Maialen Lujanbio és bertsolari i escriptora guipuscoana. Llicenciada en Belles Arts, gràcies a la bertso-eskola -escola de bertsolarisme-, va començar a cantar en públic amb quinze anys. Va ser la primera dona a guanyar l’any 2009 la Bertsolari Txapelketa Nagusia, el campionat nacional de bertsolaris que té lloc al País Basc cada quatre anys, i des de 2018 forma part de l’equip que presideix l’associació de bertsolaris Euskal Herriko Bertsozale Elkartea
El bertsolarisme és una tradició molt arrelada al País Basc, que ve de lluny. Podries parlar-nos del seu origen?
No es pot saber exactament com va sorgir. La tradició oral improvisada s’ha donat probablement en totes les cultures d’una manera o altra al llarg de la història i és molt difícil poder-les datar. Des de sempre, el fet de cantar és intrínsec en totes les cultures, sigui quina sigui la forma. Aquí, a Euskal Herria, ha estat sempre a capella i en altres llocs, acompanyat de música o en format de storytelling, més narrativitzat. A Catalunya i les Illes, per exemple, hi ha també un fort moviment de poesia oral improvisada. La tradició de la glosa catalana està revivint i hi ha grans glosadors com Helena Casas o Carles Belda i col·lectius com El cor de la carxofa. En el cas del bertsolarisme, els bertsos més antics recompilats daten del segle XV però molts bertsos o rimes han perdurat en el boca-orella fins ara. L’evolució de les temàtiques ha anat canviant amb el pas del temps però sempre ha anat de la mà de la cultura popular, reflectint la realitat sociocultural i política del moment i apropant-se a les problemàtiques de cada context.
Solen tenir continguts polítics, els bertsos?
Sí, la majoria ho solen ser. Si més no, polititizats, en el sentit ampli de la paraula. Gairebé cada setmana tenim actuacions a qualsevol lloc d’Euskal Herria i cada actuació respon a un context concret. Això és el que fa inigualable cada actuació. No és el mateix actuar aquesta tarda en una exhibició a Markina que fer-ho en un sopar amb amics o en un torneig nacional. Cada actuació és única i irrepetible.
L’efimeritat de la improvisació…
Exacte. Cada actuació ha de respondre al moment present. N’hi ha de totalment lliures, on els diferents bertsolaris, després de temptejar el terreny, escullen ells mateixos un tema, i n’hi ha de més formals (que acostumen a ser en cinemes o frontons) on és un presentador o presentadora qui guia l’actuació: llança preguntes o temes i dissenya una actuació feta a mida a la que com a bertsolari has de respondre. Pots acabar parlant sobre un conflicte local, l’amor, les relacions de parella, els presos polítics, l’especulació, les armilles grogues a França… Tota mena de temàtica hi té cabuda, ja sigui opinió, ficció, etc. I l’humor acostuma a estar molt present en les nostres actuacions.
L’heterogeneïtat del bertsolarisme, que interpel·la i mobilitza tanta gent.
“Intrínsecament els ‘bertsos’ tenen aquesta funció dialèctica i totes nosaltres som d’alguna manera conscients del context sociolingüístic de la nostra llengua i quina és la nostra funció d”herrigintza’, que en èuscar vol dir ‘fer poble'”
Sí, milers de persones durant tot l’any. Hi ha dates assenyalades com ho són els torneigs regionals o el campionat nacional, que té lloc cada quatre anys a Barakaldo. La final del campionat pot arribar a reunir unes 15.000 persones en un únic espai escoltant poesia improvisada a capela! Semblen moltíssimes persones però en realitat durant l’any se’ns acosta molta més gent en formats molt diferents. Aquesta és l’essència del bertsolarisme, una tradició de base, que està escampada pel territori: amb els focs artificials de les dates assenyalades no anem enlloc. Les bertsolaris no ens dediquem només a crear o a competir. Una competició dialèctica, però. Intrínsecament els bertsos tenen aquesta funció dialèctica i totes nosaltres som d’alguna manera conscients del context sociolingüístic de la nostra llengua i quina és la nostra funció d’herrigintza, que en èuscar vol dir “fer poble”. Un forma d’activisme cultural o lingüístic.
Una militància que ve de lluny, no?
El bertsolarisme actual ve molt marcat pel franquisme. Després d’haver passat per la clandestinitat on va quedar relegada la tradició amb la prohibició de l’èuscar, a haver-hi una decisió política important: la de mantenir viva la tradició. I probablement és el que explica la situació actual del bertsolarisme. Com? Davant el perill de pèrdua de la llengua i la tradició basques, es creen les bertso-eskolas, escoles de versos. Un dels seus ideòlegs va ser el bertsolari Xabier Amuriza. I arran de les bertso-eskolas, té lloc una petita revolució en el món del bertsolarisme, tradicionalment molt masculinitzat i proper a entorns rurals.
Creus que hi ha jerarquies entre diferents bertso-eskolas?
