Com els núvols d’una tempesta d’estiu, l’actualitat va deixant caure –ara un, ara un altre– una sèrie de trons que fan tremolar tot el sistema alimentari hegemònic. La guerra a l’Orient Mitjà ha tornat a posar de manifest la dependència de l’agricultura intensiva envers els productes químics importats, així com fa evident la relació del preu dels aliments amb el cost del transport, en tant que molt del que tenim a taula arriba de molt lluny. Els acords de lliure comerç que es renoven, signen o negocien en l’àmbit europeu –amb el Marroc, Austràlia o els països del Mercosur– fan patir a l’agricultura i ramaderia catalana, que ha de competir amb productes que s’ofereixen a preus més baixos. I, quan menys s’espera, el catacrac pot arribar amb la notícia de porcs senglars infectats de pesta porcina.
I on ens refugiem? Les vulnerabilitats d’aquest sistema alimentari són tantes que és gairebé impossible trobar un lloc segur. Les demandes majoritàries del sector i les respostes de l’administració són com clavar unes fustes en un paisatge empantanat, sense abordar les incoherències de fons. Critiquem les importacions, però no qüestionem la característica principal del model agrícola català, un negoci estratègic per al nostre PIB, diuen des dels despatxos; preocupa el preu del petroli i els fertilitzants, però no volem buscar alternatives; fa por que la pesta entri en les granges de porcs, però no es qüestiona que aquesta indústria hagi transfigurat tot el model agrícola català.
Els moviments de sobirania alimentària, que defensem la transformació completa del sistema alimentari per fer-ho més just, més resilient, més autònom i més local, encara no hem trobat mecanismes prou potents i escalables per fer-ho possible. S’han impulsat moltes iniciatives de producció i comercialització agroecològica fora del mercat convencional, però, sota el règim capitalista i mercantilista, han tingut poca repercussió o fins i tot han estat anul·lades o coaptades en el seu esperit transformador. En aquest sentit, el projecte Singulars, impulsat per entitats com Eixarcolant, Ecocentral o Cal Valls, entre altres, representa una proposta ambiciosa per articular una gran xarxa de productors, elaboradors i comerços, i esperem que tingui èxit.
Però hem trigat massa a comprendre que la qüestió exigia una nova perspectiva des de la qual poder capgirar el sistema alimentari. I la teníem davant: les lluites per l’habitatge públic, la remunicipalització de l’energia i la defensa dels sistemes sanitaris i educatius públics ens mostraven que hem de deixar de veure l’alimentació només com un sector econòmic i garantir-la com un dret humà també des del vessant públic.
Sota aquesta nova òptica podem llegir la proposta de l’alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, d’instal·lar cinc supermercats municipals a la ciutat, partint del següent argument: si no puc controlar la inflació alimentària que impedeix una alimentació suficient per a la meva població, per què no genero un espai públic on oferir la cistella bàsica amb condicions més justes? Per què no faig intervenció pública per disputar l’alimentació al sector privat? I, a més, decideixo obrir primer aquests supermercats en els anomenats deserts alimentaris, és a dir, en aquelles zones de la ciutat que han perdut els comerços que oferien aliments frescos.
El model que plantegen certs moviments socials francesos implicaria transferir una quantitat a cada consumidora que li cobrís una part de la cistella de la compra en una xarxa de comerços concertats
Si pensem en el nostre context, en el cas de les ciutats del nostre país, una proposta de creació de supermercats públics no hauria de plantejar-se sense abans executar una “remunicipalització” dels mercats municipals o les centrals de compra, com ara Mercabarna. Perquè, encara que són espais de titularitat pública, no són gestionats com a eines polítiques que poden garantir preus justos al consumidor i al productor, ni prioritzar els aliments de proximitat i ecològics. En canvi, per a aquells petits municipis que han perdut el comerç alimentari, la creació de botigues de comestibles sota la tutela dels ajuntaments és una fórmula amb molt de potencial, com l’Associació Micropobles de Catalunya ja està activant.
Tanmateix, obrir comerços públics no significa generar un sistema alimentari públic com tenim per a la salut o l’educació. Per això, inspirar-nos en la proposta de la Seguretat Social Alimentària que es planteja des d’alguns moviments socials de França és molt més ambiciós i transformador.
A França, l’Estat no cobreix la salut primària amb les seves instal·lacions i professionals, sinó que utilitza un mecanisme que, a imitació dels sistemes de mutualisme, permet que cada ciutadà pugui ser atès en els diferents centres mèdics concertats. De manera similar, la proposta per a l’alimentació passaria per la transferència d’una quantitat econòmica –a partir d’una targeta moneder– a cada consumidor que li permetés adquirir una part significativa de la cistella bàsica d’aliments en una xarxa de centres concertats.
Això, que podria ser rebutjat amb l’argument que incrementa la despesa pública amb una mesura que altera els mercats, permet decidir a qui vincular aquest mecanisme de transferència i concertació: si es decideix que la targeta només es pot usar en mercats municipals, cooperatives de consum o botigues de barri, vol dir apostar pel petit comerç i l’economia social i solidària enfront del poder dels supermercats. Si es decideix que aquests establiments concertats s’han de proveir d’aliments ecològics i de proximitat, vol dir apostar per la petita pagesia local enfront del poder de l’agroindústria. I si es decideix tot això, vol dir preservar el territori i el seu paisatge, i retornar vida al medi rural, enfront de tantes operacions extractivistes i agroexportadores que el maltracten.
Si els carrers bateguen reclamant que la salut, l’educació, l’habitatge i l’energia siguin drets de tothom, volem que aquest sigui el moment d’afegir-hi la veu per una alimentació pública. Que arribi el dia que els diccionaris recordin allò que mai no hauríem d’haver oblidat: que “públic” és, senzillament, allò que és del poble. Que la tempesta siguem nosaltres.
