Sóc fan dels comptes de personatges polítics a Instagram. De les postures, els looks, les històries que expliquen. Fantasiejo amb escriure un bloc de moda i estil en política. Per exemple, ja ho sabem, el partit dels 52 escons forma part de tota una maquinària hereva del franquisme que mai ha deixat d’operar a l’Estat espanyol. I això es veu reflectit també en les fotos dels seus líders. Senyors amb un aire de màfia del No-Do però en color, amb un estilisme Ramón Serrano Súñer que, d’altra banda, ja havia tornat a posar de moda Bárcenas donant-li un toc de Los Soprano: cabells engominats cap enrere, mocador sobresortint a la butxaca de l’americana i la gavardina. Les semblances són raonables perquè el partit el formen els fills díscols del PP, que vénen a posar en ordre a la dreta covarda, a la dictadura progre, a la ideologia de gènere afavorida per mariques i feminazis i als catalans colpistes trencapàtries. Potser per això, a més del rotllo mafiós, tenen un aire de mascles trencapits. També hi ha una senyora amb un aire a Carmen Polo, que el seu fotògraf de capçalera s’esforça a explotar en cada instantània, una senyora elegant i treballadora, però una mica estirada, que compensa aportant proximitat a través de les seves històries tendres de família nombrosa i fotos de professional arquitecta clàssica dibuixant plànols en paper.
Dic tot això perquè la ultradreta d’aquest país no té un grup paramilitar com l’Alba Daurada grec, però ni és nova ni està sola. I quan el seu discurs comença a calar i a tenir èxit, surten els feixistes que ja hi eren, sota les pedres dels aparells de l’Estat i de les organitzacions. En els cossos militars o policials o en la judicatura. També hi ha ultradretans amagats en partits que es diuen més moderats. Recordeu la marquesa dels populars envoltada de polis alfa amb el gest altiu enfront dels independentistes? O a la de Ciutadans en actitud macarra a la mani de l’orgull? Doncs això. També surten d’altres llocs, de partits falangistes neonazis sense representació, però als quals se’ls permet presentar-se a eleccions. I en l’última baula de la cadena, hi ha els hooligans a peu de carrer, que tant agredeixen algú que fan unes pintades. Aquests nivells de la cadena de vegades es creuen. Et pot signar el garito amb esprai un hooligan que pertany a un partit nazi i dóna suport al dels 52 escons. A Pikara Magazine, com a altres organitzacions antiracistes, d’esquerres, antifeixistes, etc., ens ha tocat aquesta última modalitat.
Visibilitzar el feixisme és mostrar que són feixistes, encara que sembli redundant. I això ha d’anar acompanyat de mesures per combatre aquestes postures des de tots els fronts: mediàtic, institucional, polític, judicial, educatiu o social
I és clar, unes pintades no semblen gran cosa, així que vénen els dubtes. Què fem? Li donem bombo? Si avisem als mitjans i vénen, posem la cara? Ens estem exposant massa? Estem fent visible el feixisme més del necessari? Algunes preguntes es responen soles. Avui dia no podem controlar la informació a aquest nivell. Abans que nosaltres expliquéssim el que havia passat ja estaven circulant a xarxes les fotos de l’aparador amb les pintades. La qüestió sobre si ens exposem o no és més complicada, i seguim bregant-hi. Per a Irantzu Varela, no queda cap altra opció. Ella ja és una de les cares visibles del feminisme. A més, quan una pintada així apareix amb el teu nom i cognoms té aires d’amenaça, i denunciar-la és també una forma d’autodefensa. I després queda el dubte de si estem fent la campanya gratis a la ultradreta.
S’entén que donar visibilitat al feixisme és donar-li espai, parlar-ne. Però crec que cal entendre’l en un sentit més precís. Visibilitzar el feixisme és mostrar que són feixistes, encara que sembli redundant. I això ha d’anar acompanyat de mesures per combatre aquestes postures des de tots els fronts: mediàtic, institucional, polític, judicial, educatiu o social. Lluitant contra aquest ordre que reclamen perquè, en realitat, no és ordre sinó privilegi, elitisme de classe, imposició religiosa, estructura patriarcal –ingredients que, d’altra banda, ja són presents en altres partits, junts o per separat–, i tot això es veu en la seva proposta econòmica. En matèria laboral, aprofundeixen en el model que ja van imposar les reformes de Zapatero i Rajoy, limitant la vaga, acabant amb els convenis col·lectius, rebaixant la indemnització per acomiadament o les cotitzacions a la Seguretat Social, amb tot el que això comporta. També busquen vetar la progressió fiscal o desmantellar l’escola pública, entre altres coses. Vénen al que vénen.
I combatre el feixisme també és respondre a les seves agressions, encara que semblin menors, denunciant per la via social i policial, i posant-hi els mitjans perquè no es repeteixin. Perquè des del feminisme ja sabem que la violència física és la cúspide de violències menors que es permeten. Si no diem res i, sobretot, si no fem res, estem banalitzant l’auge feixista, amagant les seves maneres de seguidors futbolers, deixant que el discurs el facin ells. Recordo quan el 2014 parlàvem d’Europa, del deute, de possibles aliances mediterrànies per fer pressió i frenar l’austeritat imposada des de l’FMI. No vull idealitzar l’assalt al Parlament europeu, sinó recordar que, sense haver-lo consumat, hem deixat de desenvolupar un plantejament polític internacionalista. Ara només parlem en clau patriotera i a cop d’eslògan: Aplicar el 155, unitat d’Espanya, visca els toros. Fi.
