El turisme rural podria ser com un cavall de Troia: un regal malintencionat del món modern i desesperadament ben rebut per les poblacions rurals abandonades i maltractades per les polítiques urbanocèntriques, que amaguen un perill irreparable per al nostre futur. Sols cal analitzar què se n’ha fet de la cultura, la tradició i les economies basades en el treball de la terra i els oficis varis arrelats al territori en zones on el turisme rural ja s’ha consolidat com a motor econòmic principal.
Si bé el turisme rural naixia com una teoria del progrés econòmic, un estímul per millorar la demanda a productors locals i una manera de blindar la cultura popular, a la pràctica, en llocs rurals on ja s’ha consolidat –com Mallorca, la Cerdanya, el Berguedà o la Costa Brava–, s’ha vist una destrucció i folklorització total de la vida al camp i els pobles. El pastor ven les ovelles per fer de guia turístic, i la masovera i els seus grans coneixements són expulsats pel propietari oportunista per fer-hi turisme rural. És una pèrdua irreparable de sabers i coneixements bàsics sense traspàs generacional que pagarem ben car.
Caldria prioritzar i treballar per construir un moviment polític rural prou fort capaç de controlar i regular els preus del lloguer, garantir l’accés i la continuïtat a les feines tradicionals i arrelades a la terra, defensar la cultura i la identitat populars
El turisme rural actual és un negoci basat en la venda d’experiències prefabricades a masses de gent alienada i amb una dosi calculada d’exotisme que permet –si tot ha anat bé– reintegrar-se després a la grisor de la vida quotidiana a la qual el sistema capitalista ens sotmet. D’altra banda, la idealització per part dels urbanites de què mama l’agroturisme o el pasturisme proposa un vincle entre el pagès o ramader i el turista. Però què suposa pel turista rural el pastor o el pagès, sinó més que un pur element exòtic de l’entorn?
La gran aposta pel model turístic d’idealització bucòlica del món rural que s’orquestra des dels grans mitjans de comunicació, administracions locals i diputacions, esdevindrà un lligam i una dependència urbana difícils de trencar, un atemptat contra l’autonomia del món rural a benefici del desenvolupament del progrés modern des de les ciutats i les administracions centrals.
D’aquesta manera, l’alternativa que ressona fort i aposta per models de turisme sostenible és i serà sempre fantasia si és controlada pel pervers sistema econòmic neoliberal actual que no contempla límits de creixement. Caldria, primer, prioritzar i treballar per construir un moviment polític rural prou fort capaç de controlar i regular els preus del lloguer, garantir l’accés i la continuïtat a les feines tradicionals i arrelades a la terra, defensar la cultura i la identitat populars, desenvolupar polítiques que apostin per l’autonomia de les petites regions i sobretot recuperar l’autoestima d’aquelles qui habitem i estimem els nostres petits pobles.