i en molts casos també la inexistència d’una xarxa familiar i social propera a les persones difuntes, fa que de molts d’aquests episodis sigui molt difícil seguir-ne el rastre ni determinar detalls de què va succeir.
El comodí de les “causes naturals”
Una de les preguntes que planen sobre les morts “naturals” sota custòdia policial és si igualment s’haurien produït en condicions de llibertat o sense la convulsió psicològica i física fruit de la intervenció de les forces de seguretat. Aadel Alhoseen tenia 18 anys acabats de fer quan va morir a la sala d’identificacions de la comissaria de Mossos d’Esquadra del districte de Ciutat Vella de Barcelona, el 23 de gener de 2019. Quatre dies més tard, el jutjat d’instrucció número 30 de la ciutat informava que l’autòpsia descartava “la mort violenta traumàtica” i assenyalava com a motiu de la defunció una “insuficiència cardiorespiratòria aguda”. “Malgrat que insistia en el seu malestar, se’l va deixar sol a la sala d’identificacions on, al cap d’un període desconegut de minuts o d’hores, el van trobar inconscient i amb un trau al cap”, explica Joan Suqué, que en el moment dels fets era conseller del Districte de Ciutat Vella per la CUP. Suqué a ser una de les persones que va seguir el cas de més a prop, va aconseguir contactar amb familiars d’Alhoseen i recosir el relat d’una biografia marcada per l’afany de supervivència. La raó de la detenció hauria estat l’intent de robatori del telèfon mòbil d’un turista.
L’exconseller de districte assegura que Alhoseen va patir tota mena de penúries abans de morir. El 2012 va esclatar la guerra al seu país natal, Síria, i amb 12 anys va decidir marxar. “Va travessar, sol i sense diners a la butxaca, tot el nord d’Àfrica per tal de reunir-se amb el seu pare que vivia al Marroc amb la seva segona dona i els fills d’aquesta”, explica Suqué. D’allà va travessar la frontera per Melilla i va sol·licitar l’estatus d’exiliat. Es va instal·lar a Barcelona i mentre esperava la resolució de la petició d’asil el seu pare va morir. “La seva segona parella, amb quatre fills i condicionada per la manca de recursos materials, es va veure empesa a cedir la custòdia de l’Aadel a la DGAIA”, relata. Les companyes de classe d’Alhoseen van escriure una sentida carta de comiat després de conèixer la seva mort. El jove sirià havia fet un curs amb la marca d’estètica Revlon i havia iniciat una formació d’imatge i estètica a la Fundació Llindar de Cornellà de Llobregat. Segons expliquen fonts d’aquesta entitat, per a Alhoseen era un somni poder fer aquell curs i s’havia marcat com a objectiu obrir una perruqueria. “Em va sorprendre que l’haguéssin detingut per robar, però amb joves que tenen contextos com el seu de vegades passa”, explica una de les formadores de l’època en què el jove va passar per la fundació.
Cinc dies després de la mort d’Alhoseen, diverses organitzacions de Ciutat Vella van convocar una manifestació “contra la impunitat”, que va recórrer els carrers del centre de Barcelona, passant pel Centre d’Urgències i Atenció Primària (CUAP) Pere Camps i es va acostar fins a pocs metres de la comissaria de Mossos. En diversos punts es van disposar espelmes d’homenatge i durant la marxa es van sentir càntics contra la llei d’estrangeria i en record de Juan Andrés Benítez, l’home mort al mateix barri sis anys abans. “La mort queda contextualitzada en un ventall molt més ampli: el de centenars de menors i adolescents que sobreviuen de manera crònica pels carrers de Ciutat Vella, desemparats de tota resposta a les necessitats més bàsiques de tot ésser humà”, deia el comunicat que es va llegir durant la marxa.