No, no n’hi hauria d’haver. N’hi ha que tenen prestigi perquè n’han sortit molts bertsolaris, però en realitat de bertsolaris surten dels llocs menys esperats. Hi ha centenars de bertso-eskolas a tot arreu, n’hi ha per a adults, per a adolescents, infants, etc. Són un autèntic viver de creació en euskera, molt fusionat amb altres arts. I va ser gràcies al boom de les bertso-eskolas a les acaballes del franquisme quan la tradició bertsolari es va rejovenir i feminitzar. Entre els vuitanta i els noranta, les noies joves per primera vegada van començar a sortir a cantar a les places.
Probablement sempre n’hi ha hagut de dones bertsolaris però no sempre visibles…
“Sabem que a la història hi ha hagut moltes bertsolaris i en tenim constància però en la majoria de casos han acabat invisibilitzant-se. Ni tan sols en el seu moment eren reconegudes i cantaven sempre en ocasions molt especials”
Exacte, això mateix. Sabem que a la història hi ha hagut moltes bertsolaris i en tenim constància però en la majoria de casos han acabat invisibilitzant-se. Ni tan sols en el seu moment eren reconegudes i cantaven sempre en ocasions molt especials. No ens ha arribat gairebé cap nom de dones bertsolaris. De fet, una cosa que passa en tots els àmbits: una història que s’acaba perdent, que queda invisibilitzada.
Hi ha alguna iniciativa que reivindiqui aquesta geneologia oblidada?
Sí, justament a la Durango Azoka d’aquest any s’ha presentat una infografia de la genealogia femenina en la història del bertsolarisme. És una mena de rememoració i reconeixement d’aquests referents, amb alguns bertsos seus. Arran de les primeres bertso-eskolas, les bertsolaris dones vam començar a visibilitzar-nos. La generació de dones bertsolaris dels noranta i encara més les que ens van precedir, vam trobar-nos amb una incomoditat i una reticència a l’hora de pujar a l’escenari, una incomoditat difícil de teoritzar però que se sent; encarant-nos a un públic que no està acostumat a escoltar la veu de la dona, a donar credibilitat a la seva paraula…
Per part del públic?
Sí, sobretot per part del públic. El moviment del bertsolarisme en si ha estat sempre bastant obert i ha promogut que hi hagi dones joves als escenaris. Quan nosaltres vam començar a sortir a les places xocàvem bastant, ideològica, estètica i discursivament amb el que ja hi havia. Hi ha hagut sempre frecs però s’ha anat fent camí juntes. Aquella generació jove que va trencar amb la tradició als noranta és el motor principal del bertsolarisme actual.
Va ser una fissura en la tradició bertsolari?
“Hi havia un diàleg intergeneracional interessant, que a vegades costa de trobar a la mateixa societat: un senyor de vuitanta anys cantant i compartint espai amb una noia jove de quinze o setze anys. I això va tenir lloc d’una manera molt natural”
No va ser tant un trencament o una fissura sinó una nova onada del bertsolarisme. I això és el més bonic, que no es va haver de trencar amb la tradició, es va mantenir. Hi havia un diàleg intergeneracional interessant, que a vegades costa de trobar a la mateixa societat: un senyor de vuitanta anys cantant i compartint espai amb una noia jove de quinze o setze anys. I això va tenir lloc d’una manera molt natural. Aquesta és una de les grans fites del bertsolarisme: urbanitzar-se, rejovenir-se i feminitzar-se. S’ha renovat estèticament i discursivament. És una activitat artística i estèticament molt reconeguda i contemporània a Euskal Erria, molt en contacte amb altres arts. És una professió molt medieval [somriu], com els trobadors o glosadors a Catalunya, però que ha acabat rebent molt de reconeixement en un món modern: ens contracten actuacions per mail i moltes actuacions estan a Youtube. I avui en dia, el feminisme està molt present en el bertsolarisme; tenen molta relació.
En quin sentit?
El discurs feminista ha calat en el bertsolarisme. Quan nosaltres vam començar teníem molt poques referents: la meva única referent propera era Arantzazu Loidi, una de les primeres dones a participar en campionats. A la meva generació, però, érem un munt de dones i ens sentíem molt còmodes amb els nostres companys, també joves. En sortir a la plaça, però, si que ens sentíem aquesta incomoditat, per partida doble: com a dones joves. A poc a poc hi ha hagut un treball, lent, silenciós però constant per prestigiar la nostra paraula i educar la gent a escoltar altres tipus de veus, discursos i cossos als escenaris. Seguim creant una tensió en l’espai public amb el nostre discurs i les nostres pràctiques però hi ha una conscienciació molt gran dins del moviment del bertsolarisme i entre totes ho estem discutint, en espais mixts i no mixts. La teoria, la pràctica, les emocions i sentiments estan sempre a la pil pil (en ebullició). És un debat molt viu que irradia al bertsolarisme. De passar a ser el lloc on només els homes cantaven de les seves coses, interpretant ells mateixos les dones, etc., a l’escenari actual, on avui es fa molt estrany veure una actuació sense cap dona.
