Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Alfonso Martínez, militant del centre social La Cosa Nostra detingut durant la cimera del G-7

"Els policies van treure una motxilla amb tres pedres grans i van dir que era meua"

Alfonso Martínez, jove de Castelló detingut durant la contracimera del G7 i a qui se li imputen tres càrrecs / Ester Fayos

Va començar el dia participant en les manifestacions convocades contra la cimera del G-7 a Baiona i va acabar-lo detingut en el centre de retenció de migrants d’Hendaia. Alfonso Martínez té 25 anys i és militant del centre social La Cosa Nostra de Castelló, un espai d’associacionisme juvenil i de treball de barri on es troba el veïnat i organitzacions amb consciència social. Però, el 25 d’agost Martínez figurava a l’atestat policial de persones detingudes durant la contracimera del G-7, organitzada per les plataformes G-7 EZ d’Euskal Herria i Alternatives G-7 de l’Estat francés. L’acusen de participar en una manifestació no autoritzada, de pertànyer a un grup violent i de degradació viària. L’única prova és una motxilla amb tres llambordes que la policia assegura que és d’ell. Però Martínez no havia participat en cap marxa que no estigués autoritzada, portava una ronyonera i minuts abans de la detenció havia vist com la policia ficava tres pedres grans dins de la motxilla.


Què va passar el dia 25 d’agost, jornada de mobilitzacions contra la cimera del G-7, perquè et detingueren en Baiona?

Segons la policia, el 25 d’agost jo estava amb un grup violent i havia participat en una manifestació no autoritzada. Això és el que em diuen quan em van ficar contra la paret. Però, jo estava en un bar, no molt lluny d’una manifestació. En la marxa hi havia vint persones i vam dir: “Hòstia, ací no hi ha ningú, mone a un bareto”, i vam anar a un bar que estava prop. A mi i a un xic d’Euskal Herria ens pillen amb una birra en la mà, fora del bar. Ens demanen la documentació, ens tenen allí 45 minuts sense saber què passa i, durant eixe temps, veig que els mateixos policies agafen una motxilla i comencen a ficar pedres dins. Eixa motxilla la fiquen al nostre costat i, en un moment donat, els policies van traure una motxilla amb tres pedres grans i van dir que era meua. Jo no vaig dir que havia vist com la policia les ficava dins de la motxilla, però el xic d’Euskal Herria sí que ho va dir. Estem ací durant 45 minuts, sense cap explicació, i ens preguntaven si nosaltres havíem tirat pedres. Jo, òbviament, dic que no i em diuen: “Cap problema, en 10 minuts podeu marxar”. Però, de sobte, em fiquen les esposes, em tiren dins del furgó, en un cubiculum per a una persona i sense donar-me explicacions, sense cap motiu. Després de dir-me que no passava res, em detenen i em tiren a la furgoneta. Jo no sabia per què estava detingut, ni m’havien llegit els meus drets, i em llancen dins d’un armari, d’un per un, on no et pots menejar i on et mories de calor.


Què respon la policia quan el xic del País Basc diu que els havia vist ficar les pedres dins la motxilla?

“Ens demanen la documentació, ens tenen allí 45 minuts sense saber què passa, i durant eixe temps, veig que els mateixos policies agafen una motxilla i comencen a ficar pedres dins”

Ell ho diu perquè la policia no parava de fer-li preguntes i l’únic que responen és que els està acusant falsament. Jo no vaig dir res. Quan estem en el furgó, no sabia on anàvem. Només sabia que circulàvem per l’autopista. També agafen un tercer xic, d’origen magrebí, crec. Érem tres: el xic d’Euskal Herria, jo i aquest xic, que el solten de seguida. El trajecte dura uns 45 minuts, fins que arribem a Hendaia, em tanquen i em llegeixen els meus drets: dret a tenir un advocat, dret al silenci i dret a fer una telefonada. Però s’ho van passar pels collons, perquè no vaig poder fer cap cridada. Crec que es van acollir al fet que durant les sis primeres hores és només una retenció i no vaig tindre cap advocat ni res.