Uns anys abans, la comarca del Baix Penedès també havia estat l’epicentre d’un cas que acabaria ramificant-se al Raval barceloní. Yassir El Younoussi va ser lligat de mans i peus amb set corretges, de bocaterrosa i amb casc integral –utilitzat per a contencions– durant 38 minuts a la comissaria dels Mossos d’Esquadra del Vendrell (el Baix Penedès). Transcorregut aquest lapse temporal, totalment immobilitzat, un agent va adonar-se que no respirava. Era el 31 de juliol de 2013 i faltaven només deu dies perquè El Younoussi complís 29 anys. El jove havia estat detingut en un bar quatre hores abans, acusat d’atemptat contra l’autoritat. El seu pare, Lahssen El Younoussi, no estava disposat a quedar-se de braços plegats. El mes d’octubre, amb el seu germà, van desplaçar-se a la primera manifestació de denúncia per la mort de Juan Andrés Benítez. S’hi va presentar alçant un cartell amb la foto del Yassir. Aquella connexió va ser la llavor d’una campanya pública, amb la creació del grup de suport al Baix Penedès Justícia x Yassir i la cooperació amb l’organització antirepressiva Rereguarda en Moviment. Pati Homs i Josep Garcia, membres del grup de suport, fan memòria. “Diverses persones de l’entorn dels ateneus del Vendrell i de l’Arboç i altres espais associatius del Baix Penedès, indignades per la injustícia del cas, ens vam començar a organitzar”. La primera dificultat amb la qual van topar va ser “l’intent de silenciament de la mort del Yassir”. Tan bon punt el cas va saltar a la palestra pública i judicial, en van aparèixer d’altres.
Homs i Garcia assenyalen “una clara estratègia d’encobriment, obstaculització de proves i obstrucció general del procediment judicial”. Això, asseguren, va anar acompanyat de la difusió d’una narrativa “que minimitzava la responsabilitat dels agents en la mort del Yassir a comissaria. I, en realitat, la justificava, tot vinculant-lo amb la petita delinqüència i el tràfic i consum d’estupefaents”. Alhora, recorden que hi havia “una indiferència molt majoritària sobre el cas, més enllà de la comunitat marroquina”, una actitud que vinculen amb el racisme i la xenofòbia. Yassir El Younoussi, veí del barri dels Pisos Planas del Vendrell, era una de les persones que s’havia significat durant uns enfrontaments amb la policia l’any 2010, arran de la identificació i la detenció d’un altre jove. De fet, en aquest context, havia aparegut va en un reportatge de la cadena Al-Jazeera per denunciar els fets i en altres mitjans com Antena 3.
A mesura que emergia la cronologia policial de les circumstàncies de la mort de Yassir El Younoussi i els informes mèdics vinculats a aquesta, la família i el grup de suport van assenyalar que el relat oficial presentava diverses fissures. Tant és així que van aconseguir que el jutjat d’instrucció número 2 del Vendrell imputés vuit agents de policia per un delicte d’homicidi imprudent, així com dos sanitaris del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Tot i que la causa oficial de la mort va ser una “reacció adversa a substàncies tòxiques”, l’informe de l’autòpsia també explicita que les dosis de cocaïna en sang detectades no eren letals per si mateixes. En la mort, reconeix el document, també hi va contribuir “la situació estressant de la detenció i contenció”.
Unes fotografies incorporades a la causa van sorprendre i descol·locar la família i el grup de suport. El reportatge gràfic dels Mossos de l’aixecament judicial del cadàver inclou una imatge on es veu un petit embolcall platejat a l’interior de la butxaca del banyador que duia El Younoussi quan va morir. També n’hi ha altres on es veu un altre embolcall de plàstic al lavabo i un tercer al costat de la porta.
