El dia abans és com quan tens una cita o un pla o un esdeveniment important, te’n vas a dormir entre nerviosa i eufòrica. Una mica com quan l’endemà te n’anaves d’excursió o de campaments amb l’escola o l’institut, que ho deixaves tot preparat per, en aixecar-te, només haver d’enfilar. Sabies amb qui seuries a l’autocar i us explicàveu prèviament quin dinar duríeu i què compartiríeu, però també sabíeu que era un dia que podien passar coses que no passaven quotidianament: una interacció inesperada, un grup que es creava per generació espontània (o planificada, també), una complicitat efímera, però confortable i sincera. I no sempre i de la mateixa manera, però la tornada albergava certa intimitat col·lectiva. Un dia de vaga general és una mica així: no saps ben bé què passarà, però passarà qualque cosa. I el que va passar ahir no sé si canviarà la història a curt termini, però a mi, i m’atrevesc a dir que a nosaltres, ja ens ha canviat per sempre.
En un dia de vaga general no saps ben bé què passarà, però passarà qualque cosa
Puc reconèixer que aquests darrers anys, a estones, he arribat a festejar amb l’escepticisme propi d’una persona que s’està quedant enrere en això d’entendre a la gent més jove que jo. En una espècie d’idealització o nostàlgia mal practicada dels meus anys militància juvenil. Que si les pantalles, que si l’individualisme, que si n’hi ha que tenen molt poques ganes de fer res. Aquesta vaga general ha arribat per moltes coses, però també per fer-me callar una estona i fer-me veure que no som tan llesta i experimentada com me pens.
Són les sis del dematí i tenc son, però estic al carrer. I ho faig amb amigues, companyes i conegudes, però també amb gent —la majoria més joves que jo— que no conec i que no sé qui són, però ens agafem dels braços i ens demanam si estam bé, si necessitam relleu o si podem ajudar-les a parlar amb la gent. A estones les mir i pens: són millors que nosaltres a la seva edat. Ens han millorat. A les 9 del dematí centenars de persones petites desfilen pel barri. A Sants tenim el projecte d’Arcàdia, que ens fa entendre que les criatures també compten. I no només compten, també s’organitzen. La meva fillola, de dotze anys, escrivia a una pancarta sobre els desnonaments: “Esperem que puguem superar aquesta etapa tan complicada i que pugueu tornar a casa vostra com cal. No us desanimeu que d’aquí poc segur que tornareu a la vostra llar”. A la casa que hi va dibuixar, també hi va plasmar un cartell: “Per l’Olga. Veïna, mare i filla assassinada pel capitalisme”. Una nina de dotze anys ha entès perfectament què està passant i no ha plegat els braços, sinó que s’ha armat amb un xiulet i les seves amigues per anar a la mani de l’horabaixa. Per això crec que és de justícia deixar escrita la meva admiració (i orgull, sí) per nines com ella i per totes les que vendran.
Aquests dies hem sentit molt que des del 2012 no es feia cap vaga general, però les feministes sabem que és mentida
I què dir de les companyes feministes que em fan recuperar l’esperança i l’alegria en un tancar i obrir d’ulls. L’altre dia xerràvem que aquests dies hem sentit molt que feia del 2012 que no es feia cap vaga general, però les feministes sabem que és mentida. Per això el barri i part de la ciutat esper que tendran durant alguns dies ferratines enganxades per tot que els recordaran que l’amor no paga factures ni cotitza, que les reformes laborals ens condemnen a la precarietat, que l’educació si no és inclusiva és segregació, que volem més recursos i menys discursos, que el turisme de rècords duu sous de misèria o que sense cura no hi ha vida. Que volem reconeixement, justícia i dignitat per a totes. I que poguem tenir veïnes, companyes i amigues com n’Èlia, que ens recorden que nosaltres no volem heretar empreses, volem heretar un llegat de lluita i amor d’un valor inestimable.
Ahir crec que ens vam adonar o vam recordar del poder que té la gent
Mirau, jo no sé si la llibertat és quan comença l’alba en un dia de vaga general, perquè no sé on és el límit permès de rebregar un poema i si ja l’hem traspassat, però el que segur que sí que podem rebregar és l’altre poema que diu que la gent no s’adona del poder que té. Des d’ahir crec ens n’hem adonat o hem recordat que un dia ens en vàrem adonar. Ara per ventura ens queda el més important: aconseguir que no ens ho tornin a arrabassar.
