Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Viure en l'embús

/ Paula R. Zapata

El taronja pampalluga, cada cop més impertinent. L’homenot brilla en verd, un verd àlien, fluorescent. Fa calor. Que pesat el paio de l’associació de comerciants… No és normal que sempre vinguin amb la mateixa cantarella… Demà els tornaré a trucar, a veure què. Els motors s’emprenyen a l’uníson. Els vehicles es desenganxen l’un de l’altre, el joc de l’arrenca-cebes. Podria fer un text sobre això, però amb qui parlo dels manters? Lentament, els cotxes reprenen la marxa. Fa molta calor. Què dinaré avui? Quina merda, altre cop macarrons. Puc agafar-li quinoa a en Borja! Vaig veure que li’n quedava a la lleixa. Sí, quinoa i em compro unes patates sota casa. No vaig deixar aigua freda a la nevera. Voldria fer migdiada però no dormiré, segur que no dormiré. No hi ha glaçons, tampoc.

Meeec. Cop de timbre i frenada en sec. “Tiooo!”. La moto es posa de puntetes, a dues rodes, i el cos es tira endavant amb violència. Puto idiota! La penya no sé per a què té l’intermitent. “Tu, què?”, reprimeixo. Vermell, migdiada de motors. A sobre em mira, el paio. “Què mires, tu? Tens cap problema?”, insisteixo. Mare meva, quines pintes. Sí, sí, contesta whatsapps, contesta,
a veure si a la propera te la fots… Torracollons! I si no puc dormir, què? Des de fa dies que no puc dormir, quina merda. Bé, ara a dinar, i després, si en Marc és a casa… podem baixar a jugar una estona a futbol al parc. No és cert, dorms cada dia, joder! Però i si no pots dormir i tornes a tenir ansietat? Estic fos.

“Què, tio? Però si ets tu qui t’has ficat al carril”, respon rere una finestra automàtica que baixa just perquè no hi càpiga un puny. “Jo?”, m’indigno. Hòstia, quin paio… “Que no tens intermitent o què?”, reprovo. “Ves a la merda!”, m’etziba. “Que vagi a la merda?”. Que malament l’estiu, joder. Deixa’l estar, que ja està verd. Els clàxons ressonen a la cruïlla del passeig de Sant Joan amb el carrer de Rosselló. Gir de canell i segueix la marxa. “Te’n vas tu, a la merda!”. El blanc metàl·lic del seu monovolum es perd al retrovisor.

Quin mal cos ara. M’ha passat la gana i tot. Segur que no me’n surto. Més d’un any així i res, no hi ha manera. Estaré allà al llit, com a l’estiu, i vinga donar-li voltes. Joder amb els semàfors, els enganxaré tots! Estic de pega. Sempre amb angoixa, quina angoixa, joder. Cliiin. Trec el mòbil del pantaló, pujo la brillantor de la pantalla. “No dino a casa”. Merda. Sol, a més. No estàs bé, nen. No és normal que t’afecti tant quedar-te sol a casa. Mai tornaré a estar normal? És clar que sí, vermell un altre cop. “Tran… Tranqui, tio, ens veiem després”, tecleja atabalat. Esborra el text.

Amaga el mòbil de nou a la butxaca, però torna a buscar-lo de seguida. Entre el tabac, la cartera, els xiclets. Puta merda. Quina angoixa. Cada cop cerca amb més vehemència, amb la desesperació de qui selecciona d’entre el manyoc de claus la que obrirà la de casa, quan algú altre el persegueix. Sapastre, li cau el telèfon a terra. Joooder. Mentre pentina l’asfalt, sent el brunzit dels altres vehicles. Tornaré a ser el mateix? Li he d’explicar a la terapeuta que no vaig bé. Que he de fer alguna cosa més. Que no puc pensar tants cops en aquesta merda. Serà possible… On coi és? “Marc, tio, porfa, vine a dinar a casa. Tinc molta angoixa”. Quina angoixa. Respira, va. Ja et passarà. No et passarà. Ja et passarà. No et passarà. Ja et passarà. No. Aparca. “Ei, què tal?”, saluda al perruquer de sota casa.

Aquest relat descriu els dotze minuts, exactes, d’un dia molt similar a qualsevol altre dia del meu estiu de l’any 2018. Són dotze minuts de diàleg al meu cap. Una partida de tenis taula entre el moment present (lletra rodona), la consciència (cursiva) i els pensaments intrusius i obsessius, la rumiació (negreta). La rumiació és un símptoma comú dels processos d’ansietat, com ho són les taquicàrdies o la pressió al pit. El cap, un zàping, dispara de forma compulsiva i arbitrària pensaments, habitualment negatius i pertorbadors. Torna un cop i un altre a un camp semàntic fosc i nostàlgic. “Jo abans…”. La rumiació desfocalitza i distorsiona la realitat i és ben fàcil quedar-s’hi atrapat. És un embús del qual no se surt passant amb la moto entre els cotxes, esquivant retrovisors. Pot anar de la mà de processos depressius. És millor acceptar-la que combatre-la, acompanyat de l’ajuda de l’entorn i d’una teràpia escaient. No se surt. Sortir, no se surt. Però es gestiona i així baixa la por i l’angoixa. Només d’aquesta manera es pot viure el present. Present.

Article publicat al número 475 publicación número 475 de la Directa