L’advocat de la família es preguntava com podia ser que, malgrat l’escorcoll efectuat a la víctima, no s’havia trobat la droga que suposadament va consumir dins la cel·la. De fet, segons l’acta judicial, es va escorcollar el detingut en dues ocasions: en el moment de la detenció i a la comissaria. En el moment d’accés a l’àrea de detencions, hi van intervenir cinc policies i va quedar enregistrat. En les imatges s’observa com, fins i tot, fan que El Younoussi s’abaixi el banyador que duia, deixant al descobert zona genital. No li van trobar cap substància. El 17 de novembre de 2014, la jutgessa del Vendrell va decretar l’arxivament provisional de la causa en “no apreciar-se indicis racionals de criminalitat en l’actuació de les persones imputades”, tant el personal sanitari i els agents dels Mossos que havien intervingut en la detenció i custòdia.
Suïcidis i acusacions de negligència
Mustapha El Marrakchi va estar un mes ingressat a la Unitat de Cures Intensives (UCI) de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa, el setembre de 2011. Fins que hi va morir. Tenia 34 anys i durant tot aquest temps d’agonia es trobava en situació de custòdia policial. La versió oficial sempre va sostenir que el jove s’havia intentat suïcidar mentre era a l’habitació de l’àrea penitenciària del centre sanitari. La família i les amistats van posar-ho en dubte des del primer moment.
“Després de quinze anys, la mort del meu amic encara està plena d’interrogants sense respondre i has d’aprendre a viure així”, lamenta Mohamed Bashir. La seva biografia està molt unida a Mustapha El Marrakchi. Eren pràcticament de la mateixa edat, es van criar junts a la ciutat de Sidi Ifni, al Marroc, i tots dos van migrar cap a Catalunya per instal·lar-se a viure a Manresa (el Bages). “El Musta era orfe i l’havia cuidat la seva tieta que no tenia ingressos. Va marxar de casa per ajudar-la econòmicament i guanyar-se la vida”, rememora. La relació amb El Marrakchi era tan estreta que Bashir sempre l’ha considerat un cosí.
El 31 d’agost de 2011, Mustapha El Marrakchi es trobava al carrer de les Escodines parlant amb un amic, quan s’hi va apropar una patrulla dels Mossos d’Esquadra. Com es trobava en situació administrativa irregular i ja havia estat expulsat de l’Estat espanyol en una ocasió, va arrencar a córrer i es va amagar dins un contenidor. “Va fugir per por de ser detingut i deportat”, subratlla Bashir, el qual, més endavant, va poder recollir el testimoni d’una veïna que va presenciar la detenció: “ella em va explicar que la policia el va treure del contenidor, se li va tirar al damunt i el va immobilitzar a terra. Eren vuit i un d’ells li pressionava el coll amb els genolls. El van arrossegar fins a dins el cotxe policial”.
La família i amistats de Mustapha El Marrakchi sempre han qüestionat la versió dels Mossos, que van assegurar que es va asfixiar lligant-se amb els cordons de les sabates a una porta de l’hospital, a Manresa, on estava custodiat, l’any 2011
Segons la policia catalana, un cop detingut, El Marrakchi fou traslladat directament a l’hospital, sense passar per comissaria, per curar-li una “ferida a la cella”. Tot i estar emmanillat dins el box hospitalari, la versió dels Mossos explica que va aconseguir treure’s els cordons de les sabates per intentar suïcidar-se, lligant el seu coll al mànec intern de la porta. que el detingut va aconseguir passar els braços del darrere al davant i treure’s els cordons de les sabates per intentar suïcidar-se, lligant el seu coll al mànec intern de la porta. L’asfíxia, segons la versió oficial, li hauria provocat el coma. Fonts dels Mossos consultades per aquest mitjà apunten que les directrius generals del trasllat i acompanyament en dependències sanitàries estableixen que s’ha de fer en “condicions de seguretat” i que cada cas el valoren els agents que hi participen “a partir de l’estat d’agitació i el comportament de la persona detinguda”. Per tant, segons aquestes fonts, no és obligatori treure els cordons a les persones sota custòdia en el cas de trasllat a un centre mèdic, a diferència de quan ingressen als calabossos: “allà sempre es treuen els cordons, els cinturons i qualsevol objecte perillós amb el qual es puguin autolesionar”.
