Segon de batxillerat és un curs dur per a totes les estudiants que necessiten accedir a la universitat o a estudis superiors. Les alumnes es troben durant tot l’any submergides en l’intent de treure la màxima nota possible en una única prova que determinarà el seu futur acadèmic, la prova d’accés a la universitat (PAU).
Aquesta avaluació consta d’un examen per assignatura. Per tant, les alumnes de segon de batxillerat es dediquen tot l’any a preparar els exàmens. Es tracta d’un curs acadèmic que exigeix responsabilitat i dedicació, i que genera molta pressió, esgotament i estrès. Han de fer front a les notes de tall i a un temari abundant. Tot el treballat durant el curs s’ha de demostrar en tres únics dies –per norma general– en què entra en joc no sols les capacitats cognitives de les alumnes, sinó també les circumstàncies personals que envolten a cada una d’elles i la mateixa competitivitat que caracteritza a aquestes proves. “No està ben enfocada, perquè la concebem com una carrera d’obstacles. No és una prova que permet realment avaluar les capacitats ni la voluntat de les alumnes”, diu Gemma Garcia, membre del sindicat estudiantil Acontracorrent, de la Universitat de València.
Aquest sistema de números incita a la lluita per veure qui trau una millor nota, encara que aquesta no siga sempre una garantia d’aprenentatge; una competició que repercuteix en l’alumnat i que pot afectar a la seua autoestima, si no s’obté la qualificació desitjada. “És evident que tot el batxillerat se centra en aquesta prova, més enllà d’aprendre”, indica Sílvia Suau, professora de primer de batxillerat a Palma. A més a més, es parteix de la base de què la PAU no és igualitària, perquè no tothom té les mateixes oportunitats ni parteix de les mateixes condicions.
Amb la pandèmia, s’han intensificat tots els problemes que generen les proves. Per exemple, l’ambient a casa és decisiu perquè l’estudiantat puga interioritzar el temari impartit a classe
Enguany, amb la pandèmia, s’han intensificat tots els problemes que generen les proves. Per exemple, l’ambient a casa és decisiu perquè l’estudiantat puga interioritzar el temari impartit a classe i dur a terme les activitats i els treballs. Per contra, açò no s’hi pot garantir, si no es disposa d’un entorn agradable i favorable, perquè com diu Belén Tascón, presidenta d’Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya (aFFac), “estudiar a l’escola és més confortable, les cases són forats negres; com pots reduir aquestes desigualtats si no les coneixes?”.
Ensenyament en línia i exclusió
No totes disposen dels mateixos recursos informàtics per poder seguir les classes en línia. Tindre un ordinador per família, viure amb altres persones o no tindre una bona connexió dificulta el seguiment del curs i poder realitzar els exàmens. A més, cal afegir que algunes professores no tenen la capacitat suficient per a manejar-se amb les noves tecnologies. “Tenia amics que ho tenien molt complicat, perquè no tenien bona connexió. Jo tinc dues germanes menudes i em va costar molt estudiar. Es va dificultar tot, i si buscaves una nota alta, era molt fotut”, manifesta Lola Fuentes, exmilitant del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) que va fer les proves al juny.
Aquesta escletxa digital s’ha sumat a les desigualtats estructurals que envolten la prova d’accés a la universitat. Ara, la situació socioeconòmica de l’alumnat està més present que mai. “Si no es posen mitjans per poder garantir la no discriminació, es consensua un model en el qual aquesta diferència no es té en compte”, afirma Tascón, qui defensa que l’educació en línia introdueix una mirada mercantilista de l’educació: “Hem de lluitar contra el capitalisme digital i el big-data. Les dades que s’aboquen als servidors són tractades per al seu benefici. No tenim eines per poder controlar això”.
El fet de tenir una millor o pitjor qualificació a la PAU està condicionat amb l’educació rebuda abans d’aquesta prova i el tipus d’institut al qual ha anat, públic, privat o concertat. “Una estudiant d’un col·legi privat o que ha pogut pagar-se una acadèmia que et prepara específicament per a la prova no ve de la mateixa situació que una estudiant d’un institut públic”, assenyala Garcia. “És un procés que es retroalimenta”, continua Tascón, ja que aquest sistema està estimulant que siguen les rendes més altes les que tinguen més possibilitats d’èxit.
