1. No hi he tornat. No he sigut capaç d’agafar el tren i anar-hi. No sé ni tan sols on és. Sé que hi ha una masia al costat, que els camps són enormes i verds i t’hi pots perdre i desaparèixer. Sé que hi ha arbres i muntanyes altíssimes al final. Sé que és un poble petit amb carrers empedrats i una església entre cases del segle XVII –segle amunt, segle avall. Sé que algun dia hauré d’anar-hi. Sé que algun dia voldré anar-hi. Però ara encara, quan hi penso, noto tones de pes sobre el cap i les meves mans no suporten la pressió de tanta angoixa: i se m’apareixen noms, cares, mans, muntanyes, verds, blaus, tempestes, estius, i és com si jo estigués allà, camuflat entre els sorolls del bosc d’alta muntanya, és com si el paisatge m’abracés amb tanta força i jo sabés canalitzar-la per reconèixer-te, entre males herbes i plantes de dos metres, i tu arribessis mullada i somrient i la situació seria estranyíssima i potser ens creuaríem i només ens miraríem. Perquè tu i jo parlàvem molt poc, oi? No aconsegueixo recordar-ho. No sabria dir quants cops vaig descobrir-te. Potser cap. Però em sorprèn que des que vas morir vaig començar a notar una espècie de col·lapse que em deia que alguna cosa havia canviat per sempre. I jo no ho entenia, perquè tu i jo parlàvem molt poc, oi? És clar que havíem dormit a la mateixa muntanya, caminat els mateixos camins de les Terres de l’Ebre, observat els mateixos paisatges, parlat amb les mateixes àvies en els mateixos pobles, i jo què sé, potser són aquestes coses que em fan pensar que ens coneixíem.
2. Vam plantar un arbre per tu. Per recordar-te i reivindicar-te. Per dir-li al món que seguiries sempre investigant els boscos remots i perduts de països petits com ho és el nostre. El cas és que va ser just al cap d’un any que vam pujar tots a Vallvidrera i vam caminar fins a trobar un racó amagat, envoltat d’arbres ja més aviat vells, per sembrar la llavor del que seguiries sent. Del que ens vas deixar i del que ens vàrem quedar de tu. No hi he tornat. Recordo que vam cavar un forat de mig metre de profunditat. Recordo que les copes dels arbres més joves ens protegien del sol ferotge que picava amb força després de dinar. Potser per escalfar-te. Recordo les cares agredolces de grans i petits, mentre observàvem amb atenció inimitable com el sot era cada cop més profund: ara ella, ara ell, ara aquesta, ara l’altre; i així, passant-nos les pales, a poc a poc et vam plantar. Però saps què? Que no hi he tornat. No he sabut enfrontar-me a tot això. Perquè tu i jo parlàvem molt poc, oi? Potser no sabria què dir-te. O potser no em sabria prou greu, entens? Potser no entendria les dimensions de la tristesa que m’hauria d’envair. Potser em passaria com amb la pluja, que ja he pogut tornar a enfrontar-m’hi, ja m’he deixat mullar per milions de gotes desbocades que passegen i s’estampen sobre meu. Potser no seria prou fort per vessar la llàgrima que tant mereixes. Ara m’adono que escric vessar per no escriure plorar. Com deu ser, d’alt, l’arbre? Potser fa un metre, ja. Porta dos anys plantat, és clar. Potser ni tan sols el distingiria entre els altres troncs joves i alts embalats d’un verd de muntanya i de ciutat que fa pensar.