Però la mort d’El Marrakchi no va ser l’única que va tenir lloc sota custòdia dels Mossos a Manresa en aquella època. Ben poc després, l’1 de gener del 2012, Sergio E. C., que també tenia 34 anys, va morir a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa arran d’una parada cardiorespiratòria que havia patit durant la detenció. Igualment, el jutjat d’instrucció número 6 va arxivar la causa.
Uns anys després, a València, també es va produir una mort per suïcidi que, segons la família del difunt, s’hauria pogut evitar. Marouane Abouobaida, de 23 anys i d’origen marroquí, va morir el 15 de juliol de 2019 al CIE de Sapadors. Un dia abans, el jove va patir una pallissa a mans d’altres interns que li va causar múltiples traumatismes, dolor al cap i la pèrdua de visió en l’ull esquerre. Tot i que prèviament havia denunciat amenaces, el funcionariat del centre no va prendre mesures per prevenir l’agressió, segons que va denunciar l’entorn familiar, ni tampoc va ser diligent l’assistència mèdica rebuda després dels cops, ja que el van tancar en una cel·la d’aïllament.
En paraules de Clàudia Parreño, portaveu de la Campanya CIE No a València, la investigació judicial va permetre demostrar les “negligències comeses pel servei mèdic del centre i els funcionaris”. Tanmateix, lamenta que això no fos suficient perquè l’Audiència Provincial de València ho considerés delictiu. “Tot i que es van demostrar les vulneracions, hui dia encara no hi ha hagut cap restauració per a la família”, rebla Parreño. A la germana de la víctima, Khadija Abouobaida, li agradaria que es tornara a obrir l’expedient i a investigar “bé” perquè “hi haja justícia”. El tribunal va acceptar la versió del funcionariat del CIE, segons la qual desconeixien que havien de vigilar l’evolució de Marouane Abouobaida, i els va eximir de tota responsabilitat.
A la ciutat de Girona hi trobem el cas de Juan Pablo Torroija, detingut l’11 de juliol de 2012 i traslladat a la comissaria de la Policia Local, on es va intentar suïcidar lligant un extrem de la camisa als barrots de la cel·la i l’altre al voltant del seu coll. Va morir tres dies després a l’hospital Josep Trueta. La família, resident a l’Argentina, no se’n va assabentar fins dues setmanes més tard. “No van avisar-nos, tampoc al consolat ni a l’ambaixada. La meva mare li va trucar el dia 11 i algú la va insultar per telèfon i va penjar, per això vam començar a buscar-lo. Per nosaltres, va estar dues setmanes desaparegut”, recorda la seva germana, Ana Sol Torroija. Juan Pablo Torroija havia estat vinculat al moviment okupa de Barcelona i després d’un desallotjament, havia marxat a viure a Girona.
Per a la família, la seqüència dels fets està envoltada d’irregularitats i opacitats. “No sabem què va passar prèviament perquè el meu germà arribés a fer el que va fer”, remarca Ana Sol Torroija. La germana del difunt explica que un amic que va visitar el detingut a l’hospital, va veure-li cops a les costelles de la banda esquerra i als braços. Malgrat un primer intent de suïcidi presenciat per un agent que el custodiava, no es va activar cap protocol ni es va extremar la vigilància, i de fet, el va deixar 25 minuts sol. Això va retreure l’Audiència Provincial de Girona en una interlocutòria, on explicita que “no es va fer res”. Per a aquesta instància judicial, davant d’un intent de suïcidi “clar i patent”, existien una sèrie de mesures “senzilles i fàcils per extremar la precaució”, com “escurçar els períodes de vigilància o control directe sobre la zona de cel·les” o, fins i tot, “situar-se davant la cel·la per tenir-lo vigilat en tot moment”. Amb tot, la sentència dictada per l’Audiència el maig de 2016, absolia el policia argumentant que “davant d’un fet constitutiu de suïcidi, només cal sancionar penalment l’inductor i el cooperador necessari”.
