Els darrers dos anys de mobilitzacions per la defensa del territori hem posat l’accent en quatre problemàtiques principals: l’habitatge, l’aigua, la massificació turística i la precarietat laboral. Són pilars d’una vida digna per a les persones que habitam Menorca tot l’any. Fer-los tremolar i no actuar per corregir-ho és com accelerar sabent que s’acosta una corba.
Però hi ha una cinquena pota d’aquesta crisi que mereix més atenció: la pèrdua de múscul social crític i organitzat. Els moviments socials defensen drets, qüestionen decisions polítiques i construeixen alternatives quan allò que tenim deixa de funcionar. Sense una ciutadania capaç d’organitzar-se, també es debilita la nostra capacitat de respondre a les altres quatre crisis.
Cal recordar d’on venim. La fi de la dictadura va obrir les portes a un esclat cultural i associatiu. Es recuperaven els carrers, els carnavals, les trobades per la llengua, els concerts, les excursions i les assemblees. Quan els grans projectes urbanístics amenaçaven el litoral, la gent va sortir a defensar Cala en Turqueta, es Grau, els Alocs, Macarella i tants altres indrets que avui formen part de la Menorca que estimam. Aquelles conquestes no varen arribar totes soles: darrere hi havia persones organitzades.
A més de l’habitatge, l’aigua, la massificació turística i la precarietat laboral, hi ha una cinquena pota d’aquesta crisi que mereix més atenció: la pèrdua de múscul social crític i organitzat
Les transformacions socials de les darreres dècades han anat erosionant una part d’aquella força. La societat de consum ens empeny cap a una vida cada vegada més individualista, entre pantalles, presses i espais de trobada convertits en espais de consum. A més, l’encariment de l’habitatge i la precarietat expulsen jovent de l’illa i dificulten el relleu generacional de les entitats.
No obstant això, hi ha un murmuri de fons. Batucades feministes, col·lectius circenses, grups de música, associacions veïnals, grups de criança, jovent organitzat, ecologistes i moltes altres iniciatives continuen teixint fils d’una xarxa que es resisteix a desaparèixer. Però perquè aquesta xarxa s’enforteixi necessita trobar-se. Necessita llocs on assajar, reunir-se, compartir recursos, debatre i construir projectes comuns. Perquè la vida associativa també neix de les converses després d’una reunió i de les complicitats que es creen compartint un espai.
La proposta de recuperar l’antiga nau SEAT no és simplement obrir un equipament més. És posar un edifici públic al servei d’un projecte de gestió comunitària i municipal
D’aquí neix el rum-rum que recorre Maó: recuperar l’antiga nau SEAT com a ateneu popular. L’edifici, de propietat municipal, continua tancat. L’any 2021 l’Ajuntament va impulsar un procés participatiu per definir-ne el futur. Les propostes apuntaven a usos culturals, artístics i comunitaris, amb espais per a les entitats i la participació ciutadana. Cinc anys després, aquella expectativa continua sense materialitzar-se. De què serveix demanar la participació de la ciutadania si després les seves propostes queden dins un calaix?
La campanya “Rum-Rum, la SEAT!” ha començat a respondre amb fets. A finals de setembre, més de 200 persones varen compartir un sopar a la fresca a la plaça Miranda per presentar la reivindicació. Un mes després, el mirador del Carme es va omplir amb més de 300 participants en un bingo musical, amb premis aportats per comerços col·laboradors. Música, ball, infants, persones grans i col·lectius diversos varen convertir l’entorn d’una nau tancada en un espai viu. De les 25 entitats adherides inicialment s’ha passat a més de 30. Abans de tenir les claus, la campanya ja ha començat a fer allò que reclama: construir comunitat.
Un ateneu no resoldrà per si sol la crisi de l’habitatge, l’aigua, el turisme o la precarietat. Però pot ajudar a recuperar una eina imprescindible per afrontar-les: la capacitat d’organitzar-nos
I això ens duu a una pregunta incòmoda: per què encara no hi ha un ateneu popular a Menorca? Les administracions han facilitat espais a associacions veïnals, grups folklòrics, geganters, bandes de música i altres entitats. I és bo que sigui així. Però què passa amb els col·lectius que, a més de fer cultura, qüestionen les polítiques públiques? Amb els moviments juvenils, feministes, ecologistes o antiracistes que sovint depenen de locals provisionals, cessions puntuals i esforços personals?
La proposta per a la SEAT no és simplement obrir un equipament més. És posar un edifici públic al servei d’un projecte de gestió comunitària i municipal, on les entitats decideixin els usos i comparteixin responsabilitats.
Un ateneu no resoldrà per si sol la crisi de l’habitatge, l’aigua, el turisme o la precarietat. Però pot ajudar a recuperar una eina imprescindible per afrontar-les: la capacitat d’organitzar-nos. Menorca necessita espais on arrelar, discutir i imaginar futurs diferents. La nau SEAT és una oportunitat concreta per començar.
La pregunta, per tant, no és només què passarà amb la SEAT. És si volem una ciutat que mantengui tancats els seus espais públics mentre la vida associativa cerca on créixer, o una ciutat que obri portes a la iniciativa col·lectiva.
