Preveure el futur de les Terres de l’Ebre és ben avorrit i previsible. Estem contínuament dins la roda del hàmster pegant voltes al mateix punt: Energia nuclear, menys aigua al riu, superfície deltaica que desapareix sota el mar, massificació eòlica i abocadors industrials.
2018 ha acabat amb més propostes de centrals eòliques a la Terra Alta, un nou macroabocador de residus industrials a la Ribera d’Ebre; valencians i murcians demanant un Pacto del Agua amb el transvasament de l’Ebre, mentre riu amunt, manyos, navarros, catalans i riojans continuen en una expansió de regadius inassumible per un depauperat riu Ebre que, marcit, arriba al mar.
Tot ben esperançador per agafar els pataquets i marxar ben lluny…, però tranquils, aquí continuarem donant guerra a partir de les diferents plataformes del territori. El nostre objectiu és clar: REEQUILIBRI TERRITORIAL.
No perdrem l’esperança en què algun dia, en lloc de dir-nos “us portem la merda de Catalunya i us xuclem l’aigua i l’energia del riu i les muntanyes”, ens diguin “fem un desenvolupament territorial equilibrat associat als recursos naturals de cada zona que permet al jovent tenir una feina i una vida digna al seu territori”.
Des de les grans ciutats no ens plantegem d’on venen els recursos naturals, quin impacte tenen sobre el territori i sobre la seua població extreure aigua, omplir les muntanyes de molinets i els rius de centrals
Des de les grans ciutats normalment no ens plantegem d’on venen els recursos naturals, quin impacte tenen sobre el territori i sobre la seua població extreure aigua, transformar en agricultura i ramaderia intensiva, omplir muntanyes de molinets i rius de centrals nuclears, hidroelèctriques o tèrmiques.
Aquí ho tenim tot a mà, tot arriba per generació espontània. Pitxem un botó i s’obri un llum, movem l’aixeta i surt aigua, a la botiga tenim de tot i més, i al final de tot aquest cicle urbà, l’aigua bruta marxa per una canonada màgica i la brossa se l’engoleix “la terra” en els contenidors soterrats.
El cas de la brossa és dels més flagrants. És el gran desconegut i alhora el gran negoci des de la construcció i gestió d’abocadors, plantes de recuperació, reciclatge, ecoparcs, etc., normalment en mans privades.
La Ribera d’Ebre és el paradigma d’aquest desequilibri en la gestió de la brossa; una comarca de 22.000 habitants on actualment s’emmagatzemen els residus de la meitat de Catalunya
La brossa és dels elements més desequilibrant des del punt de vista territorial. La Ribera d’Ebre és el paradigma d’aquest desequilibri. Una comarca de 22.000 habitants on actualment s’emmagatzemen els residus de la meitat de Catalunya, en el polèmic abocador de Tivissa (quatre milions de metres cúbics de residus) i on, actualment està en vies de construir-se un nou macroabocador a Riba-roja d’Ebre (6,9 milions de metres cúbics de residus).
El pla de gestió de residus de Catalunya indica que cada territori ha de tractar i gestionar els seus residus. Tanmateix aquest Pla és paper mullat, a la pràctica, com la construcció i gestió dels abocadors és privada, les empreses poden construir qualsevol planta de tractament o dipòsit controlat, arreu del territori, encara que aquest no tingui cap necessitat. Això ha fet de la Ribera i comarques de Lleida (Seròs és un altre abocador en projecte), els abocadors de Barcelona.
L’experiència de l’abocador de Tivissa és l’exemple clar de l’especulació privada que hi ha entorn de la gestió dels residus. Aquest abocador va comptar una forta oposició a la comarca. En principi es va vendre al territori com un abocador per donar servei a les comarques de la Ribera d’Ebre, Priorat i Terra Alta. Però era evident que era un projecte trampa. Vistes les dimensions exagerades, tenint en compte els residus de les tres comarques i l’interès polític per part del govern de Pujol, es tenia clar que aquest abocador estava destinat a rebre la brossa dels grans nuclis de Tarragona i Barcelona. Darrere aquest projecte, una madeixa d’especuladors i grups inversors, entre ells Jordi Pujol Ferrusola que va guanyar entorn de 2 milions d’euros en una inversió de poc més d’un any, coincidint en els darrers temps del seu pare com a president i en l’aprovació definitiva d’aquest abocador.
Darrere del projecte d’abocador de Tivissa hi havia una madeixa d’especuladors i grups inversors, entre ells Jordi Pujol Ferrusola que va guanyar entorn de 2 milions d’euros en una inversió de poc més d’un any
El nou macroabocador de Riba-roja segueix un camí similar. Tramitat inicialment el 2008 per l’alcalde de Riba-roja del moment (PSC) amb un conveni entre l’ajuntament i l’empresa Urbaser, estava aturat des del 2014 pel context de crisi econòmica, tot i comptar amb la Declaració d’impacte ambiental (2012) i amb el Pla Especial Urbanístic (2013). El projecte es va reactivar el 2017 amb el consistori actual de Convergència, gràcies a la nova llei de convenis público-privats. Posteriorment l’empresa ha adquirit els terrenys i actualment està pendent de rebre la llicència d’obres municipal.
Tot i l’avançat del projecte, aquest macroabocador s’ha tramitat des del més pur obscurantisme. La població de la Riba-roja no ha estat coneixedora d’aquest projecte fins a finals de 2018 i en cap moment de forma directa per part del Consistori, sinó a partir d’una conversa fora de l’àmbit municipal.
La Ribera d’Ebre és una comarca que paga un preu ambiental molt alt amb l’abocador de Tivissa, la nuclear d’Ascó i la contaminació de l’embassament de Flix associat a Ercros. Té el PIB més alt de Catalunya per la central nuclear d’Ascó, tanmateix aquest PIB no es correspon a la realitat econòmica que viu la societat de la comarca, on la renda familiar disponible es troba per sota de la mitjana de Catalunya i amb una creixent despoblació.
Aquesta comarca requereix un model de desenvolupament que la faci menys depenen de la indústria energètica i que faci assentar la població al territori, un nou macroabocador en una comarca tan castigada, no és la solució per al desenvolupament d’aquesta comarca.