“Volíem aclarir el que havia passat. Vaig ser una mica ingènua per pretendre que sent sudaca, aconseguiríem guanyar”, lamenta la germana del difunt. Durant el procés –recorda– van conèixer molts casos de morts sota custòdia i també el currículum de la comissaria: “ja tenia antecedents d’altres morts de nois migrants”. Després del cas del seu germà, valora que com a mínim el cas del seu germà provoqués algun canvi: “va servir perquè alguna cosa es mogués, vam molestar, i van arribar a millorar el sistema de càmeres a les comissaries”.
Ana Sol Torroija, que ve d’una família que va viure l’exili polític, no es veia en cor de continuar el procediment judicial cap al Tribunal Suprem. “Jo havia perdut una criatura, els meus pares van caure en una depressió i necessitàvem fer un tancament”, conclou amb recança.
La ruleta mortal de les Taser
Fa un lustre que la família d’Antonio Cuevas es troba immersa en un laberint judicial. Des del 26 de novembre de 2021, la seva mare, Antonia, i la seva germana, Annoris, miren d’entendre com va ser possible que l’home de 38 anys, resident a Badalona, rebés l’impacte de sis descàrregues elèctriques d’una pistola Taser utilitzada pels Mossos d’Esquadra i morís dies més tard a l’hospital. Fou la primera víctima mortal per pistola elèctrica a Catalunya d’ençà que la prefectura de la policia catalana va utilitzar aquestes armes l’any 2018. En tot aquest temps, la magistrada titular del jutjat d’instrucció número 2 de Badalona ha anat tancant i reobrint el cas.
Els fets van començar quan la mare d’Antonio Cuevas va trucar al 112 sol·licitant la presència d’una ambulància per una crisi psiquiàtrica del seu fill, diagnosticat amb esquizofrènia, que patia un episodi psicòtic. No era la primera vegada que hi telefonava per un motiu similar, ja que com es pot comprovar a les converses enregistrades que la mare va mantenir amb els Mossos i a les quals ha tingut accés la Directa, abans de la intervenció policial, se l’escolta tranquil·la i dient que és freqüent que el seu fill tingui crisis. “Tenia dos o tres brots cada any, trucàvem a l’ambulància, se l’enduien i dues setmanes després tornava a casa”, explica Annoris Cuevas.
El febrer de 2018, un home anomenat Monsif va morir en caure per una muralla de vuit metres després de rebre la descàrrega d’una arma d’electroxoc per part de la Policia Local de Peníscola
Malgrat això, deu agents van personar-se al pis que la mare compartia amb la seva parella a l’avinguda del Marquès de Mont-Roig de Badalona. Fruit del pànic, Antonio Cuevas, que creia que l’estaven atacant, es va tancar dins de l’immoble. Segons el relat policial, mostrava una actitud violenta, però la seva germana nega aquest extrem i diu que “mai va mostrar cap signe d’agressivitat a casa, ni tenia cap denúncia per haver agredit a ningú de la seva família”. Vuit agents van irrompre al domicili per la terrassa d’una veïna i en aquell moment Cuevas es va tancar a una habitació. “Van obligar la meva mare a marxar a l’escala mentre esbotzaven la porta amb un ariet”, explica Annoris Cuevas.
La policia el va trobar amb dos ganivets que, en paraules dels agents, empunyava de forma amenaçadora. Tanmateix, les imatges de l’actuació a les quals ha tingut accés aquest mitjà, mostren com un Cuevas atemorit s’havia parapetat a l’estança obstruint la porta amb un matalàs i un somier. Un cop van enretirar-los i després de demanar-li a crits que abandonés l’habitació, els agents van disparar-li dos dards elèctrics. Tot seguit, li van retirar els ganivets i van començar la reducció. Durant l’emmanillament va rebre dues descàrregues més i, finalment, va quedar quasi immobilitzat. No obstant això, un dels agents va tornar a disparar quan el detingut ja era a terra i amb policies al seu damunt. Un cop fou reduït, els agents van actuar fora del marc del Protocol conjunt d’actuació davant persones amb agitació psicomotora de la policia catalana. El document, acordat l’any 2018 pel cos policial amb diverses entitats de l’àmbit sanitari, determina que la contenció física ha de ser sempre “l’últim recurs” i cal aplicar-la “quan han fallat les altres mesures (verbal i farmacològica voluntària)” i s’ha considerat com “una mesura terapèutica (no repressora)”. “Van venir a matar”, sentencia Annoris Cuevas.
