Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Nous contextos, nova masculinitat hegemònica

M’indigna com i de quina manera els homes estan utilitzant els espais naturals en el marc de la pandèmia per a les pràctiques esportives, altre cop imposant lògiques de poder heteropatriarcal

/ Anna Gran

Visc a Collserola, i des que ha començat la pandèmia i com la majoria de totes les persones –independentment del seu gènere, ètnia, raça, edat, capacitats o classe social–, utilitzo i gaudeixo més que mai dels espais naturals. Però per què quan passeges o fas esport per aquests entorns sembla altra vegada que són majoritàriament utilitzats pels homes? Per a mi hi ha un factor clarament determinant: com i de quina manera els homes utilitzen aquests espais naturals.

Quan intento articular la resposta a la pregunta em venen al cap un seguit de noves preguntes: Què és la maleïda masculinitat hegemònica? Potser ha canviat de disfressa en dues generacions? Ens és més fàcil identificar ara com reproduïen i mantenien els privilegis les passades generacions? Però com identifiquem la masculinitat actual? Ens costa més d’acceptar que homes que fan cures i que comparteixen espais d’oci i laborals amb dones poden seguir mantenint i creant una nova masculinitat, evidentment hegemònica?

Si no és així, no entenc per què em segueix bullint la sang cada vegada que veig a Instagram les fotos mainstream, recollint likes, de les generacions dels 30 als 50 anys. Són, per un costat, els homes en grup anant en bicicleta i, per l’altre, les seves dones passejant amb els fills i filles? Tots dos utilitzen els pocs espais que es poden gaudir des que ha començat la pandèmia: els naturals. Ara bé: els homes marcant paquet i pedalant i les dones sostenint les criatures i tenint-ne cura. Quines són les diferents formes de gaudir i utilitzar aquests espais? Continuem reproduint estereotips? Crec que la resposta és força evident: la masculinitat torna a apropiar-se, si és que mai ho ha deixat de fer, d’uns privilegis davant l’ús i l’ocupació dels espais.

Independentment de les característiques de cada persona, gaudir d’un espai natural proper a la ciutat, tenint en compte el confinament del març i actualment el perimetral, és essencial per a la salut mental, emocional i física i l’ús de la llibertat davant la retallada de drets que estem patint totes i tots amb la pandèmia.

Un dels camins que he fet repetidament des de l’inici del desconfinament és anar a l’ermita de la Salut (Sant Feliu de Llobregat), tant en bicicleta com caminant. En aquest camí et trobes trams de carretera, trams de pista i trams de corriols. En tots ells hi ha un denominador comú: homes de mitjana edat amb bicicletes cares i en grup. Òbviament, cada vint homes et trobes una dona. Només faltaria!

La pràctica d’aquest esport sembla que vingui d’una escola molt metòdica i molt estructurada: la mateixa vestimenta, anar en grups de més de sis persones, amb les mateixes bicis…,
i el més important, l’ocupació de tota la pista, tot el corriol o tota la carretera. Sembla que el que tornen a fer els homes de mitjana edat amb una certa capacitat econòmica esdevé el més important! Per aquest motiu, quan totes i tots gaudim de Collserola ens hem d’apartar i deixar pas a la manada d’homes que cavalquen les seves bicis com si fossin dalt d’una muntanya russa.

Els homes, altra vegada, tornen a utilitzar un espai comú per sobre de la resta. Per aquest motiu, davant d’aquest nou context de pandèmia en el qual es redueixen els espais públics i privats d’ús col·lectiu, els homes reprodueixen una mirada androcèntrica de desenvolupament social i d’ocupació dels entorns naturals en la qual tornen a escriure el que és important i prioritari, i així reprodueixen una violència simbòlica cap a les persones que no segueixen la lògica de la masculinitat hegemònica.

Els col·lectius feministes fa temps que ens estem fent ressò de com tots els espais públics estan masculinitzats; portem molt de temps lluitant per posar una mirada feminista a les festes majors, a l’urbanisme, a l’esport, a les assemblees, a les escoles, fins i tot a com asseure’s el metro! Sembla que això ha servit de poc.

Ens apareix un nou context –la pandèmia–, en el qual estem veient que totes les violències masclistes estan augmentant, i ens trobem amb aquest exemple dels homes que van en bicicleta, simplement una forma més de com la violència estructural del patriarcat agafa noves i velles formes que ens costa llegir com a tal. Al capdavall: una metàstasi més del patriarcat.

Espais que abans eren utilitzats per uns pocs i poques ara passen a ser espais per a tota una població que necessita recuperar els seus drets
i llibertats i crear noves maneres de gaudir. Per mi el debat no està en quina pràctica és més legítima que l’altra, si els cotxes que fan curses, si les bicis, si els runners, etc., sinó en deixar de donar legitimitat i prioritat a les pràctiques i lògiques més masculinitzades i començar a donar pas als infants, a les dones i a la gent gran, que són els que més estan patint aquesta pandèmia.

Article publicat al número 511 publicación número 511 de la Directa