Van dir prou a continuar des de “la intempèrie” en què l’infrafinançament públic ja feia anys que les havia deixat. Les membres de la cooperativa Tamaia, referent en l’acompanyament a dones supervivents de violència masclista, anunciaven que abaixaven la persiana a mitjans de juny de 2020. Una d’elles és Beatriu Masià, cofundadora d’aquest projecte feminista amb prop de tres dècades sembrades. “Les administracions no cobreixen el cost que té fer una atenció amb qualitat i calidesa, que posi les dones al centre”, denuncia l’experta en violències masclistes. Per ella, aquest buit de responsabilització és una de les principals formes que, al nostre territori, adopta la violència institucional contra les dones.
En els darrers anys, els plantejaments feministes han guanyat abast, si més no pel que fa a visibilitat. Aquesta onada feminista, però, està implicant que les violències masclistes reculin?
L’expansió del feminisme, aquest subidón en què estem les feministes, és molt important i penso que hem de mantenir l’activitat continuada de fer visibles els feminismes dins dels àmbits de la vida. Davant les violències masclistes, ha estat revolucionari el clic que ha suposat el “germana, jo sí que et crec”. Per una banda, aquest missatge ha situat un punt de partida des del qual les dones donem valor a les altres dones i trenquem amb un dels paranys del patriarcat, el d’estar confrontades, el de la rivalitat. D’altra banda, el “germana, jo sí que et crec” exposa allò que les dones vivim des que naixem fins que morim: una situació de desigualtat estructural en què pots patir qualsevol violència masclista en qualsevol moment de la vida. Una altra cosa és com això s’ha traslladat a l’àmbit institucional.
Com s’hi ha traslladat?
L’auge del feminisme no aconsegueix moure qüestions estructurals tant com desitjaríem, però crec que sí que està generant moviments. Hi ha més receptivitat, hi ha més dones compromeses amb el feminisme i estan mantenint el seu discurs a les institucions. Però és veritat que la violència masclista continua sense aturador, sobretot en relació amb el nombre de feminicidis.
La violència masclista traspassa l’àmbit de la parella o l’exparella, però al nostre entorn la majoria de feminicidis els perpetren homes contra dones amb les quals han tingut un vincle sexoafectiu. Què ho explica?
“La violència és possible perquè tenim un sistema que la tolera; perquè hi ha desigualtats estructurals”
La violència dins les relacions de parella es fa a través del vincle, i és el que fa que per moltes dones sigui tan difícil identificar situacions d’abús, sobretot quan són incipients. És molt difícil pensar que algú que diu que ens estima, algú amb qui hem començat a compartir la vida o amb qui fa temps que la compartim, té intenció de fer-nos mal. Emocionalment i cognitivament, és molt difícil separar-ho i hem de tenir en compte les estratègies dels homes que utilitzen la violència. Quan maltracten, l’estratègia és “d’acord, t’he fet mal i ho sento molt”, i sempre busquen algun element de culpabilitat, de responsabilitat, en les dones. Si no hi ha una mirada des de fora que ajudi a veure què està passant, aquest element fa que moltes dones esperin canvis en els homes. És important que comencem a parlar de la importància que els homes deixin de ser fidels al patriarcat per poder ser homes, com planteja la Rita Segato. Els homes sempre agafen el fil de no responsabilitzar-se de les seves accions.
Rita Segato analitzava, en la xerrada que va oferir recentment en el marc del II Congrés Internacional per a l’Erradicació de les Violències Masclistes, que els homes són la primera víctima del mandat de la masculinitat: la primera víctima cronològicament, no la major víctima, que som les dones, perquè patim una violència que nosaltres no perpetrem contra les seves vides. En la prevenció de la violència masclista, coincideixes en la idea que el focus d’atenció s’ha de posar en ells?
De focus segurament en necessitem uns quants. Un focus ha d’anar a desmuntar els manaments de la masculinitat hegemònica, nocius per a ells mateixos, i mostrar que és possible relacionar-se d’una altra manera. I per altra banda, el focus ha de continuar posat en la prevenció en les noies, per tal que els sigui desitjable un altre model de relació i que apliquin el do de la cura, associat a la feminitat, cap a elles mateixes. Sovint ens trobem amb aquest parany, que en el procés de socialització de gènere a les dones se’ns parla molt del do de la cura, però del do de la cura cap a les altres persones, no cap a una mateixa. I és la base de l’autoestima i de l’apoderament, de poder viure una vida amb llibertat, amb autonomia. Ens passa que, com que partim d’un dèficit estructural de recursos davant les violències masclistes, si ens fixem en un focus, potser ens deixem l’altre, i del que es tracta és que, per prevenir-les, actuïn alhora.
La prevenció de les violències masclistes depèn només de polítiques educatives?
