La literatura que imagina mons ha estat present des de fa segles. La imaginació d’altres mons ens ha ajudat a criticar, a construir, a lluitar. O a resignar-nos. Les utopies van nàixer per poder fer veure les falles del present i construir així un imaginari a què aspirar. Les distopies ens volien alertar d’un món al qual podríem arribar si no estàvem alerta.
Entremig, les utopies van anar desapareixent i les distopies van anar copant els discursos fins a paralitzar els motors de canvi. Era més fàcil imaginar la destrucció que lluitar pel canvi. La resignació va anar guanyant pes. Però on queden les ucronies?
Una ucronia, segons el DNV (Diccionari Valencià de la Llengua), és la concepció imaginària de fets esdevinguts en un temps ideal. És a dir, la ucronia és “que hauria passat si…”. Ací la imaginació opera diferent, és un no-temps, és una mentida que ens fem. No hi té cabuda. La història, el passat no es pot alterar. Però ens serveix per a parlar-nos del present en altres coordenades. I em fa la sensació que les ucronies tornen a estar de moda.
La ucronia és “que hauria passat si…”. La història, el passat no es pot alterar. Però ens serveix per a parlar-nos del present en altres coordenades.
El mes de setembre, l’editorial l’Agulla Daurada publicava una Biografia d’X de Catherine Lacey, amb traducció d’Adriana Pous, una ucronia oen què els EUA s’havia dividit en dos blocs: un nord democràtic on les idees d’Emma Goldman han triomfat i han deixat empremta i un sud regit per una teocràcia ultraconservadora i aïllada de l’exterior.
La novel·la serveix per a parlar-nos de la construcció de la identitat i sobre com et marca nàixer un lloc determinat, malgrat els intents de deslliurar-se de certes tradicions i obligacions.
La ucronia de Lacey canvia personatges, fets històrics… i ens va descobrint com juga la història en la identitat de les persones. La vida petita és, per tant, la història en majúscula. Sota aquesta teoria al darrere em plantege quants fets que no hem viscut ens han determinat també, individualment i col·lectivament.
Potser, després de la ingenuïtat de la utopia i de l’efecte paralitzador de la distopia, el que ara busquem és un nou present
Fa poc es va estrenar també l’obra El judici a Carlos Mazón que mai voràs, de la companyia valenciana Atirohecho. Una obra teatral en la qual es fa un judici a l’expresident valencià pels fets ocorreguts el 29 d’octubre de 2024. En l’obra se celebra el judici que no podem veure els valencians per l’aforament del polític del PP. És també un acte poètic de justícia social: hi ha una condemna.
Aquesta ucronia ens ajuda col·lectivament a parlar d’allò que la societat civil reclama i a fer memòria; un intent de reparació a través de la catarsi de la posada en escena d’un judici a un responsable polític que, per ara, no ha estat condemnat.
El món, aquell que sí que hem viscut, necessita aquestes narratives, per poder explorar totes les possibilitats, per poder pensar el present, però també per parlar del passat i del futur. Unes narratives que ens ajuden a explicar qui som mentre ens imaginem i reinterpretem constantment. Potser, després de la ingenuïtat de la utopia i de l’efecte paralitzador de la distopia, el que ara busquem és un nou present.