Abans d’arribar a comissaria, quan et van detindre, com va ser el tracte per part dels agents?

Va ser un tracte totalment intimidatori, d’estar pressionant, de preguntar-me si havia tirat pedres i si estava segur que no les havia tirat jo. A mi em va cridar l’atenció un símbol, que jo no sabia què era. Vaig veure que el policia duia una icona tatuada en el braç i vaig pensar: “Hòstia, em sona d’alguna cosa, però no sé de què”. Doncs, després em van dir que aquest agent portava tatuat en el braç el símbol del Front Nacional. Què passa? Doncs que a mi la policia em veu en el braç el tatuatge de “No passaran” i van començar a fer conyes i continuaven preguntant si estava segur de què no havia tirat res.


Aleshores, la teua detenció va ser per motius polítics?

“La meua detenció és arbitrària, però d’un caràcter polític evident per tal d’acoquinar la gent que participa en el moviment”

La meua detenció és arbitrària, però d’un caràcter polític evident per tal d’acoquinar la gent que participa en el moviment. Sols cal fixar-se en la situació excepcional a França. Entre el novembre de 2015 i maig de 2017, l’Estat francés ha utilitzat poders d’excepció amb el context de les protestes de caràcter revolucionari, junt amb els atacs terroristes, dictant fins a 155 decrets per tal de prohibir drets fonamentals, com la lliure reunió de persones al carrer. Expressament, a França, es nega aquest dret a 574 persones que protestaren contra les reformes proposades a la legislació laboral francesa, tal com passa amb el G-7, on hi havia informacions de l’existència d’un llistat negre de persones.


Pots detallar el teu pas per comissaria?

Una vegada en comissaria, durant dues hores van estar fitxant-me com a delinqüent en França, em van fer les fotos i em van preguntar de tot: de quina marca és el meu mòbil, comptes bancaris, quant de temps portava en França, si havia viatjat… Al principi vaig pensar que havia de contar la veritat, però era un error.


Per què?

Perquè ells no volien ajudar-te. Ells no volien saber la veritat. La veritat la tenien, perquè el carrer estava ple de càmeres quan em van detenir. De fet, el bar està en un carrer que dona a una plaça gegant. Jo ja mal pensava quan vaig veure les pedres… Total, que em van fer la fitxa i em van tirar al calabós. Em trauen, em tornen a ficar dins, així quatre vegades. No saps quina hora és, no saps si és de dia o de nit. A mi no em van pegar, però jo vaig veure com la policia pegava la gent. Et tornen loco perquè no sàpigues on estàs. Quan m’estaven fitxant, ja em negue a tindre advocat, perquè em volien imposar el d’ofici i no em deixaven cridar. Ells mateixos em diuen: “Ens neguem”. O siga, que estaven incomplint els meus drets fonamentals. Sí que tenia una traductora, però tampoc em fiava d’ella. Jo deia tota l’estona: “Paper, paper”, i feia signes que m’havien donat el paper amb els meus drets i havia de poder cridar. La meua primera declaració va ser sense advocat, perquè anava tot molt ràpid, hi havia molt de trànsit de persones. Quan veuen que jo no volia l’advocat d’ofici, em tiren al calabós, no sé quantes hores. Em trauen a la nit i em tornen a preguntar si volia advocat i els dic: “Sí, però no el d’ofici”. Ells deien tota l’estona que es negaven, fins que de sobte em diuen: “A l’una del matí vindrà un advocat”. Com que a l’una del matí? No sabia quina hora era.

 


Qui era l’advocat? Com l’havies contactat?

Al principi, jo els vaig donar el contacte d’una persona que estava amb mi en França, viatjant, perquè tampoc podies cridar a Espanya. Per tant, al final el primer advocat que tinc és un advocat de confiança, d’una associació d’advocats. Aleshores, ell m’ho explica tot, en francés, però més o menys ho entenc. L’advocat em diu que em negue a tot i que no diga res si ell no està davant. Clar, jo al principi ja havia parlat sense la presència de cap advocat.