Prevenir, evidentment, implica l’educació, i en concret l’educació sobre relacions sexoafectives i sexualitats. Però totes les potes sobre les quals se sustenta un ecosistema social estan tocades pel masclisme i pel patriarcat i, per tant, per prevenir, les haurem de tocar totes. La violència és possible perquè estem en un sistema que la tolera; és possible perquè hi ha desigualtats estructurals que posen les dones de forma majoritària en situació de vulnerabilitat. No és que siguem vulnerables pel fet de ser dones, és que la societat en què ens trobem ens posa en aquest lloc. I com més eixos de discriminació hi afegim, més vulnerabilitat.
L’advocada i membre de Dones Juristes Marisa Fernández considera que “la primera percepció judicial cap a la dona és la d’un ésser pervers que vol perjudicar l’home”. D’acord amb l’experiència d’acompanyament a dones, diries que és predominant?
“En l’horror del cas de La Manada, un argument de la defensa era que la noia havia continuat fent la seva vida”
Continuem funcionant molt amb estereotips de bones víctimes i males víctimes. Les dones que reivindiquen, les dones que exigeixen, les dones que no es conformen, són les males víctimes. Què se n’espera? Que siguin submises, que plorin, que es conformin, que siguin víctimes-víctimes. Totes recordem l’horror del cas de La Manada, en què un dels arguments de la defensa dels violadors era que la noia havia continuat fent la seva vida. És això.
Diries que, en paral·lel a l’auge del feminisme, hi ha hagut una recrudescència de la misogínia?
Quan s’avança, hi ha forces que intenten que aquest avenç no prossegueixi, perquè els que estan en una situació de privilegi no la volen perdre. Els discursos de l’extrema dreta es dirigeixen a aturar aquest moviment d’apoderament de les dones, i això ens ho anem trobant en molts moments de la història. Quan hi ha un discurs dins de la institució que posa en qüestió la violència contra les dones, suposa un reforç per als maltractadors, i l’entrada de l’extrema dreta a les institucions ha donat legitimitat i ha fet créixer els discursos misògins, com també les amenaces que estan rebent moltes dones actives a les xarxes.
A Andalusia estem veient com el pes parlamentari de Vox, significatiu com per haver condicionat l’aprovació dels pressupostos, està implicant desmantellar el reconeixement i l’atenció a la violència de gènere, que intenta esborrar amb el concepte de violència intrafamiliar. Un cop la negació de la violència masclista ha entrat a formar part de la pluralitat parlamentària, com hi oposem resistència perquè no guanyi abast?
El que hem de fer és no callar, denunciar els atacs i seguir amb la nostra feina d’apoderament i de crear bé comú, de crear societats lliures de violència, des de l’autoorganització de les entitats de dones i des de la sororitat i el suport mutu. I això està passant. El discurs de les dones migrades ens ha donat lliçons a les feministes blanques, occidentals. Durant la pandèmia, ens han donat lliçons de què és autoorganització, de què és reclamar drets, i això és el que hem de continuar fent per confrontar aquests discursos i aturar-los. Hem de crear aliances amb altres grups i veure si podem fer aliances amb dones dins de la política institucional. Molta xarxa, hem de fer. Sense la xarxa no és possible.
Xarxa n’heu fet durant dècades les dones de Tamaia, més enllà de Catalunya. Serveix fer xarxa contra les violències masclistes quan els contextos sociopolítics són molt diferents?
“Les nostres referents són des de Marcela Lagarde fins a Rita Segato, i seguim aprenent del feminisme descolonial”
A Tamaia, les quatre sòcies fundadores, l’any 1992, de qui vam aprendre com ha de ser l’atenció a les dones i la comprensió de la violència masclista va ser d’una dona argentina, Graciela Ferreira. De la Xarxa de Dones de Llatinoamèrica i del Carib també en vam aprendre. I més recentment, estàvem en una xarxa internacional de dones contra la violència. Les dones de Guatemala, per exemple Actoras de Cambio, ens han ensenyat moltíssim. Les dones d’El Salvador també. Hem estat en contacte amb dones del Marroc i també amb dones de Palestina. En aquests intercanvis sempre hem après molt. Les nostres referents són des de Marcela Lagarde fins a Rita Segato, i seguim aprenent dels feminismes descolonials. Hi ha condicions del sistema en què viu cada dona que tenen un impacte, però, tot i els contextos diferents, la violència en el marc de les relacions de parella i la violència sexual operen de la mateixa manera.
Hi ha casos en què la violència masclista és només un dels problemes que pot estar tenint una dona i denunciar l’agressor no és una opció viable, perquè pot abocar-la, sovint amb les seves criatures, a situacions de més vulnerabilitat socioeconòmica i, concretament, habitacional. T’has trobat recomanant a dones que és millor que no denunciïn?
