La política d’extermini de l’ètnia rohingya va començar el 1948, quan el país es va independitzar. Des de llavors, han viscut confinades en guetos, en pèssimes condicions i sense dret a posseir terres o béns immobles, a casar-se o ser escollides com a candidates polítiques. Tun Khin es va exiliar l’any 1990 a l’Índia, i d’allà va marxar a viure a Londres l’any 2004, on va sol·licitar asil (actualment és un ciutadà britànic). Al Regne Unit, no va oblidar-se de la seva comunitat. “Vaig sentir que podia utilitzar la meva posició com un dels afortunats rohingyes que havien aconseguit fugir del país per ajudar la meva gent a Myanmar”, explica. El 2005 va fundar la Burmese Rohingya Organisation UK (BROUK). L’organització va néixer amb l’objectiu de sensibilitzar els països occidentals sobre la situació que viu la població rohingya a Myanmar.
Malgrat provenir d’una família que no és de les més desafavorides, et vas haver d’exiliar…
Sí, em vaig exiliar del meu país quan tenia uns 17 anys. Les autoritats de Myanmar no em permetien anar a la universitat, ni tampoc moure’m d’un poble a l’altre; només et pots moure pagant un suborn. La nostra família va patir la persecució. Tot i que el meu avi era un membre del Parlament, no el consideraven ciutadà de Birmània. Ens van negar la nostra ciutadania. El meu oncle va ser assassinat per les autoritats perquè tenia una bona educació i influència sobre la població rohingya, i el meu pare va haver de fugir a Bangladesh perquè va ser acusat falsament per les autoritats. Ara, des de fa un temps, estic defensant els rohingyes des de Londres. Crec que des de fora es pot fer molt per la meva comunitat.
La persecució contra el vostre poble és coneguda al món des de fa poc, però fa temps que es perpetra.
Sí, el govern birmà té la intenció de cometre un genocidi contra el poble rohingya. Ens han represaliat moltes vegades: el 1975, el 1978, el 2015 i el 2017 de nou, amb 30.000 morts. Per cometre aquest genocidi ens han anat retallant drets com a ciutadans i com a moviment. Han sigut molt violents. Han calat foc a les nostres cases. Ens estan expulsant del país i això està succeint ara.
També s’han retallat drets civils…
Sí. Per casar-se, per exemple, els rohingyes han d’esperar dos o tres anys per aconseguir la sol·licitud de matrimoni i l’autorització. He vist gent ser arrestada per casar-se en secret perquè no podien esperar més temps. Això significa una condemna a presó de set anys. La terra també està sota control dels militars, que s’emporten els guanys procedents de l’explotació de les terres.
Quina opinió tens d’Aung San Suu Kyi?
Quan ella va arribar al poder, la comunitat internacional va creure que no tenien per què preocupar-se, que no s’hi havia de fer res. I parlen de conflicte, però no crec que sigui correcte. No és un conflicte, és un sentiment d’odi contra el poble rohingya. És una persecució ètnica, política i religiosa. Som la primera minoria musulmana a Birmània, tenim la nostra pròpia cultura, civilització i la nostra pròpia terra, que és més rica que altres terres. A més, hi ha racisme.
Esteu decebuts amb el paper de la comunitat internacional?
Sí, la comunitat internacional n’està parlant però no hi fa prou. Desafortunadament no estan prenent cap mena de mesura. Són molt lents i per això estem decebuts. Quan hi ha un genocidi com el nostre, la comunitat internacional ha de dir mai més. Però aquest missatge ha de ser significatiu, s’ha d’acompanyar de mesures.
Fa poc vas visitar els camps de refugiades rohingyes. En quina situació estan?
“La comunitat internacional ha de proporcionar protecció a les persones refugiades”
La vida dels refugiats està penjant d’un fil, viuen en condicions molt dolentes, no tenen prou menjar, viuen amuntegats. A més, estan assentats a l’Índia, en una zona molt perillosa amb inundacions i molta pluja, amb perill de despreniments. Necessiten un refugi més adequat a Bangladesh. La comunitat internacional ha de donar suport al govern de Bangladesh i enviar-hi ajuda. S’ha d’exigir al govern birmà que restauri la plena ciutadania dels rohingyes. I la comunitat internacional ha de proporcionar protecció als refugiats. De mitjans en tenen.
Als camps de refugiades, la teva organització va poder registrar testimonis de víctimes en primera persona…
Sí. El govern birmà i els militars han matat un munt de gent. Una dona em va dir que ella va ser violada durant més de vint minuts davant del seu marit. Un home gran va relatar com la seva filla va ser violada davant seu. Una dona va donar testimoni de com un grup d’homes van ser sacrificats davant seu, entre ells un nen de vuit anys. Un home gran em va dir que el seu net va ser llançat al foc.
Entre d’altres, t’has dirigit al Consell de Drets Humans de l’ONU, el Congrés i el Departament d’Estat dels Estats Units, l’Eurocambra, el Parlament britànic i el Parlament suec. Com continua la teva lluita?
No es pot deixar de parlar amb els mitjans de comunicació, perquè estem intentant aconseguir justícia apel·lant a la comunitat internacional. Necessitem el suport de França i el Regne Unit. Volem anar a la Cort Internacional de Justícia a parlar amb algunes persones, tenim l’esperança posada en el Tribunal Penal Internacional.