El seu germà va morir al cap de 48 hores a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona i va ser aleshores que la família va començar el llarg periple per esclarir per què i com havia mort. El 23 de setembre de 2025 la jutgessa va acordar el sobreseïment del cas amb l’argument que no constaven “indicis racionalment justificats de la comissió del delicte investigat”, i que no existien “indicis suficients” que permetessin connectar de forma directa “els trets efectuats”, és a dir, les descàrregues de les Taser, i “el resultat de mort”. El mateix escrit apuntava, tanmateix, que “l’ús de la pistola té alguna influència en la complicació cardíaca”. Poc temps després de la resolució judicial, la mare de Cuevas va patir un ictus i, ara fa un any, la seva parella, un dels testimonis claus del cas perquè va estar present durant tota l’operació policial, va morir.
Sigui com sigui, un informe que va demanar l’advocada del centre Irídia Mireia Salazar, en representació de la família de Cuevas, desacredita l’argumentació de la magistrada. Elaborat pels investigadors Neil Corney i Matthew McEvoy, de l’organització no governamental Omega Research Foundation, amb seu al Regne Unit, apunta que l’actuació policial va anar “en contra de les bones pràctiques per a tractar amb persones sota estrès en situacions de crisis de salut mental”. El treball afegeix que l’ús d’una arma Taser com la que va fer servir la policia en el cas de Badalona “comporta un risc major”. “En lloc d’utilitzar el temps i l’espai per a reduir les tensions, els agents que van intervenir semblaven tenir pressa per posar fi a l’operació. Això els va portar a obrir a la força la porta del dormitori en el qual s’havia tancat [Antonio Cuevas], sense cap indicació que hi hagués un risc imminent de mal per a algú”, apunta l’informe.
A més, assevera que el retingut “va rebre dues descàrregues elèctriques més [la tercera i la quarta] després d’haver estat controlat i de no representar cap amenaça” i, afegeix, que “ni la cinquena ni la sisena activació del dispositiu Taser van ser justificables”. És per aquestes incongruències detectades que el 6 d’octubre de 2025 l’advocada de la família va presentar un recurs d’apel·lació a l’arxivament, que està a l’espera de ser respost.
La proliferació de pistoles de descàrregues elèctriques ha disparat els casos d’usos letals d’aquestes armes durant les detencions. La matinada del 3 de febrer de 2018, Monsif, un home de 23 anys el cognom del qual no ha transcendit, va morir en caure des d’una muralla de més de vuit metres d’altura després de rebre un tret de pistola elèctrica Taser X26 per part d’un agent de la Policia Local de Peníscola (el Baix Maestrat). La gravetat dels fets i algunes “incongruències” van portar la família del jove a interposar una denúncia per un presumpte delicte d’homicidi imprudent i omissió del deure a l’auxili. Set anys després, la causa continua en fase d’instrucció.
El cas més recent d’actuacions amb armes d’electroxoc a l’Estat espanyol és el de Haitam Mejri, veí de Torremolinos (Màlaga) de 35 anys que va morir per onze descàrregues elèctriques de pistola Taser dins d’un locutori. La jutge d’instrucció que investigava l’actuació ja ha arxivat la causa. Amnistia Internacional recorda que l’ús de les pistoles de descàrregues elèctriques està prohibit contra persones que no representen una amenaça o estan immobilitzades, com sembla el cas de Mejri, i denuncia que l’arxivament s’ha decretat “únicament segons un informe forense, sense prendre declaració als policies implicats, ni als testimonis presencials com l’amo del locutori, ni als sanitaris que hi van intervenir”. Des de l’organització de defensa dels drets humans s’ha engegat una campanya de recollida de signatures perquè es reobri el cas.