“Denunciar la violència masclista no et resol la manca d’habitatge ni et resol el fet de quedar-te sense feina”
Una dona blanca de classe mitjana que denuncia i porta proves i testimonis té possibilitats, segons en quin jutjat, que li donin una ordre d’allunyament i que la denúncia prosperi. Però per tal que la denúncia tingui els efectes reparadors que esperes, ha de tenir uns requisits que no sempre hi són. El discurs de “denuncia” té una part perversa. La denúncia no ho resol tot. Denunciar la violència masclista no et resol la manca d’habitatge ni et resol quedar-te sense feina. És més, denunciar et pot empitjorar la situació si no tens les condicions per protegir-te després. Quan hi ha un feminicidi, s’ha de posar fi a l’explicació que se sol donar des d’Interior de si la dona havia denunciat o no havia denunciat. Quan es diu “no consten denúncies” es transmet que, si no ha denunciat, no hi hem pogut fer res, i estem fent caure una certa culpabilitat en la víctima.
En què consideres que cal fixar-se, doncs?
Quan hi ha un assassinat, s’hauria de mirar i dir si la dona havia pogut accedir o no a alguns recursos, si aquesta dona era demandant d’una atenció i n’estava a l’espera, si la dona havia expressat que estava en perill en algun dels àmbits pels quals s’accedeix als recursos d’atenció a les situacions de violència, és a dir, si l’àmbit públic ha tingut capacitat de detecció del risc o no. Això és el que hem de mirar. Seria significatiu de com es fan els seguiments dels casos i seria significatiu del circuit que hi ha sobre violència, d’on pot haver-hi disfuncions. Es tractaria de mirar què ha passat. Sé que en molts casos es mira. Hi ha professionals molt responsables. Però el missatge és el que ha de canviar. Una dona que no té papers, la primera por que té és què li pot passar si denuncia, per la situació administrativa irregular. O en casos de dones que treballen internes cuidant persones grans, si posen una denúncia es quedaran sense feina i sense casa. Sabem que moltes dones probablement no perllongarien una situació de violència dins de la parella si tinguessin una entrada de recursos propis i si tinguessin possibilitat d’accedir a un habitatge. Hi ha moltes situacions en què és important denunciar, però quan una dona va a posar una denúncia ha de tenir tota la informació necessària i saber què passarà després.
Sanar-se dels efectes de la violència demana també poder recuperar-se en el pla material de la vida?
Quan una dona ha passat per una experiència de violència masclista hi ha dues parts: hi ha una recuperació, que forma part del procés i té dret a decidir quan el fa, i després hi ha la reparació, que té a veure amb l’obligació de l’Estat, dels poders públics, que, en la mesura que no han pogut garantir-li una vida lliure de violència, li han de reparar el dany viscut. La reparació d’aquest dany està també dins de l’ordre material i, pel que jo sé, fins a finals d’agost, que és quan vam tancar Tamaia, s’està fent molt poquet.
La Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, és un marc legal de referència per l’amplitud de mires sobre què és violència masclista, molt més enllà de l’àmbit de la parella. Però una de les formes de violència que les feministes participants en la redacció no vau aconseguir que hi constés és la violència institucional. En què es concreta?
En aquests moments s’està revisant la Llei 5/2008 per tal d’introduir alguns dels temes que no va ser possible incorporar, com ara la violència institucional, que comprèn diferents aspectes. Per exemple, la violència estructural, que no permet donar respostes globals i integrals a les violències masclistes. Però també té a veure amb el fet que les entitats de dones són les que assumeixen, en molts casos, la responsabilitat de donar-los respostes, sense la certesa que les administracions assumiran la responsabilitat que els pertoca. Per exemple, jo presento un projecte per atendre cinquanta dones i jo em faig càrrec d’aquesta atenció, sense saber si finalment l’administració assumirà la part que li correspon en el terreny econòmic. Això és violència institucional perquè fa que les entitats de dones es carreguin un pes que no els pertoca. Amb violència institucional parlem també de les condicions laborals de les treballadores i la manca de cura cap a les professionals. Un altre aspecte és que les entitats de dones que han estat referents en el model d’atenció a la violència –perquè van ser les que el van començar– sovint són menyspreades, especialment en l’àmbit judicial, quan no s’accepten informes o valoracions que fan, tot i ser les que millor coneixen els processos de les dones.
En el cas de Tamaia, explicàveu en el comunicat de comiat del projecte que la meitat de recursos per atendre les dones, més de 200 a l’any, eren públics, però que per aconseguir l’altra meitat necessària havíeu de formular propostes que permetessin complementar el 50% del cost amb recursos propis, propostes que amb la COVID-19 majoritàriament es van cancel·lar i que, més enllà d’aquesta circumstància, suposava una fórmula que us implicava “jornades laborals desmesurades” i “una posició de molta fragilitat”.
Sí, això és el que fan la majoria d’entitats de dones: malabarismes. A les administracions els agrada molt parlar de corresponsabilitat davant les violències masclistes, però hi ha un abisme entre el que hauria de ser i la realitat.