El que proposa Garcia és “dotar de més finançament als instituts públics, contractar a més professors, que les classes siguen més reduïdes i que existisquen classes de reforç a estudiants de segon de batxillerat que no estan en mans d’una iniciativa privada”
La COVID-19 ha impactat també en els instituts públics i, concretament, en segon de batxillerat, on moltes alumnes estan patint una semipresencialitat que les limita a l’hora de preparar-se per a la selectivitat. De fet, si en una situació normal moltes vegades ja costa acabar el temari, amb el context actual sembla quasi utòpic. “És un poc difícil, per no dir impossible. No s’arribarà”, apunta Suau. Per això, el que proposa Garcia és “dotar de més finançament als instituts públics, contractar a més professors, que les classes siguen més reduïdes i que existisquen classes de reforç a estudiants de segon de batxillerat que no estan en mans d’una iniciativa privada”.
Un dels instituts públics valencians que ha patit de primera mà els efectes de la pandèmia ha sigut el Lluís Vives. En aquest cas, ja no es parla de semipresencialitat en les alumnes de segon de batxillerat, sinó d’una docència en dies alterns. És a dir, el 50% de les classes es fan de manera presencial –una setmana assisteixen a classe dilluns, dimecres i divendres, i l’altra ho fan dimarts i dijous–, i l’altra meitat se l’ha de preparar l’alumnat pel seu compte. No hi ha ensenyament en línia ni ajuda telemàtica, encara que per a l’examen entre tota la matèria. “L’AMPA va haver de posar diners per comprar sis càmeres, tot i que és una problemàtica que afecta a més de 200 alumnes”, explica Inma Giner, mare d’una alumna de segon de batxillerat del Lluís Vives.
L’equip directiu ha decidit que l’únic curs que ha d’assistir a totes les classes de manera presencial és 1r d’ESO, tot i que l’institut disposa d’espais habilitats per poder impartir totes les classes correctament, com un saló d’actes, una biblioteca, una capella o una sèrie d’aules “que estan infrautilitzades i que són enormes”, indica Giner, qui també ha denunciat que les famílies estan a l’espera d’una cita amb l’alcalde Joan Ribó i la regidora d’Educació, Maite Ibáñez, per veure si hi ha la possibilitat de gestionar espais fora del centre educatiu. A més, han demanat informes tècnics que expliquen per què aquestes aules en desús no es poden gastar.
Giner considera que s’hauria de fer una discriminació positiva a totes aquelles estudiants que tenen docència en dies alterns o que no han rebut totes les classes presencials
Giner critica també la mala gestió de l’equip directiu, ja que “no ha fet el treball previ que han fet el 75% dels instituts públics i el 100% dels privats i concertats, i que és fer eixa recerca per a garantir la presencialitat”. Aquesta docència en dies alterns perjudica l’alumnat de segon de batxillerat a l’hora de presentar-se a la selectivitat, perquè no sols competiran amb les estudiants del País Valencià, sinó que també ho faran amb les de la resta de comunitats autònomes que sí que gaudeixen d’una presencialitat total. De nou, es parteix d’una discriminació que no es té en compte a les proves.
Giner considera que s’hauria de fer una discriminació positiva a totes aquelles estudiants que tenen docència en dies alterns o que no han rebut totes les classes presencials. Per això, planteja que, en compte d’haver-hi dues opcions en cada examen, s’haurien d’oferir més opcions. “Defensarem el dret a la igualtat d’oportunitats. No pot ser que els que van a classe cada dia i els que no tinguen la mateixa opcionalitat”, apunta Giner.
Fuentes també pensa que les proves s’haurien d’adaptar a la situació actual, és a dir, comptar amb més opcions, ajustar el temari o “que les assignatures opcionals contaren més que les generals”. Suau, per exemple, defensa que “hauria d’estar directament enfocada als estudis que volgueres fer”.
La PAU és un problema estructural que s’ha intensificat amb la pandèmia, que alhora ha posat en evidència les desigualtats socioeconòmiques de l’alumnat. Tal com finalitza Garcia: “Si continuem així, es produirà una el·litització de la universitat, a la qual sols entrarà gent amb notes altes perquè haurà comptat amb un reforç econòmic darrere”.
