Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Invitació a acolorir les vivències de la mort

El llibre de Silvia Melero ens convida a viure les marxes de les nostres persones estimades com un passat-present, que ens acompanyarà sempre en aquest camí ja recorregut, familiar, trenat de memòria

Al territori de l’Estat espanyol, la mort vol ser incolora. Es demana que sigui consumida com a fast food. Un període oficial brevíssim de dol permès per a les persones pròximes a la persona finida. Proximitat calculada amb llaços sanguinis –la malauradament famosa ius sanguinis colonialista– o lligams contractuals, com el matrimoni. Tot delimitat, regulat, controlat.

Igual que el plor. Sigui rere ulleres de sol o apaivagades amb fàrmacs, les emocions d’una pèrdua s’amaguen, es dissimulen, es domestiquen. Es legisla socialment quins sentiments podem sentir –tristor, soledat, buit, ràbia, desesperança– i quins no –alleugeriment, pau, serenor o alegries.

Se’ns demana que processem ràpidament, com qui fa una mudança, el desgavell que sentim quan se’ns mor algú. Però que ho fem fingint que aquest algú mai serem nosaltres. Se’ns diu que no parlem de “temes tan tristos, foscos, pessimistes” com la mort. Deu ser que si no la conjures, no vindrà mai. Sap gairebé greu dir que no va així, la cosa.

Però quan Silvia Melero va perdre la seva germana Esther, quelcom molt íntim i profund es va encendre dins seu. Un anhel, una necessitat òbvia, de viure lliurement el dol i el viatge de reajustar la vida quan algú que n’és part molt important se’n va. Més encara quan ho fa per voluntat pròpia. Aquest llibre és una invitació a acolorir les vivències de la mort, a trobar l’enorme pou de vida que pot brollar dels dols.

Alguns pobles originaris de l’Abya Yala conceben el passat com quelcom davant nostre, perquè el camí ja s’ha traçat, el podem conèixer: les que ens van precedir el van caminar i en sabem les passes. En canvi, el futur és desconegut i el carreguem a l’esquena, com un nounat. El llibre de Silvia Melero ens convida a viure les marxes de les nostres persones estimades com un passat-present, que ens acompanyarà sempre en aquest camí ja recorregut, familiar, trenat de memòria. I a acollir també el nounat, el futur desconegut, la nostra mort inconclusa, com a part del trajecte carregat de colors que llegarem a les que vindran.

Article publicat al número 483 publicación número 483 de la Directa

Llibre

'Luto en colores'
Silvia Melero Abascal
Cómo lo cuento, 2018
160 pàgines

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU
Error, no Advert ID set! Check your syntax!