Per cinquena temporada el Col·lectiu Ronda i la ‘Directa’ editen el suplement L’Improcedent, un dossier que analitza amb la veu de persones expertes situacions laborals d’especial vulnerabilitat i abusos empresarials i institucionals que afecten els drets fonamentals de les persones. En l’edició d’enguany se centra en com ja estan evolucionant les relacions laborals en un marc de desregulació de les anomenades economies col·laboratives i per la introducció de la robotització i el control social en els llocs de treball.
Obre l’exemplar un article de l’advocat laboralista Vicenç Llinares titulat ‘Encadenats a l’algoritme’, que ens parla dels orígens de l’empresa Amazon i de les diferents derivades d’aquest sector de negoci. A les pàgines centrals els lletrats Pau Estévez i Oriol Arechinolaza –de l’Àrea de Salut i Treball del Col·lectiu Ronda– analitzen en la peça ‘La feina o la vida’ com la temporalitat i la precarietat impacten de ple en els accidents i les malalties laborals. Tot seguit el tècnic de comunicació Àlex Lasmarías s’endinsa en els reptes de la quarta revolució industrial amb ‘La jubilació dels robots’. I tanquem les vuit pàgines especials amb una reflexió de l’advocat laboralista José Antonio González Espada titulada ‘El malson d’Orwell’.
A més, el suplement inclou una editorial redactada pel Col·lectiu Ronda on afronten els ‘nous escenaris de lluita’. La reproduïm a continuació. La portada del suplement és obra de l’il·lustrador Joan Manel Pérez.
Editorial del suplement L’Improcedent
Nous escenaris de lluita
Economia de plataforma i col·laborativa, algoritmes que fan de patró, nous sistemes de videovigilància i control, robotització i màquines intel·ligents… el món del treball s’està reconfigurant amb l’entrada de nous elements que cal tenir presents a l’hora de visualitzar quin pot ser el futur de les relacions laborals. Un futur que per a la classe treballadora no s’augura gaire més esperançador que el present: la precarització, la desregulació i la rebaixa de drets laborals sembla que cotitzen a l’alça en un context empresarial instal·lat permanentment en l’anhel voraç del màxim benefici i amb una legislació laboral que cada cop ofereix menor protecció.
Les previsions diuen que la revolució robòtica destruirà milions de llocs de treball a les economies més industrialitzades en el decurs dels propers anys, només parcialment compensats per l’increment de l’ocupació en el sector tecnològic. De moment, pocs s’han parat a pensar com es podran sostenir i preservar els sistemes públics de pensions i el conjunt de prestacions i garanties de la Seguretat Social davant aquest escenari d’intensa destrucció d’ocupació. Unes previsions que auguren, també, que en el futur la majoria de persones serem autònomes… o potser volen dir falses autònomes, aquell nou paradigma que sota l’aparença d’economia col·laborativa i informal desprotegeix i desregula… Previsions que obliden una xifra conseqüència, precisament, de la precarietat laboral: l’any 2018 van morir 572 persones en accidents de treball (sense comptar les morts derivades de malaltia professional). Per a moltes empreses la prevenció de riscos és inexistent però en canvi se senten atretes pels nous sistemes de vigilància i control que permeten mantenir sotmeses les seves plantilles.
Davant d’aquest paisatge, els sindicats majoritaris continuen ancorats en les clàssiques estratègies de negociació i pactisme, llastats per actituds que sovint fomenten la passivitat i encara aferrats al seu paper de pacificació de la força del treball sense fer front a les particularitats de les noves precarietats. I malgrat la desafecció de bona part de la classe treballadora, assistim a l’emergència de noves plataformes de defensa dels drets laborals… de Kellys, de riders, de treballadores domèstiques, de manters… col·lectius que lluiten des d’un vessant social i combatiu que compten amb el suport de sindicats que no es dobleguen al sistema ni abaixen el cap. Experiències de sectors precaritzats que busquen com sortir dels propis laberints i buscar alternatives.
Els possibles avantatges dels nous escenaris no solucionen els vells problemes d’una classe obrera que majoritàriament treballa per no sortir de pobre, si és que té feina. Per això cal continuar exigint mesures i polítiques valentes que reconfigurin algunes regles del joc, que aportin solucions al desmantellament del teixit industrial i al retrocés de l’Estat del benestar, que plantegin horitzons sostenibles. I caldrà continuar lluitant per no perdre les millores aconseguides, per no estalviar cap dret i, sobretot, per retenir el gran actiu de la lluita obrera: la dignitat.