Testimonis incòmodes
“És impossible saltar sol. El meu germà era un jove de 32 anys, volia viure, no volia morir. El que demanem és que hi hagi una investigació, que hi hagi justícia.” Ho explica Hassan, germà d’Ali Ghouzlane i portaveu de la família d’aquest. El 18 de maig de 2015, Ghouzlane va quedar greument ferit, després de precipitar-se des del terrat d’un edifici del carrer de les Mimoses, al barri de la Florida de l’Hospitalet de Llobregat. Moriria una setmana més tard.
El jutjat d’instrucció número 3 de la ciutat, va recollir el testimoni de tres veïns. Un d’ells hauria vist la víctima caminant pel terrat del seu domicili abans de l’arribada de la policia, mentre que els altres dos deien haver observat com l’home queia al buit. Cap dels tres va poder veure el punt exacte des d’on s’havia desencadenat la caiguda. El 18 de febrer de 2016, argumentant la “inexistència d’indicis de criminalitat de la mort violenta”, la jutgessa Carmen Sucías va dictaminar l’arxivament provisional de les actuacions.
Tres mesos més tard, en caure per un balcó, moria el ciutadà senegalès Mor Sylla, venedor ambulant de cinquanta anys. Va ser a Salou, durant una intervenció de l’Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO) del Camp de Tarragona dels Mossos d’Esquadra contra aquesta activitat. El jutjat d’instrucció 4 de Tarragona va descartar la responsabilitat dels agents que hi van participar i va arxivar el cas al cap de quatre dies, el 15 d’agost. Segons va denunciar SOS Racisme, la decisió es va prendre tot i tenir proves de la “desproporcionalitat” de la batuda policial i del fet que no es va seguir correctament el protocol d’actuació. El germà de l’home mort, Ibrahima Sylla, ha lluitat durant anys per intentar demostrar que no va saltar pel balcó, ni va caure fruit d’una relliscada en intentar fugir, com consta oficialment a l’atestat. Malgrat l’existència de testimonis dels fets, no van ratificar en seu judicial la versió que incriminava agents que hi van participar. En els actes de denúncia, Sylla ha estat acompanyat d’organitzacions antiracistes que veuen en la mort del seu germà una conseqüència de la persecució de la venda ambulant com a via de subsistència.
La suposada absència de testimonis és una constant en casos de morts sota custòdia, però en alguns és especialment flagrant, com el d’Aramis Manukyan. El 3 de desembre de 2013, amb 42 anys, aquest ciutadà de procedència armènia va morir al CIE de Barcelona. Segons va denunciar Miguel Pajares, president de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), en un comunicat, malgrat que la versió oficial del Cos Nacional de Policia espanyol era la del suïcidi, en guanyava terreny una altra “a partir dels testimoniatges d’alguns interns del CIE”. Però aquests testimonis, dues persones concretament, van ser deportades sense que es recollís la seva versió dels fets. “Denunciem aquest fet com a obstrucció a la investigació i reclamem que es posin tots els mitjans possibles per a la tornada dels dos deportats. La deportació de testimonis accentua els dubtes sobre la versió policial de la mort d’Aramis Manukyan, la qual cosa ens reafirma en l’exigència d’investigació judicial”, asseverava Pajares després de l’episodi.