Què t’havien preguntat sense la presència de l’advocat?

La segona vegada que em trauen del calabós comencen a preguntar-me: “Aquestes pedres et sonen?”, “aquestes fotos?”. Eren fotos de tres llambordes. Però jo vaig dir que no sabia res. Després de parlar amb l’advocat, m’explica que em negue a tot, que no diga res i pense: “Hòstia, ja l’he cagat!”, perquè ja havia dit que no sabia res i ja havia parlat. L’advocat em diu que em poden caure d’un a dos anys i jo pense: “Mare meua, açò és una locura”.


En aquests moments, quants càrrecs hi ha en contra teua?

“En aquests moments, tinc aquests dos i un tercer càrrec, perquè em vaig negar a donar les empremtes dactilars i l’ADN i això també és una infracció. De fet, en negar-me a donar les empremtes, em diuen que això és sospitós”

En la comissaria, l’advocat em diu que se m’imputen dos càrrecs. Al principi, quan entre i em fitxen, em diuen que tinc un càrrec, el de participació en una manifestació no autoritzada i pertinença a un grup que anava a fer actes violents. Després, segons la marxa, em diuen que són dos, aquest i un altre per degradació viària. En aquests moments, tinc aquests dos i un tercer càrrec, perquè em vaig negar a donar les empremtes dactilars i l’ADN i això també és una infracció. De fet, en negar-me a donar les empremtes, em diuen que això és sospitós. Jo realment volia col·laborar, però no sense el meu advocat. Per si no n’hi hagués prou, al dia següent, em treuen al matí, molt prompte, i em diuen tres coses: “El teu advocat s’ha oblidat”, “se n’ha anat”, “s’ha oblidat de tu”. Ací ja no podia més. Després de deu minuts em tornen a dir: “L’hem cridat i no contesta”. Em vaig enfonsar, em vaig posar a plorar. Pensava en la meua família, jo no sé què estarien pensant, què hauria fet. És que no he fet res, tio, és la veritat. Al final em van dir que era un problema d’homologació.


A què es referien?

No sé, no en tinc ni idea. Al final em van imposar una advocada d’ofici. Em va explicar que havia escollit un “mínim risc”, que és negar-me a donar les empremtes i l’ADN i em va explicar el mateix que l’advocat de l’associació. Però les mentides són del tipus que si jo no done les empremtes, això ja és un element de sospita. També em diuen que és l’última vegada que me les demanen. Però al dia següent, me les tornen a demanar. Tot açò sense saber que em podien caure d’un a dos anys de presó. Sí que es va tindre en compte que no m’havien informat i que desconeixia el que em podia passar. Això ho van apuntar. L’endemà, m’amenacen dient-me que puc estar de quatre a sis setmanes en el calabós. No tenia cap sentit. M’estaven acorralant.


El teu advocat t’ha informat sobre la condemna a la qual t’enfrontes?

Em poden caure d’un a dos anys, però no està clar. No ho tenen clar ni ells. És molt flexible. L’únic que em salva és que no tinc antecedents, però em caurà una multa de collons. En aquests dies, l’advocat sí que m’ha dit que pot ser d’un a dos anys, però únicament per la infracció de no donar les empremtes, per tant, encara no està massa clar.


Com va ser el tracte en comissaria?

El to era molt amenaçador, dient-me: “Ací et quedaràs una temporadeta”. Després, van veure que tenia en el mòbil la falç i el martell i van dir: “Oh, oh, no sé què, allez, allez”.


Aproximadament vas estar 24 hores detingut. Com van ser eixes hores en la cel·la?

