Capitalisme global jugant a camp contrari

Les societats anònimes esportives (SAD) van arribar a l’Estat espanyol de la mà de la llei de l’esport, la qual va establir l’obligatorietat de transitar cap a aquest nou model societari a tots els clubs esportius que disputaven competicions professionals: els de Primera i Segona Divisió de futbol i els de la Lliga ACB de bàsquet. Només quatre equips en van quedar exempts, en considerar-se que tenien les arques sanejades en aquell moment: el Barcelona, el Real Madrid, l’Athletic de Bilbao i l’Osasuna de Pamplona.

Tot i no estar-hi obligades, moltes entitats de categories inferiors també van fer el trànsit a les SAD, com l’Olot, el Cornellà, l’Alcoià, l’Atlètic Balears, el Mataró o el Sant Andreu. Amb el nou model, les associacions sense ànim de lucre es van reconvertir en societats mercantils amb accions i consells d’administració, en un intent d’implantar un model que ja era sòlid a les grans lligues europees, com la italiana o l’anglesa. Actualment, onze clubs del continent cotitzen a borsa, com l’Ajax d’Amsterdam, el Manchester United o la Juventus de Torí.

A l’Estat espanyol, però, el model no ha acabat de rutllar. Tot i que la llei preveia mecanismes de tutela i control per part del Consell Superior d’Esports, a l’hora de la veritat la mala gestió i l’endeutament descontrolat han arrossegat clubs centenaris al concurs de creditors o fins i tot a la desaparició: és el cas de la UE Lleida (el 2011, després refundada), del Reus o l’Ontinyent. En altres casos, les administracions han hagut de sortir al rescat de clubs que eren naus a la deriva, com el Nàstic de Tarragona (on l’Ajuntament va arribar a posseir el 48% d’accions), o el València, el Llevant o l’Hèrcules d’Alacant (on l’Institut Valencià de Finances ha hagut d’injectar generosos crèdits). Alguns també van acabar en mans d’aventurers venedors de fum, com Dmitri Piterman, un ucraïnès que als primers anys 2000 comprava i venia clubs com qui bescanvia cromos i va passar pel Palamós, el Racing de Santander i l’Alavés, i va deixar una gran fractura institucional arreu.

Els darrers anys, s’ha produït un canvi de paradigma en les propietats dels clubs. Dels empresaris locals en cerca de la projecció pública s’ha passat a inversors d’arreu atrets per les possibilitats que ofereix la marca futbol a l’hora de posicionar negocis en altres mercats. Però tampoc aquesta tendència ha portat estabilitat a les entitats, en situació volàtil a causa dels canvis sobtats de propietat i a les gestions capricioses, sovint ara teledirigides des d’algun despatx situat a milers de quilòmetres dels estadis.

RCD ESPANYOL. CHEN YANSHENG (XINA)

El 2016, el club periquito va ser adquirit pel hòlding xinès Rastar Group, productor de joguines i videojocs, que va comprar els paquets dels llavors principals accionistes, Daniel Sánchez Llibre (Conservas Dani) i Ramon Condal (Condis), tots dos antics presidents. El propietari del grup xinès, conegut entre l’afició com a Mister Chen, va assumir-ne la presidència, que exerceix a distància. La gestió diària va a càrrec del conseller delegat, José María Durán, fitxat l’any passat del Getafe. Històricament, l’accionariat de l’Espanyol havia estat controlat per la família Lara (Editorial Planeta) fins a l’any 2009, però mai es va involucrar en el consell.

 

RCD MALLORCA. ROBERT STARVER (ESTATS UNITS)

Des del 2016, el club mallorquinista està sota control d’un pool d’empresaris nord-americans capitanejat per Robert Starver, inversor immobiliari d’Arizona que també és propietari de l’equip de bàsquet de l’NBA Phoenix Suns i de l’equip de futbol femení Phoenix Mercury. A la presidència, formalment, hi figura un soci d’aquest, l’extenista novaiorquès Andy Kholdberg, i al consell també hi ha l’exestrella de l’NBA Steve Nash. Quan van irrompre a Mallorca, el club era sota control del matrimoni alemany format per Antette i Utz Claasen. Fins al juny passat, l’home que dirigia el dia a dia del club, amb el càrrec de CEO, era l’advocat suís Maheta Molango.

 

ELX CF. CHRISTIAN BRAGARNIK (ARGENTINA)

Des de fa un any, aquest home de negocis de Buenos Aires controla l’Elx. Va adquirir el paquet de l’antic màxim accionista, l’empresari il·licità i expresident del club José Sepulcre, que va dimitir el 2015 quan l’equip va haver de baixar de categoria per impagaments. Exfutbolista gris, avui Bragarnik és el representant de referència del futbol argentí, amb una cartera d’un centenar de jugadors i una cinquantena de tècnics (entre ells Maradona, entrenador del Gimnasia y Esgrima). Com ja va fer al club mexicà Querétaro, que també va presidir, Bragarnik ja ha portat a Elx un preparador argentí representat per ell, Jorge Almirón.

 

VALÈNCIA CF. PETER LIM (SINGAPUR)

Des de l’any 2014, l’amo del club és el magnat Peter Lim Eng Hock, vuitena fortuna de Singapur, que va negociar la seva entrada al club amb Bankia, que havia decidit no refinançar el deute de l’entitat (heretat de Bancaixa) i n’havia esdevingut titular oficiosa. Lim, que es va ric amb la producció d’oli de palma, té interessos en multitud de sectors, entre ells l’esportiu (l’escuderia d’F1 McLaren). La seva gestió ha estat polèmica pels canvis constants en les estructures tècnica i executiva i pels seus vincles amb l’agent de futbolistes portuguès Jorge Mendes. Sota tutela de Lim, Lay Hoon Chan es va convertir en la primera dona presidenta del València.

 

GIRONA FC. PERE GUARDIOLA (CATALUNYA)

Encara que el president formal del Girona des del 2015 és l’exfutbolista Delfí Geli, qui talla el bacallà és Pere Guardiola Sala, que des del setembre presideix el consell d’administració. Des del 2017 ja n’era accionista de referència (44%), juntament amb City Football Group (un altre 44%), societat titular del club anglès Manchester City, que entrena el seu germà, Pep Guardiola. L’agost passat, l’empresari estatunidenc d’origen bolivià Marcelo Claure va adquirir el 35% de les accions del club. Pere Guardiola va fundar el 2009 l’agència de representació de futbolistes Media Base Sports, juntament amb Jaume Roures, administrador de Mediapro.