Carn de comissaria
En tan sols un mes, Richy Jurado va passar per dos hospitals i dues comissaries abans de morir, el 15 de gener de 2026, a l’Hospital del Mar de Barcelona. Nascut a l’Hospitalet de Llobregat l’any 1980, era una persona que feia temps que vivia al carrer i que no tenia xarxa familiar. Era habitual veure’l per la zona del Raval Sud, als voltants del CAP Drassanes i del CAS Baluard, on l’atenien principalment els equips d’intervenció comunitària. Consumidor de diverses substàncies estupefaents, feia ja força temps que estava inclòs en el Programa de Manteniment amb Metadona. Era, segons persones que el van conèixer, un home “amb caràcter”, que fàcilment saltava quan se sentia atacat, però rere la “barrera de protecció” hi havia “una persona afable i amb bon cor”.
Després d’una primera detenció, el 14 de desembre del 2025, va ser detingut de nou el 2 de gener. L’endemà va ser traslladat del CUAP de Pere Camps a l’Hospital del Mar amb una fractura al canell. El 7 de gener tornava a ser detingut i el dia 9, a dos quarts de quatre de la matinada, era traslladat en ambulància des de la comissaria dels Mossos a Ciutat Vella de nou fins a l’Hospital del Mar, on va ser ingressat a la Unitat de Cures Intensives. Els agents l’havien tornat a trobar inconscient a la cel·la, amb vòmits i greus dificultats per respirar. Finalment, la matinada del 15 de gener, Richy Jurado moria al centre hospitalari. Encara avui, es desconeixen les causes de la mort.
La causa oficial de la mort d’Aramis Manukyan, el 3 de desembre de 2013 al CIE de Barcelona, va ser el suïcidi. Dos testimonis interns que desmentien aquesta versió van ser deportats al cap de pocs dies
Irídia va sol·licitar, dins el termini legal d’un mes, la conservació i custòdia de les imatges enregistrades per les càmeres de videovigilància de comissaria corresponents a la franja horària en què Jurado va restar en dependències policials. D’aquesta manera, els enregistraments podran estar a disposició de l’autoritat judicial en un futurible procediment dirigit a esbrinar les circumstàncies de la mort.
Al voltant del cas plana un interrogant. Com és possible que Jurado fos detingut tantes vegades en un sol mes? Tenia vigent una ordre d’allunyament de 500 metres d’un local del carrer de Robadors, el límit perimetral de la qual travessava la plaça dels Jardins de Dolors Aleu, on s’ubica el CAS Baluard on l’atenien. Fonts del seu entorn amb les quals ha parlat la Directa asseguren que les detencions es produïen “de forma obsessiva” per part d’un grup d’agents, quan Jurado trencava l’ordre d’allunyament, traspassant la línia que delimitava els 500 metres, tot i quedar “prou lluny” del punt a on no podia apropar-se. Alhora, les mateixes veus apunten que en múltiples ocasions havia expressat sentir-se perseguit per la policia i que tenia por que li passés “alguna cosa greu qualsevol dia”. En una de les detencions va presentar un procediment d’habeas corpus, el jutge de guàrdia li va donar la raó i va deixar aquella detenció sense efecte, posant-lo en llibertat.
Organitzacions que atenen persones sense sostre, com Arrels Fundació, assenyalen que al centre de Barcelona, la pressió policial cap a aquestes és constant. Diàriament, la Guàrdia Urbana de Barcelona, acompanyada dels serveis de neteja de la ciutat, es dediquen a “dificultar la vida de les persones sense llar”, emparant-se en el marc del Pla Endreça, l’Ordenança Municipal i els múltiples plans de xoc aprovats sota el paraigua del “civisme” pel tinent d’alcaldia Albert Batlle. “Amenaçar de llençar-los les pertinences o fer-ho directament, amb avís previ o sense, mullar constantment el terra de les zones on s’ubiquen amb els cartons les persones que dormen al carrer, llençar a les escombraries les seves mantes, cartons, documentació, el mòbil o la medicació, són algunes de les actuacions policials contra les persones que viuen a la intempèrie i que coneixem des d’Arrels”, denuncia la fundació, amb l’esperança que, algun dia, la vida d’aquestes persones torni a tenir valor per a les administracions públiques.