“Just davant de la meua cel·la, hi havia un xic que estava demanant ajuda. El van traure molt mal, amb un braç en el coll i un altre pegant-li. Jo vaig flipar. El xic d’Euskal Herria el va veure millor i em va dir que estava tot rebentat. Sentia com li pegaven”

Jo estic en un centre de detenció de migrants. Era el pitjor. Va ser una locura, no perquè siguen 24 hores, sinó per tot el que veus. Estava en la cel·la número huit, en la set hi havia un xic d’Irun, i en la sis el xic d’Euskal Herria. Davant de mi, hi havia uns francesos que pareixia que feia molt de temps que estaven tancats. Just davant de la meua cel·la, hi havia un xic que estava demanant ajuda. El van traure molt mal, amb un braç en el coll i pegant-li. Jo vaig flipar. El xic d’Euskal Herria el va veure millor i em va dir que estava tot rebentat. Sentia com li pegaven. Però era molt flipant el desplegament policial. Jo me’n vaig anar quatre dies de viatge pel nord i uns col·legues de Markina-Xemein m’explicaven que la policia no parava de registrar motxilles. Si portaves una samarreta negra, ja et miraven mal i et deien: “Black block, black bloc, eh?”. L’advocat em va explicar que no calia que cometeres un delicte violent perquè et detingueren, sinó que només calia demostrar que anaves o volies fer-ho i que estaves vinculat.


T’han citat per declarar?

Se suposa que el 25 de setembre he de tornar, però l’advocat encara no té la fitxa completa del meu cas i no pot treballar. Falten menys de dues setmanes i no sé res. Estic en contacte amb l’advocat de l’associació, però no sé res encara. Ell em diu que no pot treballar perquè no té la fitxa. No sé què pot passar el 25 de setembre i la veritat és que si ningú m’informa, jo no hi aniré. El que volen és endarrerir-ho el màxim possible perquè no tinga temps per treballar. Crec que volen acollonar i ja està. És un muntatge. L’element principal és una motxilla amb pedres, però jo només portava una ronyonera. Són pedres molt grans i tot el  món va veure que va ser la policia qui les va agafar.


Com valores el treball col·lectiu que es va fer per organitzar la contracimera del G-7?

“És un muntatge. L’element principal és una motxilla amb pedres, però jo només portava una ronyonera. Són pedres molt grans i ho va veure tot el món que va ser la policia qui les va agafar”

Jo vaig estar en Pamplona i després amb companys de Markina-Xemein. Em vaig adonar que hi havia molt de mal rotllo per part d’un sector de la contracimera. Un sector de la contracimera va estar en contacte amb el Ministeri d’Interior francés, tal com va publicar un periòdic francés i, sabent això, quadraven moltes coses. Directament, es va negociar el tracte d’algunes manifestacions en contra de la cimera i al final, de sobte, gent de la contracimera va començar a suspendre convocatòries. El que no es pot fer és organitzar una cosa i després que alguns es posen a parlar amb el Ministeri francés. Si es desmarquen de la lluita més directa, estan donant peu a desincentivar la inconformitat social organitzada. Si obligues a fer coses dins d’uns límits, ja estàs encasellant la gent que se salta els límits, a fer etiquetes estranyes, en compte de fer unitat entorn d’una lluita que és la mateixa.


Com descriuries el desplegament policial durant la cimera?

Biarritz estava plagada de policia. A Baiona no hi havia molta presència de manifestants, però de policia, helicòpters… sí. De fet, quan em detenen a mi, venen moltes motos, sis o set furgons, antidisturbis… No hi havia res i van arrasar amb tot.


Penses que vivim un retrocés en el dret a la manifestació?

Hi havia un marc jurídic particular i per això feien tantes detencions en calent, escudant-se en què podien fer de tot, perquè és el G-7 i són mesures temporals. Però realment no és així. Per exemple, amb les jupetins grocs, sempre estan així. És un retrocés brutal en el dret a la manifestació. Hem tornat on estaven els nostres pares, però de manera invisibilitzada. Estem en temps moderns, però la repressió és la mateixa. No ens maten, només faltaria que ens pegaren un tir al cap. Jo vaig estar tancat 24 hores, però hi havia un xic que feia tres dies que no sabia res de ningú, estava ja boig. Es va pegar amb els gendarmes. Això era una bogeria. L’únic que ens queda és la solidaritat, la tendresa dels pobles.