La SEAT va ser molt més que una fàbrica d’automòbils. Va representar la idea de la industrialització jerarquitzada i despòtica del règim franquista. També va implantar tot un model social paternalista mitjançant la construcció d’un barri a la Zona Franca barcelonina, amb els seus edificis deficients i els seus serveis precaris. I en conseqüència, va provocar les innombrables reivindicacions i mobilitzacions de les persones que hi treballaven, que van acabar erigint-se en l’avantguarda de les protestes contra el règim feixista a la capital catalana.
A finals dels anys seixanta i inicis dels setanta corria una dita popular que deia: “Quan la SEAT esternuda, Barcelona es constipa”. Resumia a la perfecció aquella situació conflictiva i alhora esperançadora ja que, si les lluites obreres van ser reprimides amb tota la brutalitat per la policia, al mateix temps la infiltració de representants de les il·legals Comissions Obreres en el sindicat vertical franquista –l’unic autoritzat– va contribuir a obrir espais de llibertat que van multiplicar-se a partir del 1975 amb la mort del dictador.
Prenent com a protagonistes sis persones que van formar part de la plantilla de la fàbrica i es van implicar en aquelles lluites, De Miguel i Bueno plantegen una obra de tipus didàctic, que vol erigir-se en testimoni d’una època
De tota aquesta evolució, iniciada un llunyà 1950, ens parla la novel·la gràfica La SEAT: motor de la llibertat, escrita pel periodista Jordi de Miguel i dibuixada per Cristina Bueno. Val a dir que no ens trobem davant d’una obra de ficció, sinó tot un reportatge periodístic, molt ben documentat, sobre la història d’unes dècades que van marcar l’empremta de la classe obrera en particular i de la lluita antifranquista en general. És a dir, una crònica sobre un fet local que va tenir una transcendència global.
Prenent com a protagonistes sis persones que van formar part de la plantilla de la fàbrica i es van implicar en aquelles lluites i actualment estan vinculades a la recuperació i la difusió de la seva memòria històrica, De Miguel i Bueno plantegen una obra de tipus més aviat didàctic o pedagògic, que vol erigir-se com a testimoni d’una època feliçment superada, però que no cal oblidar.
Estructurada a través d’un relat paral·lel que va saltant d’un present a tot color a un passat a dues tintes, en negre i sípia, gràficament l’obra gaudeix d’un realisme que bàsicament oscil·la entre dos escenaris: els retrats estàtics en primer pla dels seus principals personatges i les escenes plenes de moviment enèrgic entre vaguistes i policies, que culminen amb la fidedigna reproducció dels esdeveniments del 18 d’octubre del 1971, quan les forces repressives van ocupar la fàbrica i van assassinar l’operari Antonio Ruiz Villalba, a més de ferir molts altres companys seus. Uns crims que, com cal suposar, mai no va ser investigats.
