Alçar-se del llit en el moment exacte que sona el despertador, agenollar-se, besar el terra i resar, després de pronunciar la paraula “serviam” (serviré en llatí). Dutxar-se sempre amb aigua freda, assotar-se un cop a la setmana i col·locar-se el cilici al voltant de la cuixa dues hores al dia. En ple segle XXI, aquestes pràctiques formen part del que l’Opus Dei denomina “pla de vida” dels seus membres. Qui dedica plenament la seva vida a l’organització i viu en els seus centres –numeraris i numeràries– han de complir-lo rigorosament.
La sèrie documental El buen espíritu: Detrás de la puerta del Opus Dei, dirigida i guionitzada per la periodista Mònica Terribas, té el valor d’anar molt més enllà d’aquestes pràctiques físiques severes. S’endinsa en el més perillós i perniciós de l’Obra: una sofisticada estratègia de reclutament, manipulació, aïllament i anul·lació.
Després de presentar la primera part el mes de febrer –El minuto heroico: Yo también dejé el Opus Dei–, centrada en les dones dins la institució, avui, 25 de setembre, la plataforma HBO estrena la segona, protagonitzada pels homes. La docusèrie acaba convertint-se en una mena d’informe pericial que documenta les vulneracions de drets fonamentals i les pràctiques d’espoli econòmic atribuïdes a l’Obra.
La docusèrie acaba convertint-se en una mena d’informe pericial que documenta les vulneracions de drets fonamentals i les pràctiques d’espoli econòmic atribuïdes a l’Obra
Per primera vegada, catorze homes de procedències diverses s’asseuen davant de la càmera i expliquen amb detall com van ser captats –quan encara alguns d’ells eren menors d’edat– i les seves vides dins l’Opus Dei. Són veus plenes de detalls, però sense floritures ni màscares. Quan la història és bona, no calen. Entrevista rere entrevista, i amb un fort magnetisme, els seus relats es complementen i, alhora, encaixen a la perfecció. Si fossin informes pericials, el valor probatori seria sòlid: coincideixen escrupolosament en la descripció dels patrons de conducta, de l’estructura piramidal i financera, i de les tècniques coercitives.
Abans que ells, van ser elles les que van trencar el silenci. A El minuto heroico: Yo también dejé el Opus Dei hi apareixien nombroses numeràries auxiliars, que representen l’última baula de la institució. Són dones que van fer literalment de criades als centres de l’Obra, a temps complet, desproveïdes de drets laborals i sense cobrar ni un duro.
Abans que ells, van ser elles les que van trencar el silenci. A El minuto heroico: Yo también dejé el Opus Dei hi apareixien numeràries auxiliars, que representen l’últim baula
Mònica Terribas explica la importància de fer ara aquesta segona part: “Sense el rol dels homes, sacerdots i numeraris, és impossible entendre els mecanismes de poder econòmic i social de l’Obra, que s’articulen a través d’ells”. Tant homes com dones donen testimoni de dinàmiques d’abús espiritual, psicològic i econòmic, però ells, a més de ser víctimes, també van exercir un paper de victimaris.
Precisament per això, afegeix Terribas, resisteixen més anys dins de l’Opus Dei. Des de l’adolescència els diuen que són els elegits, que estan predestinats a ocupar posicions de poder. “Els costa donar-se per vençuts, perquè és com si haguessin fracassat”, conclou. Entre els catorze homes sumen més de 230 anys de vida dins de la institució.
Mònica Terribas explica la importància de fer ara aquesta segona part: “Sense el rol dels homes, sacerdots i numeraris, és impossible entendre els mecanismes de poder econòmic i social de l’Obra”
El documental també incorpora veus expertes com les del catedràtic de dret canònic Santiago Bueno Salinas, el periodista Gareth Gore o la psicòloga Vega González. Alhora hi apareix l’advocat Sebastián Sal, representant legal d’un grup de 43 exnumeràries auxiliars que han denunciat penalment l’Opus Dei a l’Argentina.
Per poder respirar entre paraules tan gruixudes, la sèrie documental continua apostant encertadament per un recurs: la recreació dels centres de l’Opus Dei i dels seus membres. Això no només ens apropa, com a públic, encara més a la claustrofòbia, la segregació i la solitud dels protagonistes, sinó que també produeix un efecte sobre ells mateixos. El documental ensenya l’entrebambolines: com interactuen amb els actors i els corregeixen perquè les escenes siguin fidels a la realitat. Al cap i a la fi, els afectats veuen la seva pròpia vivència recreada, cosa que la fa encara més real, vàlida i comprensible.
Aquest documental provoca inevitablement una pregunta: com pot ser que tot això hagi passat sense conseqüències? Segurament, una de les claus és aquesta estructura dissenyada minuciosament, sostinguda per una vasta xarxa social i econòmica. Encara hi ha moltes persones que en són presoneres, perquè la llibertat, després de tant de temps, també fa vertigen. Però, segurament, aquest documental contribueix a fer caure els murs.
